Vaig néixer el 18 d’octubre de
Una adolescència marcada per la guerra
La guerra la vaig viure com una aventura. Quan va començar jo tenia 12 anys. Recordo que vam anar a viure a Rocafort a una casa que hi teníem. Criàvem porcs. Quan van entrar els nacionals el pare es veia trist i abatut, però va fer preparar una gran olla de caldo per rebre’ls. Jo li vaig preguntar: “Han guanyat, els dolents, oi?”.
La guerra la vaig viure com una aventura. Quan va començar jo tenia 12 anys. Recordo que vam anar a viure a Rocafort a una casa que hi teníem. Criàvem porcs. Quan van entrar els nacionals el pare es veia trist i abatut, però va fer preparar una gran olla de caldo per rebre’ls. Jo li vaig preguntar: “Han guanyat, els dolents, oi?”.
Al cap d’un any d’acabada la guerra van detenir el pare. Li van fer un
consell de guerra a l’Institut.
Hi vaig anar, va ser molt violent i absurd. El van condemnar a sis anys i un
dia. Havia estat de l’Associació de Dependents i concejal suplent de l’Ajuntament de Manresa. Un
cop a la setmana anàvem a la presó Model a veure’l a través de les reixes. Al
tren es trobaven totes les dones amb el cistells del menjar que els hi
portaven.
Jo no tinc cap rancúnia per ningú, penso que en una guerra tot depèn del lloc on et toca quedar-te. No tot és blanc o negre. Encara guardo una medalla de plata que les monges de Sant Francesc li van regalar al pare perquè les vam tenir amagades a casa 10 o 12 dies. Era d’esquerres, però va ajudar gent de dretes quan ho van necessitar.
Durant la guerra vaig fer tercer de batxillerat, però el nou govern va decidir que els estudis fets en època dels rojos no valien i vaig haver de repetir. Amb tres cursos de batxillerat només podia estudiar per bibliotecària o per comadrona. Hauria fet bibliotecària, però amb el pare a la presó no ens ho podíem permetre. Sort de l’empresa on treballava, que cada mes donava diners a la meva mare i així la meva germana va poder acabar el magisteri que ja tenia començat.
La mare volia treballar i va demanar feina a Cal Carreras, una fàbrica tèxtil, però li van oferir feina per a mi. Vaig començar fent bitlles, però vaig voler tenir un ofici i vaig aprendre a nuar amb la mà esquerra. Vaig ser nuadora uns quants anys.
A Cal Carreras hi havia un xicot que em va proposar d’anar a fer teatre als Carlins. Em va agradar. Recordo especialment un Tenorio en què jo feia de don Joan Tenorio i un xicot de donya Inés. Ens ho vam passar molt bé. A mi em solien donar papers còmics i ja em semblava bé. Un dia, baixant per Sant Miquel, sento un nen que diu a la seva mare: “Guaita, la tonta dels Carlins”. Això era un piropo. Als Carlins eren molt de dretes, però els hi devia caure en gràcia, perquè tot i tenint el pare a la presó sempre em van tractar molt bé.
Dels Carlins vaig passar a fer teatre a l’Apolo. Ara no entenc com podíem
fer una obra nova cada setmana. Assajàvem cada dia, menys el dissabte, i el
diumenge fèiem la representació. Si teníem paper crec que cobràvem 50 pessetes.
Tant als Carlins com a l’Apolo es feia bon teatre d’aficionats. Hi havia gent com el Torras,
També vaig coincidir amb la Maria Matilde Almendros que fou qui em va proposar
d’anar a fer radioteatre a la ràdio, llavors EAJ51 Ràdio Manresa.
Primer hi anava una estona a la tarda i ho compaginava amb la feina a la fàbrica. Però van necessitar ampliar la plantilla i vaig deixar Cal Carreras. Érem l’Almendros, que només feia radioteatre, i
Els programes de radioteatre eren els que m’agradaven més perquè sortien bastant afinats. Els fèiem l’Enric Tatge,
La feina a la ràdio m’agradava, però es cobrava molt poc i amb la nostra situació familiar no m’ho podia permetre. Va ser
Ser telefonista als anys 50
Les proves d’accés eren fàcils. Era imprescindible poder estirar molt els braços per accedir amb facilitat i lleugeresa a totes les clavilles del quadre que teníem al davant. Tenia 27 anys. Sort que vaig entrar a la primera perquè només llogaven noies fins als 28 anys.
Les proves d’accés eren fàcils. Era imprescindible poder estirar molt els braços per accedir amb facilitat i lleugeresa a totes les clavilles del quadre que teníem al davant. Tenia 27 anys. Sort que vaig entrar a la primera perquè només llogaven noies fins als 28 anys.
Era una feina esgotadora per les demores que hi havia. Per parlar amb Sant
Vicenç de Castellet havies d’esperar mig matí, perquè primer havíem de
connectar amb Barcelona, després amb Moià, etc. Recordo que cada dia a les 6
del matí els peixaters de Manresa demanaven conferència amb La Corunya. A aquella hora
arribaven les barques dels pescadors a port i els feien la comanda de peix que
arribava a Manresa a les 7 del vespre.
Quan jo vaig entrar no llogaven dones casades i si et casaves havies de plegar. Jo era soltera i no tenia cap intenció de casar-me, però als 41 anys ho vaig fer. Sort que ja havien canviat aquesta normativa. En aquells moments ja feia d’oficinista.
Teatre en català
Em vaig jubilar als 60 anys, vaig cuidar els pares i el marit i des del 1993 he tornat a fer teatre, ara al Casal de
Entrevista feta el juliol de 2013
Conxita Parcerisas
Conxita Parcerisas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada