Rosa Riu Sardans (1926-2016) Activista social- Activista feminista


Ens ha deixat el 22 d'abril  del 2016


                                   Foto: Arxiu família Cots Riu    

Tota la vida ha viscut a la mateixa casa on va néixer el 29 de desembre de 1926, l’avi la va comprar i ella n’és l’actual propietària. A la casa del costat dela seva, al carrer del Cós, s’acabava la ciutat de Manresa, l’antic raval de Valldaura.
La mare de la Rosa va morir quan ella tenia 9 anys. El pare va treballar a Can Jorba, tenia molta facilitat pel dibuix. Va aprendre l’ofici de gravador a la joieria Bagués de Barcelona. Gravava joies i feia els dibuixos de les casulles dels capellans.
Va ser un gran afeccionat als escacs i fundador dels Escacs Catalònia.
Al pare, la Rosa sempre li ha agraït l’ensenyament que li va donar: “Mentre tinguis una pesseta de més del que has de menester, ja n’hi ha prou”. Al seu pare no li van faltar mai diners.
Tingué una germana més petita que ara es morta, l’Emília.

Va anar a escola a les Dominiques com la seva mare, en té bon record. Pel temps de la república, la van portar un any al Lluís de Peguera, a fer la preparatòria, recorda: ”Allò va ser un canvi positiu, anàvem nens i nenes junts, els mestres et responien als dubtes i preguntes, però va durar poc”. Va ser una nena “inquieta”, sempre s’encantava a llegir en qualsevol lloc i no feia gaire el que li manaven.

La guerra civil
Recorda dos bombardeigs a Manresa. S’amagaven sota l’escala de casa, no anaven al refugi. “Era un temps de confusió, van matar unes monges que m’havien fet classe. Hi havia venjances, delators, empresonaments. Tot plegat, confusió”.
També comenta la vinculació d’en Joan March, el Banquer de Franco, com un dels principals financers de l’aixecament de 1936. De fet, fou qui pagà el lloguer del Dragon Rapide, l’avió que traslladà el general Franco des de Canàries al Marroc per prendre el comandament de l’exèrcit d’Àfrica. Finançà un pont aeri militar, que va traslladar d’Àfrica a Sevilla els militars i les seves unitats de soldats, per mitjà d’avions alemanys.

Franquisme i religió
Afirma la Rosa: “A casa meva eren catòlics, com la majoria. Es critica les dones musulmanes pel mocador, però jo recordo que per anar a missa ens feien posar un sèfino a l’església. Els capellans ens deien que la dona s’havia de supeditar al marit. Els éssers humans no pertanyem a ningú, som lliures. Jo vaig anar descobrint amb els anys l’ambient tancat i fosc de la dictadura. Durant aquells anys no vaig tenir un comportament estàndard com les dones de la meva generació”.

La Piscina Municipal
El seu oncle, en Lluís Catot, fundador dels Teixits Santo Domingo, va obrir botiga al xamfrà de la plaça de Fius i Palà i el carrer de Sant Tomàs, on ara hi ha l’Òptica Soler. La Rosa, a l’edat de 19 anys, va començar a treballar a la botiga. Al cap de tres anys es traslladarien al carrer de Jaume I.

  Vista de la Piscina Municipal anys 70- Fons Quintana Torres, Arxiu Comarcal del Bages                                

Als anys 40 va començar a anar a la Piscina Municipal. Les dones no hi podien anar, perquè es considerava que “anàvem a ensenyar”. A la Rosa li agradava prendre el sol a l’hivern, i també nedar.
El senyor Vergé, gran promotor d’activitats a la piscina, va facilitar un horari especial per a les dones. Podien anar-hi de les 7 a les 11 del matí, els dimecres. A la Rosa no li anava bé fer aquest horari establert; hi anava a la una del migdia, quan plegava de treballar a la botiga.
Recorda: “A l’hivern, l’època en què anava més a la piscina, érem una dotzena de dones, vam ser molt criticades i mal vistes. Va ser una conquesta de llibertat personal”. Fins fa pocs anys encara anava tres cops per setmana a la piscina.

El casament
Es va casar gran, als 31 anys, dins l’ambient social i familiar veien que potser no la casarien. Es va casar amb l’Antoni Cots i Soldevila, company i seguidor incansable de les inquietuds de la Rosa. Enginyer químic, treballà al laboratori de la Pirelli i a la tarda donava classes a la Maestria Industrial. En va ser un dels iniciadors.
La Rosa afirma: “Sort n’he tingut d’ell, sempre m’ha recolzat en totes les activitats que he volgut fer”. Van tenir dues filles, la Mireia, que es va morir quan tenia 39 anys, la Maria Rosa i un fill, el Joan Antoni. Té cinc néts.
Comenta amb satisfacció: “A mi m’han educat i ajudat els meus fills en l’aprenentatge de la vida”.

Llibreria Maragall

     Aparador de la Llibreria Maragall al carrer Cós, 67 de Manresa. Foto: Lluïsa Font
                         
La seva afecció a la lectura la va portar a obrir una llibreria, l’octubre de 1972, al carrer del Cós, als baixos de casa seva. No era solament una llibreria; era un lloc de trobada, d’informació, de contactes de dones que volien avortar. Tenia telèfons de contacte amb clíniques de Londres i Holanda. Les dones del nostre país que volien avortar s’hi jugaven la vida, per la clandestinitat i les condicions sanitàries. Recorda: “Havien vingut canalla jove a informar-se que no volien que els seus pares sabessin que estaven embarassades”.

A la llibreria venia llibres i revistes, no va vendre mai revistes del cor. Hi havia llibres de filosofia, que considera que és la medecina de l’ànima, d’educació, de ciència, entre d’altres, i molts que estaven censurats. Es va especialitzar en el feminisme, els drets de les dones, en portava totes les novetats que sortien a Barcelona.
Recorda el llibre El segon sexe de la Simone de Beauvoir, “que va ser prohibit durant vint anys pel ministre franquista Manuel Fraga Iribarne. Va ser tota una novetat portar-lo a Manresa. Van ser uns anys que vaig gaudir molt de la botiga, vaig conèixer molta gent”. La llibreria va estar oberta onze anys.
L’última entrevista la fem a la llibreria, envoltada de quadres pintats pel seu marit, l’Antoni.

Associació de Dones del Bages


               Revista núm 1, març de 1986 publicada per l' Associació de Dones del Bages 
                                                              Arxiu Rosa Riu 

El juliol de 1978 es constitueix l’associació, i l’embrió es va gestar a la llibreria Maragall. Es reunien a la botiga cada vuit o quinze dies, s’hi prenien les decisions, es feia tertúlia, feien les pancartes pel 8 de Març, les que després penjaven al Passeig o bé a Sant Domènec. L’ajudaven el pare, el marit i altres homes i dones.

Van contactar amb la germana del director de la Pirelli, que era una feminista radical de Milà. “Ella ens portava els eslògans reivindicatius que es feien a Itàlia”.
Dins l’associació, com a capdavanteres del moviment recorda “la Marga Martínez, la Montserrat Margarit, la Rosa Suñé. Jo les seguia, eren joves, amb cultura i preparades. Es va fer molta feina”.

Com a document de l’època tenim la revista núm. 1, del març de 1986, publicada per l’Associació de Dones del Bages, titulada “Nosaltres les dones”.

Les Jornades de la Dona de 1976
Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades del 27 al 30 de maig de 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona, són considerades el moment de l’eclosió a Catalunya del moviment feminista. En aquella trobada, es van exposar per primera vegada, en un fòrum de debat públic i obert, les reivindicacions i demandes de les dones després dels llargs anys de la dictadura franquista.

              Un dels  eslògans difosos en campanyes  d'informació. Arxiu Rosa Riu

La Rosa va assistir als actes de les Jornades de la Dona que es feien dissabte al matí: ”Vam fer torns per anar-hi”. Llavors entrà en contacte amb altres realitats: “Em vaig adonar de com ens havien tractat. Va ser una obertura per continuar la lluita. A mi em deien «la feminista». Tant era com em qualifiquessin, el meu marit i la família sempre han entès les meves inquietuds i m’han ajudat molt”.
Recorda la Lídia Falcón, la M. Aurèlia Capmany, la Montserrat Roig i la Magda Oranich. La Rosa no ha estat afiliada a cap partit polític.

Els valors, la feminitat
En una conversa que va tenir amb un home que estava en contra del feminisme argumentà la Rosa: “A Turquia a les nenes les fan seure amb força coixins perquè tinguin el cul gros. A la Xina els hi embenen els peus perquè no puguin córrer. Cada país té la seva cultura. I aquí valoren les corbes i el volum del cos de la dona, sempre en una societat dominada per l’home”.

Associació de Veïns de Valldaura


Trobades de dones a la Llibreria Maragall, de dreta a esquerra Rosa Riu, Joana Oriol, Teresa Cots, Josefina Carné, Lluïsa Prat, Antònia Riu, dretes sense identificar, 07-2-1994. Foto: Arxiu família Cots Riu

El primer local on es va reunir l’associació fou la llibreria Maragall, durant un any, aproximadament. Les assemblees generals es feien a les Dominiques, perquè a la llibreria no hi cabien. Després es traslladaren a un pis del carrer de la Llum, núm. 12.

Recorda com un gran promotor de l’associació en Robert Ricart i Balet, primer president de l’associació: “Gràcies a ell tenim la plaça del 8 de Març actual. Va lluitar perquè hi hagués aquest espai, ja que era previst que s’hi fessin pisos”.

Quan es va voler donar nom a l’associació és va proposar el d’en Robert Ricart, però finalment van inclinar-se pel nom Nostra Llar. Ara, a la biblioteca de l’associació, hi van posar una placa per
recordar-lo.

El windsurf


La Rosa practicant windsurf a la platja de Cubelles, 1980. Fotos Arxiu família Cots Riu

Una de les seves passions ha estat l’aigua i el mar. L’any 1980, quan tenia 54 anys, el seu fill va anar a Alemanya a buscar veles per fer windsurf; a l’estiu feia de monitor ensenyant aquest nou esport. La Rosa va voler iniciar-s’hi, en recorda el començament: “Vaig estar vuit dies damunt de la planxa sense aixecar la vela, fins que al final vaig mantenir l’equilibri i vaig aixecar-la”. Ha practicat aquest esport durant vint anys i el va deixar als 74 anys.

La mort de la filla
La Mireia, la filla gran de la Rosa, va morir fa dotze anys, d’esclerosi lateral amiotròfica. La seva mort no la va enfonsar; al contrari, la va encoratjar. Reconeix que va ser un procés poc habitual, en la mort d’una filla. Ella sentia i rebia l’empenta de la Mireia. Fos on fos, li donava força i energia per continuar endavant.

El tabú de la mort
El tema de la mort l’apassiona. Pertany a l’Associació per la Mort Digna, que dirigeix en Salvador Pàniker i Alemany. Fa uns anys hi participava, anant a Barcelona gairebé cada setmana.
Té fet el testament vital, on diu que no vol quedar com un vegetal. Quan arribi el moment, que no dubtin a desconnectar-la. “En aquest món, ja ho he vist tot, m’espera molta gent a l’altra banda. Viure de segons quina forma no s’hauria de permetre”. També recorda el caputxí Jordi Llimona i Barret, “que també pertanyia a la nostra associació i proposava el dret a l’eutanàsia. Hi està totalment a favor”.


Acabament
Ha estat i és una dona avançada i inquieta, que anat a contracorrent del que tocava fer, amb la consciència de ser coherent amb si mateixa i de no tenir en compte el que pensés la gent.

                                 Escrit fet per la Rosa Riu Sardans

Amb capacitat d’adaptació per superar les limitacions, com ella afirma: ”La gran sort ha estat llegir molt”, per tant, s’ha culturitzat constantment. La seva educació la destinava tan sols a casar-se, que ja ho va fer, i com a dona només havia de saber cosir i cuinar. A casa seva li havien dit alguna vegada que “descarrilava”, perquè mentre les noies de la seva edat anaven a brodar, ella va voler aprendre anglès i francès. Sempre amb inquietuds d’aprendre allò que no li estava destinat com a dona.

Defensora dels drets de les dones per aconseguir aquella igualtat a què ens acostem però que no hem assolit, i a la qual la religió ens ha barrat el pas, per fer camí. Lluitadora per la llibertat personal i col•lectiva, com a principi bàsic de vida. La seva mirada, encara ara, traspua ànsia per millorar la nostra societat en crisi, que veu massa sotmesa als diners i al consumisme.


Entrevistes realitzades el setembre i l’octubre de 2012.
Lluïsa Font i Garcia

















Rosalina Camps i Compaño (1931 ) Fotògrafa


Foto-  Mª Carme Vila

Va néixer el 15 de desembre de 1931 a la casa cal Trumfo de Bagà. El pare era encarregat de les mines i la mare treballava a la fàbrica. Van tenir cinc fills.
Als 7 anys la portaren a una escola de Mataró que recorda com un col·legi de gent benestant, on li ensenyaren piano. Allà va enyorar el seu entorn natal i va tornar a casa per viure amb uns parents a pagès.


La Rosalina quan tenia 17 anys, 1948

Als 14 anys guardava vaques a Massanés i als 15 anys vingué a Manresa per aprendre l’ofici de perruquera  a cal Subirana, al carrer de Sant Miquel, una experiència de la qual guarda molt bon record. La Rosalina acaba l’aprenentatge i s’estableix amb la seva germana Teresina a Bagà, que ja té una perruqueria a la població amb el nom de Germanes Camps.

Casament de la Rosalina i el Manel 11-10-1954  

L’any 1954 es casa amb Manel Cisa i Artigas i es trasllada a viure a Manresa. Primer s’instal·len a la zona de la Reforma i després al barri de la plaça de Catalunya, on fa més de trenta anys que hi viu. Mare de sis fills, Pius, Francesc, Oriol, Manel, Agustí i Rosalina, i àvia de dotze néts. El seu marit va ser un dels fundadors i gerents de l’empresa Darsa, un home de lletres a qui li agradava la poesia.

Familia Cisa- Camps, 1968

Els inicis a la fotografia 
Recorda que al seu poble veia alguns estiuejants que portaven càmeres fotogràfiques. Als 15 anys el seu germà Ramon i ella es compren una càmera Kodak que compartien i que els va costar 150 ptes.








La Rosalina ens explica: “Vaig començar a fer fotos quan anava a esquiar”, esport que li agradava molt. Autodidacta de formació, feia les fotos amb l’automàtic. No sabia què era el diafragma ni les velocitats; tot ho feia per pura  intuïció. Més endavant, als anys 80, el marit li regalà un laboratori per casa que li va costar 3.000 ptes.  



La primera fotografia premiada és de l’any 1958, 

 Retrata un escolanet que era el seu fill Francesc quan tenia un any, amb el fons del campanar de la Seu. Va ser premiada per TVE amb 500 pessetes. Com que estava molt lligada a la canalla, feia molts retrats artístics dels seus fills que presentava a concursos, una mica tot d’amagat, ja que tenia por de fer el ridícul.





Premi TVE amb el títol "Mis hombres y yo", 1970

Continua presentant-se a concursos de fotografia. Recorda amb molta estima els cinc premis de Televisió Espanyola, els sis de Televisió Espanyola a Catalunya i el premi de fotografia femenina convocat pel reporter gràfic Carlos Pérez de Rozas. El va guanyar tres anys seguits, del 1974 al 1976.


Premi TVE del programa "Cesta y Puntos", 1970

El sr. Pérez de Rozas lliurant-li el diploma i el trofeu, 1974

També va ser guardonada amb els premis Mundo Social d’àmbit estatal que van consistir a viatjar a Cuba, Cancún i  les Canàries.


A l´esquerra la Rosalina en un museu de l´Havana i a la dreta amb la càmera a Mèxic

Dones fotògrafes
Als concursos de fotografia s’hi presentaven poques dones per competir. Recorda, a nivell de Catalunya, fotògrafes conegudes com Carmen Garcia de Ferrando i Glòria Sala , totes dues de Barcelona.
De Manresa recorda afeccionades a la fotografia Carme Serra (esposa del fotògraf Modest) i  Mª Dolors Guillaumet (esposa de l’alcalde Ramon Roqueta)

Visita a Salvador Dalí  

Composició fotogràfica feta després de la visita a en Dalí. Abaix s´observa l´abric signat   

L’any 1974 el Cercle Artístic de Manresa organitza una excursió a Port Lligat  per visitar el pintor empordanès. La Rosalina va aconseguir que Dalí li signés a tota l’amplada de l’esquena de l’abric que portava, un valuós record que va guardar durant anys. Més tard li van fer una oferta econòmica molt bona i se’l va vendre, i ara es pot veure a les sales dedicades a Dalí en el museu del Reial Cercle Artístic de Barcelona, juntament amb fotos que va fer durant la visita.

Visites al Vaticà
El matrimoni tenia fortes conviccions religioses i els hauria agradat que algun dels seus fills fos sacerdot, tres d’ells van anar al seminari.
La Rosalina ha estat al Vaticà en diverses ocasions. La primera visita, el 1975, on es va fer passar per reportera gràfica amb un exemplar  del diari Manresa. Volia retratar de prop Pau VI, notícia de la qual es va fer ressó el diari (Manresa,31-5-1975). Anys després, va tornar durant el pontificat de Joan Pau II, foto que té en un lloc preferencial del menjador-museu de casa







Va col·laborar amb fotografies a números especials del diari Gazeta Manresa com aquesta contraportada del Nadal de 1976. Com a curiositat la nena de la fotografia és la seva filla Rosalina









Relació amb el pintor De Soto
Amb Rafael de Soto, nascut a Bagà com la Rosalina, eren família. Les mares eren cosines i la Rosalina li va fer de marxant durant deu anys.   
En Rafael era molt bon pintor i a més a més, cotitzat. El seu pare era molt amic de Picasso i van compartir estudi a Barcelona. Durant la guerra civil, la mare de Rafael va cremar un bagul de dibuixos de Picasso per por a les represàlies.


Objectes, records i fotos del pintor De Soto 

Va ser una relació que els va aportar molt enriquiment personal, tant a ella com a tota la seva família. Una anècdota amb de Soto: “Pel seu aniversari, li vaig fer un pastis amb una patata, amb espelmes negres….. que al pintor li va fer molta il·lusió, per l’originalitat de la idea”.

A l´esquerra la Carmeta Camps, al mig el pintor De Soto i a la dreta la Rosalina en una estada a Gósol 


Composició feta per De Soto descrivint la Rosalina


Personatges Coneguts 

          Pintor Fuentetaja




Professor Lluís Miravitlles
                                         El pintor i escultor Lorenzo Quinn

Exposicions
Sòcia fundadora de Foto Art Manresa (1976)
S’ha especialitzat en el retrat en blanc i negre.
Ha fet moltes exposicions al llarg de la seva carrera professional, a tot  Catalunya i a Andorra. Ha recollit més d’un centenar de premis, les dotacions dels quals –la majoria– eren en metàl·lic. Com a curiositat explica que li agraden els trofeus, i que se’ls confeccionava amb etiquetes d’espetec i roba de vellut.


Anunci exposició a Bagà, revista Tiribeli nº2 -2005

Una de les últimes exposicions-homenatge del barri de la plaça de Catalunya va ser al centre Cívic Selves I Carner, el març del 2010, amb una cinquantena de fotos. El seu amic Joan Segon i Comellas definia l’obra de la Rosalina: “La seva fotografia simple, fresca, sense estridències innecessàries és un compendi de tendresa, d’anècdota i de quotidianitat captada en el moment precís”.


Exposició-Homenatge, març 2010 al barri de la plaça Catalunya de Manresa- Foto díptic de Juli Bover  


La Rosalina amb els néts, març 2010- Centre cívic Selves i Carner

Exposició  “Vintage”
L’any 2013 dues manresanes, Pepita Subirana i Rosalina Camps, participen en la campanya estatal que impulsa la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia amb l’eslògan “L’envelliment s’ha de viure amb optimisme i d’una manera activa”. Van ser escollides pel seu 
caràcter i actitud davant la tercera edat. Comparteixen protagonisme amb altres persones seleccionades a Gandia, Getafe, Madrid, Santiago de Compostel.la, Jaén i Cocentania, que representen àmbits i realitats socials diverses.


Inauguració exposicio "Vintage"al Casino de Manresa. A l´esquerra la Rosalina, al centre la regidora de la  gent gran Àuria Caus i a la dreta la Pepita Subirana, 18-12-2013 - Foto Sussi Garcia i Soldevila 

Aquesta exposició va ser inaugurada a Manresa el 18 de desembre de
2013 a la Biblioteca del Casino. La mostra va consistir en dotze fotografies de gran format, que de forma nítida i transparent mostren els rostres de gent gran amb una història existencial al darrere i un projecte de futur per fer.

Qué és i ha estat per a tu la fotografia
Ens diu que encara a la seva edat, amb tota una vida viscuda, la fotografia “és com un conte de fades que de petita m’agradava llegir i em feia somiar fantasies i realitats. Ara l’ampliadora és com la fada bona que amb la vareta màgica em permet convertir els meus somnis en realitat”. 

Caricatura feta per un pintor rus, 1996

És una dona afable, sensible, que quan la coneixes desprèn imaginació, ingenuïtat i vivències. Ha tingut habilitat i talent natural per poder fer realitat la seva gran afecció, la fotografia. Encara ara es considera una fotografa amateur. La trena històrica que fa anys que porta per no ser esclava de l´estètica, la seva forma de vestir, les corbates signades per artistes coneguts, formen un univers personal i únic d´aquesta artista.                                                                                                                                                              

Les corbates signades
La Rosalina amb el pintor i  amic Ignasi Corrons

Fotografia preferida de  la Rosalina, la veiem a l´escala del seu pis-museu amb
una fotografia de la familia

Totes les fotografies publicades, pertanyen a l´arxiu personal de la Rosalina Camps i Compaño, llevat de tres fotografies que consta l´autor/a 

Entrevistes realitzades, desembre del 2013 i 
de gener a març del 2014.
Lluïsa Font i Garcia