Balbina González i Martin ”Sor Balbina” (1910-1989) Monja, Infermera i Personatge Popular

Sor Balbina, al darrera la germana Maria Pujol, 1966- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

Sor Balbina, monja i infermera, va exercir la seva vocació i la seva professió, durant més de 50 anys, a l’Hospital de Sant Andreu de Manresa. Va arribar a ser una dona molt popular perquè bona part dels manresans i manresanes de l’ època van néixer a la planta de maternitat on sor Balbina exercí.
Va néixer el 31 de març de 1910 a Valdestillas (Valladolid). El pare va morir jove, però el matrimoni tingué cinc fills, dels quals tres foren religiosos. El germà gran és va fer jesuïta i dues filles, l’Emília i la Balbina, van ingressar a l’ordre de les Filles de la Caritat. Fou ordenada monja, previ pas pel col·legi d’aspirants i el noviciat.
L’any 1932, quan en tenia 22, va ser destinada a l’Hospital de Sant Andreu i s’hi va estar fins a la seva mort, als 79 anys.

Assegudes d´esquerra a dreta Sor Balbina i la germana Maria Martinez, dretes les germanes Concepció Escreche i Eugènia Elordi, 1960- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

La comunitat religiosa de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül - conegudes com a paüles - van arribar a Manresa el 17 de febrer de 1844 i es van instal·lar a l’Hospital de Sant Andreu. Fa és de 160 anys que aquesta comunitat és a la nostra ciutat .

Dotze germanes paüles i un infermer eren els responsables de les feines d’infermeria abans de l’arribada de sor Balbina. Aquesta situació es mantingué fins l’esclat de la guerra civil. El 2 de novembre de 1936, les monges van ser substituïdes per infermeres, a excepció de Maria Carbonell Petit i Isabel Martínez Ferrer que van seguir treballant a la farmàcia de l’hospital durant tota la guerra.

Placa històrica que es conserva a l´entrada de la residència de les monges, Hospital de St. Andreu de Manresa

L’Hospital de Sant Andreu fou hospital militar base fins el 19 de gener de 1939 que recupera la seva funció de centre sanitari per a malalts civils. Va quedar una sala de 20 llits per a militars, on ingressaven els soldats que feien el servei militar i els militar amb càrrec de la caserna de Manresa.
Acabada la guerra, les germanes van tornar, i d’acord amb el reglament aprovat el 21 d’octubre de 1941, les Filles de la Caritat havien de tenir cura de l’atenció als malalts, així com dels serveis de cuina, rebost, neteja de la roba i de les instal·lacions. Aquestes tasques les van dur a terme fins els anys 70-80 de segle XX, moment en què progressivament van ser substituïdes per infermeres i infermers d’acord amb les noves normatives. Actualment, les germanes Filles de la Caritat són cinc. Tenen cura de l’església de Sant Andreu i fan tasques de voluntariat i suport espiritual als malalts que ho necessiten.

L’ofici de tocar campanes
Entrevistem a la germana Carmen Romero Nieto, de 82 anys, nascuda a Moclin, província de Granada. Fa 60 anys que forma part de la comunitat de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. A l’Hospital de Sant Andreu hi arribà l’any 1951. Des de fa 16 anys és l’encarregada de l’església. La germana Carmen és la única persona a Manresa que toca les campanes manualment i conserva aquest ofici. Fa sonar una de les campanes que foren inaugurades el 1953, que es van beneir amb els noms d’Andreu la major i Miraculosa la menor. L’ofici li va ensenyar una germana sagristana que també la va tocar molts anys, sor Maria Pujol.

50 Anys de vida religiosa de la germana Teresa Gual- D´esquerra a dreta Sor Balbina, les germanes Teresa Gual, Carmen Romero i al darrera Maria Roca, 1970- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

Quan la germana Carmen va arribar a la comunitat de Manresa es va sentir protegida per sor Balbina i sempre van estar molt unides. Van ser gairebé quaranta anys de convivència plegades, fins els últims dies de la seva malaltia i mort.
Recorda que, quan va arribar, l’any 1951, eren divuit monges. Més endavant van arribar a ser vint-i-tres. Les monges paüles portaven tota la infermeria de l’Hospital, ajudades per noies que feien les funcions d’auxiliars. La germana Carmen s’emociona molt quan recorda a sor Balbina.

Serveis on va treballar sor Balbina
Era infermera titulada. Va realitzar els estudis ja destinada a Catalunya.
Va treballar sempre al segon pis, a maternitat, amb les dones que donaven a llum.
També portava la sala de Sant Josep, de traumatologia, on ingressaven els accidentats, la majoria miners. I la sala de Santa Elena, de dones accidentades que s’havien trencat una cama, el braç, etc.... Totes aquestes sales eren al segons pis.
Quan es va fer la fusió amb Sant Joan de Déu, la van retirar i la van destinar a medicina interna, però ja va coincidir amb la seva jubilació.

D´esquerra a dreta Sor Balbina, la germana Maria Pujol durant la visita deL pare William M. Slattery, superior general de la C.M. de les Filles de la Caritat i el Pares Paüls, al costat Conxa Milán que va fer de traductora, a continuació les germanes Aurora i González, 1966- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

Llits i matalassos per beneficència
A la sala de Nostra Senyora del Carme, la de beneficència d’homes, els llits i matalassos tocaven a terra, estaven en molt mal estat. Fent una recapta de diners, cadascú li donava el que podia, l’any 1953 va reunir la quantitat necessària per comprar vint llits i matalassos i renovar tota la sala.
La germana Carmen recorda que totes dues van anar a una fusteria molt gran a prop del carrer del Bruc tocant al passeig del Riu. Sor Balbina, amb els anys, havia fet amistat amb gent benestant de la ciutat. Això li obria moltes portes. El seu discurs sempre tenia un to religiós: “es para ayudar a los pobres, tienes que ayudarnos”. Era convincent i la gent responia.

No li feia vergonya demanar a “sus amigos”
Amparo Alonso González, l’actual superiora, explica que un dia van anar totes dues a Radio Escalé, una botiga d’electrodomèstics de la carretera de Vic, amb l’objectiu de d’aconseguir neveres, per cada planta, per guardar els medicaments dels malalts. No només van obtenir les neveres, també els hi van proporcionar una olla a pressió de 16 litres i una fregidora.
Sor Balbina tenia un armari on guardava tot allò que li donaven. Va rebre molts donatius i va repartir molt menjar, roba i diners, en funció de les necessitats de cada cas.

Al fons la germana Carmen Romero i al davant la germana Josefina Martínez, 1972 - Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

La seva personalitat
La germana Carmen la descriu com una dona activa, enèrgica i valenta que no tenia por de res i s’enfrontava a tothom, practicants, metges, a qui fos. “En la intimitat de la comunitat abans d’anar a dormir et demanava perdó, per si t’havia ofès al llarg del dia, però potser a l’endemà tornava a fer el mateix”.
Quan volia fer una cosa i havia de demanar permís a la superiora, no hi era a temps. Era tan impulsiva que ja ho havia fet i no havia demanat permís. Durant molts anys, van tenir de superiora a Pilar Sala. La germana Carmen recorda que li deia : “Sor Balbina no sigui tan espontània filleta, no corri tant, no vagi tan de pressa dona, pensi les coses ...”

Els metges i les llevadores
Segons el nostre testimoni sor Balbina tenia molta amistat i relació amb el Dr. Badal dels laboratoris clínics. També amb els doctors Isern pare i fill, el Dr. Puig Vilajoana, amb el Dr. Fernández que treballava amb el Dr. Albertí, amb el Dr. Llatjós, el Dr. Selga pediatra i metge de beneficència.... Va tractar amb totes les llevadores de l’època, la Caterina Cullell, la Sra. Assumpció (mare del Dr.Pesarrodona), amb la Rosita Claret, la Joana Castellà i la Mercè Sanahuja.

Testimoni d’una mare
Per la seva popularitat a la ciutat ens ha semblat oportú recollir el testimoni d´una de les moltes mares que van passar pel servei de la Maternitat: Marcel·lina Vilà i Arnau, de 78 anys, mare de set fills i tots van néixer i foren atesos a l’Hospital per la llevadora Sra. Assumpció, el Dr. Pesarrodona i també Sor Balbina.
Marcel.lina Vilà Arnau, 1953- Arxiu familia Espinalt Vilà

Aprendre a posar injeccions
La Marcel·lina i sor Balbina es van conèixer l´any 1953. Amb una amiga volien aprendre a posar injeccions i els diumenges al matí anàvem a fer llits a la sala de Sant Ramon. Era un treball de voluntariat que a l’hospital els hi anava bé perquè tenien molta feina i poc personal llogat. Quan es van posar a festejar ja no hi anaven tant.
Va ser l’any 1955 amb el naixement del seu primer fill quan es van retrobar. I part rere part, fins al 1970 que va néixer la seva filla més petita. El més habitual era que les parteres estiguessin en una sala gran totes juntes. La Marcel.lina sempre va donar a llum en una habitació individual, tot i que “hi anava pel seguro”. Sor Balbina se’n cuidava.
L´hospital d´aquells anys
La Marcel·lina recorda quan sor Pilar Sala era superiora de la Comunitat i quan les monges paüles portaven el comandament de tot l’hospital. Cuidaven molt bé de la infermeria. Ella opina que allà on hi ha monges es va més bé....
Fer el Servei Social
Els anys del franquisme, les noies havien de fer el Servei Social per tramitar temes com l’obtenció del carnet de conduir. La Secció Femenina organitzava aquesta activitat que es podia fer de diverses maneres. Una de les modalitats consistia en fer més d’un centenar d’hores de voluntariat en algun centre o institució de la ciutat. L’Hospital de Sant Andreu era un dels més triats. A part de l’ajut que feien, les noies aprenien a posar injeccions.

El caldo de sor Balbina
La germana Carmen recorda com sor Balbina vetllava per la nutrició de les mares que havien de donar de mamar al seus fills. Els hi feia un caldo amb verdures i pollastre o gallina que aromatitzava tota la planta i l’escala. Quan els metges passaven visita a les parteres comentaven “es nota l’olor del caldo de sor Balbina”. Marcel.lina també recorda que passava i preguntava “te han llevado el caldo hija mia?”. Si la resposta era negativa ja ho disposava tot per repartir-lo.

Homenatge
El 25 d’octubre de 1981, un diumenge, a la sala gòtica de l’Hospital de Sant Andreu es va retre un emocionant homenatge a sor Balbina amb motiu dels seus 50 anys de vida religiosa. L’alcalde Joan Cornet li lliurà una placa commemorativa per la seva trajectòria dins de l´hospital. Va ser un acte senzill que va aplegar familiars, amics, personal mèdic i representació ciutadana.
Va morir d’un càncer de pit el 12 de febrer de 1989. No va patir una malaltia llarga. Se li va aguditzar els darrers deu dies. Ella que havia cuidat tanta gent durant tants anys, va tenir un desenllaç força ràpid.

Reconeixement de la ciutat, Sor Balbina amb l´alcalde Joan Cornet 25-10-81- Foto Jordi Pascual de Regió7

Notes finals
La germana Carmen la valora com una bona mestra: “sempre s’ocupava personalment dels malalts més greus i ens ensenyava a nosaltres, les joves, com s’havia de fer”
La Marcel.lina i altre gent que la van conèixer, destaquen un caràcter amb molts contrastos. A la maternitat, se li havien presentat dones en situacions molt complicades. La seva actitud era estricta i poc flexible, sempre d’acord amb la seva formació religiosa i els valors imposats per l’època. Marcel.lina diu “a mi sempre em va tractar molt bé i em va estimar molt i jo a ella”.
Sor Balbina, en primer lloc va ser religiosa i, com a tal, una de les seves prioritats era l’ajut als necessitats tal com Sant Vicenç de Paül li ensenyà. Després va ser infermera, dedicant-se als malalts i especialment a les dones embarassades. Cal concloure que va ser una dona molt influent a l’Hospital de Sant Andreu. Sense haver ocupat cap càrrec a la comunitat, aconseguí moltes millores per la institució en una època d’escassetat econòmica. La llarga activitat religiosa i professional, el seu caràcter desimbolt, les amistats fetes durant anys a la ciutat de Manresa, li donaren molt renom i popularitat.

De dreta a esquerra Sor Balbina, i les germanes Maria Roca, Eugènia Elordi i Pilar Sala la superiora, Nadal 1986- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

Lluïsa Font i Garcia

Bibliografia
Torras Serra, Marc- Un Hospital de 750 anys, Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010)
Font, Ingrid- Regió 7, 6-10-2010- Un So cada cop menys present.......

Lídia Camprubí i Barris (1946-1968) Esportista

Lidia Camprubí a la piscina-Arxiu Marta Camprubí i Barris

La Lídia i la Marta, bessones univitel·lines (físicament idèntiques) van néixer a casa, com es feia abans, al barri del Poble Nou de Manresa, el 13 març del 1946. La mare hi va viure tota la vida i ara encara hi viuen el tiet Joan i la tieta Isabel, els quals durant temps han guardat retalls de diaris i revistes relacionats amb la Lídia i han estat de gran ajuda per fer la biografia.

La mare, Jovita, va treballar de teixidora a diverses fàbriques, i el pare, Josep, fou manyà a cal senyor Valentí Rius Clapers, als tallers del carrer d’Arbonés, una empresa amb un tracte familiar envers els treballadors i les seves famílies. Ens ho explica la germana bessona, la Marta Camprubí:

“Totes dues vam començar anar a la piscina de molt petites, quan les dones només hi podien anar els dimecres de 7 a 11 del matí. Fora d’aquest horari no estava ben vist que les nenes o les dones freqüentessin la piscina, es considerava un ambient només per a homes.”

“Als vuit anys el meu pare ens va portar a la piscina i jugant ens va ensenyar a nedar. Per circumstàncies familiars vam viure uns quatre anys al carrer de Santa Llúcia, fet que va afavorir que per proximitat ens portessin a esbargir-nos a la Piscina Municipal.”

Les germanes Camprubí i el nedador Paquito Martinez - Arxiu Marta Camprubí i Barris

Continua recordant la Marta: ”Arribàvem d'escola; ens donaven un panet i xocolata, i cap a la piscina. Va ser una infantesa molt alegre. A l’hivern, quan sortíem de la piscina, amb el fred que feia...., anàvem a peu a casa llavors ja vivíem al Poble Nou. Ens agradava molt nedar!”.

Van anar a la “Escuela unitària de la señorita Guadalupe” al carrer Major del barri del Poble Nou, escola de la qual guarda molt bon record. Després, a l’Acadèmia Central, on totes dues van cursar peritatge mercantil. Es van examinar per lliure a final de curs a Sabadell. Alumna lliure volia dir que en un parell de dies al juny les examinaven de totes les assignatures del curs.

La Lídia i la Marta van treballar un temps a la llibreria Vergé ja que el propietari, el senyor Joan Vergé, president aleshores del Club Natació Manresa volia que tinguessin temps lliure per anar a entrenar-se. Tal com manifesta la Marta era com si les hagués afillades. La Lídia amb els estudis de peritatge mercantil després treballà al despatx de l'empresa Pielsa de Manresa.

La Piscina Coberta
Quan es va fer la piscina coberta l'any 1955 Manresa aconseguí unes instal·lacions punteres per l’època: es va convertir en la segona piscina d'aquestes característiques de tot l'Estat espanyol; la primera va ser el Club Natació Barcelona.

Comenta la Marta que “les bones nedadores de l'època eren de Canàries perquè es podien entrenar tot l'any pel clima”. El promotor de la iniciativa i qui va tutelar les germanes Camprubí fou Joan Vergé i Oller, sense el qual no hagués estat possible la piscina d'hivern i, per tant, l'inici de tot el que ha estat el Club Natació Manresa fins ara mateix, que s'ha enderrocat l'antiga piscina d'hivern”.

Equip de Relleus del CNM d´esquerra a dreta Montse Dalmau, Lídia Camprubi, Rufina Servalls i Marta Camprubí -Arxiu Marta Camprubí i Barris

Un milió de metres sense Interrupció
El 18 de juny de 1955 s'inaugura la piscina coberta. No era, tanmateix, piscina d'hivern; hi faltava encara la fase més costosa: la calefacció i els serveis de vestidors, dutxes, sauna etc. El 19 de juny a les 0 hores es donà sortida a l'original prova aquàtica, amb relleu cada hora, la qual consistia a nedar un milió de metres sense interrupció. Aquesta prova de nedar un milió de metres pretenia associar de manera simbòlica la quantitat econòmica que el Club Natació Manresa (CNM) necessitava per poder acabar l'obra, un milió de pessetes. Per a aquest fi s’estenien unes cèdules d'aportació econòmica. Aquell milió de metres s'aconseguí el 4 de juliol i Manresa va construir unes instal·lacions de primer ordre per l'època, fet que afavorí que els nedadors i nedadores poguessin entrenar tot l'any. Fins i tot alguns venien d'altres clubs a entrenar-se a la nostra ciutat.

Cor Braasem
Cor Braasem era un waterpolista holandès que va ser olímpic en dues ocasions. El CNM el va contractar com a entrenador el 25 de febrer de 1957 i s’hi quedà fins al desembre de 1959. La ciutat de Manresa li va retre un homenatge el gener de 1960 per la seva trajectòria professional com a entrenador.

D´esquerra a dreta drets Albert Servalls, Oscar Montagut, Emili Llorca, Cor Braasem, Lídia Camprubí i Rufina Servalls. Asseguts Ramon Montagut, Feliu Farras, Paquito Martínez- Arxiu Marta Camprubí i Barris

La Marta comenta que “l'entrenador Braasem, en passar per la piscina, va veure dues nenes xipollejant. N'hi havia molt poques. Va dir-li al meu pare ‘porta-les que els faré una prova’. Vam passar la prova i tot seguit vam començar a entrenar-nos; ell tenia experiència d’haver entrenat a Holanda”.

“Va ser un mestre per a nosaltres: treballador infatigable, intel·ligent, exigent i alhora molt afectuós. Quan acabàvem els entrenaments jugava amb nosaltres a la piscina, aquest caràcter sens dubte va motivar i encoratjar la carrera de la Lídia i de molts altres.”

El mestratge i la constància de Braasem als entrenaments van ser decisius per aconseguir els bon resultats en competició de la Lídia. Braasem va ser qui posà els fonaments i va fer possible que la natació manresana fos reconeguda internacionalment.

Després, quan marxà, vingué un altre holandès, Jan Freeser, i a continuació Guillem Alsina, fins que va arribar el manresà Josep Claret, el primer home espanyol que va anar a un campionat d'Europa i que després fou entrenador del CNM. Ens explica la Marta que “actualment Claret encara fa competicions internacionals com a veterà”.

Trajectòria i Rècords
Entre les moltes competicions en què va participar la Lídia de ben segur que hi ha alguna anècdota. Li demanem a la Marta si en destacaria cap i ens explica la següent: “El primer vestit de bany ens el va fer la mare; era de punt i es lligava al coll. El pare ens va acompanyar a una competició que es feia de nit a Vic, quan ens vam llançar a la piscina se'ns va arremangar tot i ens vam quedar amb el cos a l'aire...”.
Quan comencen a despuntar pels bons resultats són els anys 1957 i 1958 en categories infantils i juvenils. Els punts àlgids de la carrera de la Lídia són els anys 1959, 1960, 1961 i 1962. ”L'any 1960 –diu la Marta– per l'Olimpíada de Roma només hi va poder anar la canària Rita Pulido. La Lídia va fer marca per anar-hi, però el país no es podia permetre enviar-hi dues esportistes, i la Lídia es va quedar a les portes de ser olímpica.”

Quatre campions d´esquerra a dreta Paquito Martinez, Rufina Servalls, Josep Claret i Lídia Camprubí- Arxiu Marta Camprubí i Barris

La Marta remarca:” Batre rècords absoluts és molt important, la meva germana va ser una nedadora completa, tant feia 100 metres, en què es necessita rapidesa, com feia 1500 metres, que requereixen tenir resistència. Ara la gent s'ha especialitzat molt, però ella ho feia tot, per tant tenia una capacitat i dots especials”.

Les marques més destacades de la Lídia són:

Octubre del 1959, amb 13 anys, recordwoman de Catalunya en 200 metres lliures.
Maig del 1960 bat els rècords absoluts d 'Espanya de 800 i 1500 metres lliures.
Juny del 1961, rècord nacional infantil en 400 metres lliures. A finals d' any a Sevilla es proclama campiona d'Espanya en relleus.

1962 va ser el millor i més complet any de la seva carrera esportiva :
Entrà a formar part de l'equip de la Federació Catalana de Natació i va ser seleccionada pel torneig que es celebrà a Tòquio.
Març, al Campionat de Catalunya d'Hivern, al Club Natació Barcelona, va ser:
Campiona de 200 metres lliures
Sots campiona de 100 metres lliures
Sots campiona de 400 metres lliures
Juny, al Club Natació Montjuïc és seleccionada per formar part de l' Equip Nacional de la Federació Espanyola de Natació per participar en el Torneig de les 4 Nacions, en què va fer la primera en els 100 metres lliures i també en el relleu de 4x100 metres, i va aconseguir batre el rècord d'Espanya en piscina llarga.
Juliol, al Campionat de Catalunya que va tenir lloc a Manresa, esdevé campiona de Catalunya en 100 metres lliures i també en els 400 metres lliures.
Juliol, als Campionats Absoluts de Catalunya, que es van dur a terme al CN Montjuïc (sense categories d'edat) aconsegueix el campionat en 100 metres lliures.
Al VII Campionat de Catalunya d'Hivern, al CN Sabadell, fa tres sotscampionats en 100, 200 i 400 metres lliures.
Als VI Campionats d'Espanya d'Hivern al CN Terrassa també assoleix el sotscampionat en 400 metres i fa el tercer lloc en 100 metres lliures.
Durant l'agost és seleccionada per formar part de l'equip nacional per l'encontre França-Espanya.
Finalment, durant 52è Campionat d’Espanya al CN. Montjuïc es proclama sotscampiona de 400 metres lliures i en el relleu 4x100 estils, nedant els 100 metres lliures.

L´ any 1963, amb la selecció nacional, en els 4x100 metres lliures, fa la marca de temps 5:08.8 i estableix un nou rècord d'Espanya.

1967, campiona d'Espanya de Salvament i Socorrisme, junt amb Francesc Martínez. Formen part de l'equip espanyol als Campionats Mundials
En l'especialitat de Salvament i Socorrisme queda campiona de Catalunya i d'Espanya tres anys consecutius, la qual cosa li permeté ser internacional en moltes ocasions.

El delegat d´Esports Joan Antoni Samarach fent lliurament a la Lídia del títol Nacional de Salvament i Socorrisme-Arxiu Marta Camprubí i Barris

En resum en natació aconseguí 15 rècords nacionals, 21 títols regionals i el mateix nombre de rècords. Fou 33 vegades internacional en l'equip A, 20 en el B i 2 en l'equip infantil.
Al 1964, amb 18 anys, comença la davallada de la carrera esportiva de la Lídia, després d'estar deu anys en competicions importants. Va ser llavors quan el comte Lacambra, filantrop barceloní i president de la Federació Catalana de Socorrisme, es nodria de nedadors i nedadores per competir internacionalment a països europeus.

Estudis a Madrid
Va anar a Madrid a estudiar de l'any 1965 al 1968 a ”Escuela Nacional de Educación Física”, la carrera de professora d'educació física (INEF actual). En aquells temps Madrid era l’únic lloc on es podien cursar aquests estudis.
Comenta la Marta que:”Part de la carrera la va costejar la família. Allà a l'escola la van ajudar amb una beca, ja que era molt bona estudiant i la precedien les seves bones marques de nedadora”.
La Lídia amb les jugadores de l´equip Medina de handbol de Barcelona- Arxiu Marta Camprubí i Barris

El 9 de novembre de 1968 li fou lliurat el títol de Professora d'Educació Física a la ”Escuela Nacional de Educación Física de Madrid” on cursà els estudis amb notes excel·lents. El seu professor d’handbol li va recomanar que es dediqués a l’handbol ja que tenia qualitats. Acabats els estudis, per obtenir Títol d'Entrenadora Nacional d’Hàndbol havia d'entrenar durant un any un equip com a període de pràctiques; va agafar l'equip Medina de Barcelona.

La mort de la Lídia

Portada del butlletí del Club Natació Manresa setembre-desembre 1968

La Marta ens explica l’accident: “Els fets que van propiciar l'accident i la mort de la Lídia als 22 anys van causar un gran dolor a la família i a la natació catalana i espanyola. El 8 de desembre de 1968 era el dia de la mare, llavors es celebrava aquest dia, ara es celebra al maig. La meva germana va venir de Barcelona junt amb unes noies de l'equip d’handbol que entrenava –també van venir en tren dues exalumnes de la Marta, del col·legi de les Carmelites de Terrassa, lloc on donava classes ara la Lídia i un any abans havia estat la Marta. En marxar a la tarda, les va acompanyar per agafar el tren, que se'ls va escapar, llavors van marxar en cotxe cap a Terrassa. Conduïa un Seat 600 una jugadora de l'equip d’handbol, la meva germana anava al darrera però va fer un canvi de seient amb l'ocupant del davant. Havia plogut; van patinar, i es va produir el fatal accident. L’única que va morir va ser la Lídia”.

“Anys després he parlat amb el Dr. Sant, que la va atendre, i em va explicar que de la topada del vehicle –el Seat 600 al davant no tenia motor– l'impacte la va agafar de ple i li va produir una hemorràgia massiva; no s’hi va poder fer res.”

Reconeixements

Lliurament de la medalla de la Ciutat al Merit Esportiu 1960- Arxiu Marta Camprubí i Barris

L'any 1960 l'Ajuntament de Manresa concedí la Medalla de la Ciutat al Mèrit Esportiu als nedadors del Club Natació Manresa Oscar Montagut, Lídia Camprubí, Rufina Servalls i Domènec Aliberch.
A títol pòstum rebé el 23 de maig de 1969 a l'Ajuntament de Manresa, les distincions següents: Medalla de Plata de la Federació Espanyola de Salvament i Socorrisme. Medalla de la Federació Catalana de Natació 1968 i Medalla de Plata de la Delegació Nacional d'Educació Física i Esports 1968.

Reconeixement a títol pòstum a l´ Ajuntament de Manresa 1969, d´esquerra a dreta sr. Solanich president CNM, Marta Camprubí, Josep Camprubí i Jovita Barris- Arxiu Marta Camprubí i Barris

Darrera Revelació
Per acabar la Marta ens fa saber que: “La mare considerava que això de l'educació física no feia per a les noies i ens va voler fer nenes de despatx. Quan vam tenir el peritatge, que és el que volia la mare, tant la Lídia com jo ens vam dedicar al que ens agradava, que eren els esports i l'educació física”.

La Lidia aconseguí rècords i marques meritoris, que van marcar una època dins la natació manresana, catalana i estatal. Volem destacar també que va ser una dona manresana que a meitat dels anys 60, es dedicà professionalment als esports i l'educació física, quan fer això era una activitat poc habitual i poc feminitzada per l'època. Amb la mort prematura de la Lídia es va perdre una esportista vocacional, brillant i polivalent, amb uns coneixements complets dels esports i que segurament hagués tingut una gran projecció nacional i internacional.

Lluïsa Font i Garcia

Bibliografia
Bares i Amella, Miquel- Memòria del Club Natació Manresa 1933-1983
Bausili Indústria Gràfica 1984
Diari Manresa 31-12-1958. Un Año de Natación
Diari Manresa 15-03-1960. Cuatro títulos regionales i cuatro récords de Cataluña
Farras i Vall, F. Manresa 12-05-1960. Columnas para Deportista, Lídia Camprubí
Farras i Vall, F. Manresa 23-12-1968. Lídia Camprubí: Su historial deportiva