Angela Carné (Barcelona, 1920)

L’Angela Carné va començar a escriure als 84 anys i és autora de més de seixanta relats de ficció, més de 40 poemes i una autobiografia. Dona positiva, vital i autodidacta, acaba de complir 90 anys i ha rebut dos premis en el 14è Certamen Literari de la Gent Gran 2010. Són el premi Josep Basas amb el relat La vellesa de l’avi i el seu record, i un accèssit al premi de narrativa amb El castell misterios.

Escriure, una passió, una necessitat.

"Un dia vaig pensar que podria escriure els meus records, m’hi vaig posar i vaig fer el meu primer llibre. Tot seguit vaig començar un relat de ficció, El testimoni de la Laura, i ja no he parat més. Escriure és un al•licient, em manté viva la imaginació. Ho faig sempre que puc i s’ha convertit en una necessitat. Quan me’n vaig a dormir és quan penso en la trama de la història, en quins seran els protagonistes, a quin país passarà,... L’endemà m’hi poso i la història es va descabdellant amb fluïdesa. M’agrada molt, hi disfruto. Els lectors em diuen que les meves històries enganxen, que no les poden deixar fins el final. Sempre he escrit en català, tal com penso, tot i que a l’escola em van ensenyar el castellà, però crec que me’n surto i que amb el temps vaig millorant.

Aquests relats de ficció els he agrupat en quinze llibres que m’he autoeditat jo mateixa amb l’ajut i orientació de l’Aurora, la noia que me’ls transcriu perquè jo tot ho escric a mà. El mariner de Cornualles la història de Harry Irving, un home que va viure el segle XIX, i Abús de poder un relat situat als camps de concentració alemanys, són dels que han agradat més. Un retall de la meva vida és el primer i l’únic que parla de records verídics. I les poesies, moltes són d’amor, però també en tinc sobre el meu barri o l’amistat. Algunes surten publicades a L’Esquellot, la revista de l’associació de veïns del meu barri. No m’havia presentat mai a cap premi, i estic satisfeta amb el reconeixement que he rebut."


La lectura i la imaginació

"Vaig deixar l’escola als 14 anys. La mestra va cridar la mare i li va dir que valdria la pena que estudiés perquè amb les lletres tenia molta facilitat. Tenia una tieta que m’hauria pagat els llibres, però a mi em va semblar que si el meu germà s’havia posat a treballar jo també ho havia de fer.

Sempre he llegit molt. Recordo que a l’escola vaig omplir vint vegades l’estufa de serradures per guanyar un llibre que m’agradava molt, es titulava La garba i era de cançons catalanes. De jovenetes, amb una amiga, llogàvem a mitges els llibres en una botiga de la Muralla.

N’he llegit molts de llibre. Ara estic llegint Tenim un nom d’en Vicenç Villatoro i he acabat Se sabrà tot de Xavier Bosch. Aquest darrer, sobretot per les escenes frívoles, no acabo de veure que sigui digne d’un premi Sant Jordi.


90 anys de vida

"Vaig néixer a Barcelona l’agost de 1920, però quan tenia 1 any es va morir la meva mare i el pare, amb el meu germà i jo, es va traslladar a Manresa, la seva ciutat. Hi he viscut sempre. Al cap de tres mesos el pare es va casar amb la Nita, la mare que ens va cuidar i estimar. Vam tenir un altre germà, l’Eugeni.

El pare i l’avi eren fusters, però també van fer de bombers i l’avi de jardiner. Tot per l’ajuntament. A l’avi li van fer un homenatge per haver salvat vides a la fàbrica dels Panyos en un aiguat que hi va haver

En deixar l’escola, la mare em va fer anar a cosir. Volia que fos modista. Però a mi no m’acabava d’agradar i, engrescada per una veïna, li vaig demanar per anar a treballar a una fàbrica de cintes, a Cal Sampera. Més endavant, fins que em vaig casar, vaig treballar a Cal Manubens.

La mare es va morir quan jo tenia 21 anys i em vaig quedar amb el pare i els dos germans, treballant a la fàbrica i portant tota la casa. Havia tingut un nòvio, però era de Lleida i jo en aquells moments no podia deixar la família. Als 35 anys, quan els meus germans ja s’havien casat, vaig conèixer el Manuel, que tenia sis anys menys que jo, i ens vam casar. Era un andalús molt alegre i molt bona persona. Vam tenir una filla, la Maria Àngels, i vaig viure amb ell fins fa 22 anys, que es va morir."



La republica i la guerra

"Recordo com el pare va arribar emocionat i ens va dir que s’acabava de proclamar la República, que a l’Ajuntament ja onejava la bandera republicana. I a l’escola Sant Ignasi, on jo anava, vam començar a aprendre a escriure en català, i al final de la classe cada dia cantàvem Els Segadors.

La guerra i la postguerra van ser temps molt durs. Vam viure els bombardeigs de Manresa amb neguit. Recordo que amb el meu germà pujàvem per la carretera del Pont de Vilomara per reunir-nos amb la família i ens vam haver de tirar a la cuneta fins que els avions van acabar de bombardejar i es van allunyar . També vaig viure un bombardeig a Barcelona, un dia que vaig acompanyar la mare al metge. Sort que el meu tiet ens va portar al refugi del Govern Civil, a la plaça de Catalunya. S’hi havien refugiat també en Companys, en Selves i Carner, en Pi i Suñer...

El pare era d’Esquerra i quan van entrar els nacionals el van fer fora de l’Ajuntament. Al cap d’uns mesos, en Francesc, el meu germà gran, que havia anat a la guerra, va tornar malalt i va coincidir amb la mort de la mare. Es vivia amb molta inseguretat amb moros que s’havien quedat i havien muntat els seus petits negocis. A vegades les noies que treballàvem de nit en rebíem les conseqüències. Van ser anys foscos marcats per la manca d’aliments i de llibertats."





Conxita Parcerisas. Entrevista feta el 25 de novembre del 2010 a Manresa



No ploris cor meu

Per què plores,
cor meu, per què plores,
si veus al matí sortir el sol,
si sents com els ocells canten?
Per què plores amb tant desconsol?

És perquè l'amor no hi té estada
i l'enyorança et venç lentament?
Espera la persona estimada
que colmarà l'anhel bastament.

Fins que el cor bategui alegre
i estigui de nou content,
no ploris, cor meu, no ploris,
gaudeix del moment present.

Deixa enrere l'enyorança
i posa imaginació a la ment,
somriu ple d'esperança
i no ploris més, cor meu.

Angela Carné
Poesia publicada al butlletí l'Esquellot. Octubre 2010

Cap comentari: