Foto Lourdes Trullàs- Centre de Cultura Popular Mión Puigberenguer Presentem la Conxita tal com es presentava a si mateixa al Full Parròquia de Sant Josep el 16 de juliol del 2006. “Feliç de ser cristiana, dona i mare"
Vaig néixer a Manresa en el si d’una família humil, treballadora, on destacava la fe i el desig de superació en tots aspectes. El pare era espardenyer; confeccionava les soles a les espardenyes (llavors, d’un material anomenat cànem) sobre un banc de fusta de melis, que era tot el seu orgull: el tenia lluent i ben equipat. Amb el progrés –tot es mecanitza– es va quedar sense feina, amb tres fills.
La mare era una gran dona. Completà la seva formació amb la família on de joveneta la posaren a servir. Puc afirmar, en el seu cas, allò que diuen: “L’educació supleix la cultura”; era veritat.Vaig ser molt feliç amb el meus germans Ramon i Carme, dintre de la nostra vida senzilla. Tots els diumenges anàvem al teatre als Carlins, i abans, amb unes cosines més grans, als jesuïtes de Sant Ignasi a unes pregàries. També moltes setmanes, a la plaça de braus a veure sarsuela: és que el meu pare feia d’acomodador i així treia entrades per a tots.
Vingué la guerra, tot ens canvià, vaig conèixer el que era el sofriment, la mort i la carència de moltes coses.
De jove, a l’Acció Catòlica, ens trobàvem nois i noies. Amb el Francesc ens vàrem conèixer i després ens casàrem. En el nostre viatge de nuvis, el primer que férem fou anar a Barcelona a l’església de Betlem a agrair el nostre amor i demanar ajuda. El nostre ideal era el mateix, el temperament i caràcter, no. Però tant l’un com l’altre ens estimàvem molt i procuràvem que el que no teníem per qualitat ho tinguéssim per virtut.
Han passat cinquanta sis anys; hem tingut sis fills (Xavier, Montse, Pep, Ignasi, Esteve i Jordi), i treballs de tota mena.
A casa, el Francesc sempre m’estimulava per tenir coneixements de les coses que m’interessaven. Ocupada en la feina que donen sis fills, no tenia temps de llegir i mentre jo cosia, ell em llegia en veu alta tot allò que podia ajudar-me a estar al dia.Sempre hem estat molt vinculats a l’Església i aquesta féu unes enquestes sobre quines coses eren més necessàries treballar o quines estaven més descuidades: hi sobresortí la formació integral de la dona. Oferiren cursos de formació per treballar-hi i jo m’hi vaig interessar.
Em vaig matricular per treure el títol d’animadora sociocultural. Els estudis duraven tres anys, podia fer-ho per correspondència i al final es feien unes pràctiques a Madrid, que vaig poder fer amb l’ajuda de molts que m’estimaven i el sacrifici de fills i marit.
Vaig posar-ho en pràctica junt amb persones amb qui férem molt bon equip. Fins ara hi he treballat. El centres de cultura m’han donat molt, segur que més del que jo he fet per a ells. Ho he fet com a cristiana i m’ha omplert la vida”
Així es definia la Conxita fent un breu recorregut al llarg de la seva vida. Amb ella manifestem el nostre reconeixement a totes les monitores i responsables que, des dels inicis dels Centres fins ara, han fet una feina voluntària, anònima, amb pocs recursos i ajuts. Va ser el 2007 que la ciutat de Manresa els va retre l’homenatge que feia anys es mereixien.
Ens situem a la dècada dels anys 60, el règim dictatorial de Franco (1939-1975) planteja un retorn al model tradicional, en què la dona havia de ser esposa i mare. La Secció Femenina exercí la funció d’adoctrinament durant aquests anys a través dels cursos que impartien: exámen del hogar, formación del espiritu nacional... Alguns cursos o serveis s’havien de fer obligatòriament, com el servei social per poder obtenir el carnet de conduir. El vessant formal de la ideologia es configurava fins al darrer detall, com és el cas del pentinat anomenat arriba Espanya. Es tractava que la col·lectivitat i les dones oblidessin algunes de les conquestes fetes durant la II República. I, de fet, allò que afavoria més la implantació de les idees franquistes era l’anafalbetisme cultural.
Final de curs any 1970- Arxiu Centre Cultura Popular Sagrada Familia
Les dones es casaven joves i passaven de la tutela del pare a la del marit. En la majoria dels matrimonis els marits exercien una funció de domini, de manera que les dones “demanaven permís al marit per venir al Centre de Cultura; moltes tenien por que no les deixessin”, recorden els testimonis que hem entrevistat. La dona quedava reduïda a la llar i la família; moltes no sabien llegir ni escriure perquè no havien pogut anar a l’escola ja que de ben joves havien anat a treballar per guanyar-se un jornal. Les famílies eren nombroses i amb força precarietat.
Davant d’aquesta realitat, els Centres van ser una finestra oberta per aprendre, per culturitzar-se, per sortir de casa, per comunicar-se amb d’altres dones i compartir inquietuds i problemes. Les promotores a la nostra ciutat foren l’Eulàlia Calsina, la Dolors Orfila i la Rosa Manubens, dones inquietes i il·lustrades.
La iniciativa dels Centres de Cultura Popular sorgeix el 1958 amb la voluntat de millorar la formació de moltes dones que no havien pogut estudiar. En els seus inicis va ser un moviment liderat per Acció Catòlica a tot l´estat espanyol, que es va impulsar sota la iniciativa europea “Fem Cultura” per promoure la inquietud d´aprendre.
A l’octubre de 1965 al carrer de Lepant, barri de la plaça de Catalunya, naixia el primer Centre de Cultura Popular, anomenat Finestrelles. El Dr. Saló, marit de la Dolors Orfila en aquells moments, hi va col·laborar deixant un pis de la seva propietat per començar les classes, espai on han portat a terme la seva activitat fins al seu tancament. Va començar la coordinació l’assistent social Rosa Manubens, primera animadora sociocultural i incansable activista dels Centres. La responsable del Centre des de fa quaranta-un anys, la Maria Lluïsa Cunill, ens informa que a finals de març de l´any 2012 tanca el Centre de Cultura Finestrelles després de quaranta-set anys d'activitat al barri.
ELS INICIS DEL CENTRE DE CULTURA DE LA SAGRADA FAMILIA-1968
Guarderia Centre Sagrada Familia curs 1969- Arxiu Centre Cultura Popular Sagrada Familia
Expliquen els començaments del Centre la Providència Bastardas i Vilalta, nascuda al 1923, que va ser al Centre des de l’any 1970 fins al 1995, i la Montserrat Basiana i Puigarnau, del 1927 que ens va deixar el passat 16-7-2012, i s’hi incorporà l’any 1973, va col·laborar-hi gairebé 40 anys al Centre.
La Conxita Grau va ser, l’any 1968, la iniciadora del Centre de Cultura Popular de la Sagrada Família, recorda la Providència Bastardas: “Era una dona amb molta empenta i amb una gran capacitat de treball, que sabia fer cooperar a tothom”.
Els inicis del Centre de la Sagrada Família es produeixen a causa d’uns enviaments a les parròquies de lots de llet americana perquè s’encarreguessin de repartir-la a la gent més necessitada; recordem que es tractava d’uns anys en què hi havia molta escassetat. Aquesta gent venien a fer cua amb la canalla a la parròquia per recollir la llet. Llavors la Conxita i la Providència van pensar “què es podria oferir a aquestes dones perquè no perdessin la tarda...”. Van parlar amb la Rosa Manubens, assistent social, i van saber que a Madrid hi havia uns centres que feien classes de cultura i alfabetització per a dones, la majoria immigrades. “I així, el naixement del nostre Centre” ens diu la Montserrat.
En la mesura que es va anar normalitzant la situació i es va deixar de distribuir llet, aquesta gent va continuar venint; tenien inquietud i moltes es van quedar. Algunes d’aquestes mares van venir atretes per la guarderia perquè els guardàvem la canalla.”
D´esquerra a dreta Conxita Grau, Mª Àngels Masferrer, Josefa Martinez, Montserrat Basiana, revisant unes enquestes any 1974. Arxiu Centre Cultura Popular Sagrada Familia
Inicialment els locals estaven situats al costat de la guarderia de la parròquia, tot i que al llarg dels anys s’han anat traslladant, però sempre dins d’espais cedits per la parròquia.
Van arribar a fer fins a 4 dies d’activitats: dilluns, alfabetització; dimarts, català; dimecres, curset, i divendres, xerrada. Posteriorment es va anar reduint fins a un màxim de dos dies setmanals i actualment es troben els dijous de 4 a 7 de la tarda.
A la primeria el nombre de dones era d’unes 25 o 30; la Montserrat recorda que més endavant havien arribat a ser unes 70. La primera hora es dedicava a cultura general i alfabetització; encara que l’activitat central sempre ha estat la xerrada de 5 a 6 de la tarda, en què es dóna més informació i es tracta un tema d’actualitat.
Els pocs ajuts que rebien procedien de Madrid del Centro de Cultura Popular y Promoción Femenina. Més endavant, amb la democràcia, van passar a dependre de la Generalitat. Els rectors de la parròquia han tingut un pes específic important; recorden amb agraïment com Mn. Vilella en va fer els estatuts.
D´esquerra a dreta Rosita Torras, Tere Garcia, Providència Bastardas i Carme Grau fent una activitat al Casal del carrer Circumval.lació, maig 1985-Arxiu Providència Bastardas
La Providència ens explica com l’any 1972 van anar amb la Conxita a Madrid durant uns dies per examinar-se del títol de monitora al Centro de Cultura Popular y de Promoción Femenina. Al llarg del curs enviaven els treballs per correspondència, que els retornaven corregits, però al final havien d’ examinar-se a Madrid. Pensem en l’esforç i la dificultat d’aquells anys per a la Conxita, amb sis criatures, i també per a la Providència, amb dues filles; en el valuós suport familiar que van rebre, si tenim en compte que les seves economies eren força limitades de recursos.
Van proposar a la Conxita organitzar un nou Centre a la Barriada Mion. La Montserrat i la Providència van continuar al de la Sagrada Família, que durant molts anys es digué Centre de Cultura de la Sagrada Família. Però, com que hi havia d’altres entitats al barri que tenien el mateix nom, el canviaren a petició de la Montserrat i es va passar a dir L’Amistat. Actualment la responsable n’és la Carme Guitart i Batllé.
EN MARXA EL CENTRE DE CULTURA MION- PUIGBERENGUER-1973
Tere Garcia amb la "Gorra de Taxista" celebració del 35è aniversari del Centre any 2008- Arxiu Centre Cultura Popular Mión Puigberenguer
Tere Garcia i Pujol, nascuda al 1937, és l’actual responsable del Centre, juntament amb Mª Jesús Arbesú, Maritxu. La Tere Garcia ha conviscut amb la Conxita Grau els darrers trenta set anys. Fa anys que els dilluns va al Centre de Callús. Quan es van complir els 35 anys del Centre li van donar "l' ordre de taxista" perquè li agrada molt conduir.
Ella mateixa ens explica les vivències i l’evolució del Centre:
“L’any 1972 ens vàrem conèixer amb la Conxita en un recés a la Cova. Teníem una amiga en comú, l’Eulàlia Calsina, que havia estudiat amb la Tere a Barcelona. Ella sabia que jo havia vingut a Manresa a viure. Va ser en aquell moment quan la Conxita em va demanar si disposava d’una tarda lliure a la setmana per col·laborar-hi”.
Una de les necessitats era desplaçar-se en cotxe (la Tere tenia un dos cavalls) i el barri estava per fer, tot era pols o fang. Un dels impulsors del Centre va ser Mn. Celestí rector de la parròquia; més tard vingueren Mn. Costa i Mn.Escós.
Des de l’any 1973 al 1977 es trobaven en un soterrani del carrer de Florida; més tard es traslladaren a un garatge del carrer Pirineu, número 11, i més endavant a l’any 1982 van anar als locals actuals de la parròquia al carrer de Callús s/n.
“Vàrem començar sense saber exactament què fer però la Conxita tenia les idees molt clares i sabia què podíem donar a les dones”.
Alumnes en una activitat del Centre any 1986- Arxiu Centre de Cultura Popular Mión Puigberenguer
En aquestes primeres èpoques havien arribat a ser unes 80 dones i les activitats es distribuïen en dues parts: la primera sempre es destinava a temes culturals i alfabetització, i la segona a fer manualitats o bé cuina. A banda d’això, al trimestre es fan dues xerrades i una excursió; recorda la primera sortida als Vins Roqueta d’Avinyó, que va representar tot un esdeveniment per a totes. Durant cinc o sis anys quedaven dimecres i dijous; actualment el dia de trobada és dimecres.
Pel que fa als convidats per fer xerrades, en recorda diversos, com la Rosa Suñé; el Dr. Selga; la seva infermera, l’Encarnació Camps; el Dr. Cervera, que “ens parlava del mètode Ogino, o Mn. Junyent, que ens ajudava quan els fills no volien anar a missa”.
“Vam fer una tasca important en aquests anys”, afirma la Tere. “Ara hi ha molta oferta per escollir, però en aquells anys no hi havia opcions. La dona quedava molt aparcada a casa; si no anava a treballar a la fàbrica o a fer feines, quedava limitada a l' àmbit domèstic.
La Conxita tenia clar el nostre objectiu principal: promocionar la dona. El veritable sentit del Centre és la cultura. I quan vèiem dones que tenien possibilitats i ganes de millorar les derivàvem a l’escola d’adults”.
D´esquerra a dreta Conxita Grau, Càndida Tormes, Conxi Martin i Carme López al local actual del Centre any 2006- Foto Lourdes Trullàs
Des de l’inici fins als últims dies, la Conxita ha estat al front del Centre realitzant tota mena de feines, tant posant les cadires abans que arribés la gent, com donant classes de qualsevol matèria. Durant aquests 37 anys el Centre ha seguit diferents processos i els perfils de les dones també han anat canviant. No s’ha parlat mai de política, cap partit ha vingut a fer campanya electoral i no s’ha venut cap producte. Sempre s’han manifestat catòliques i han estat sota la tutela de l’església.
D´esquerra a dreta Mª Jesús Arbesu , Tere Garcia i Conxita Grau, celebració amb el pastís del 35è aniversari del Centre any 2008- Arxiu Centre de Cultura Popular Mión Puigberenguer
Aquest curs són entre 35 i 40 dones, amb una constant que es repeteix ja que les dones són de fora el del barri. Sempre hi hagut una gran discreció i han fet una gran funció d’escolta i de suport.
Conclou la Tere: “ vaig aprendre molt al seu costat, jo crec que vaig ser una bona segona per a la Conxita; vaig saber interpretar i executar”. Ella sabia fer promocionar i fer créixer les dones.
A la comarca hi ha d'altres Centres: Callús, St. Joan de Vilatorrada, St. Vicenç de Castellet, Súria i Castellbell i el Vilar. També n´hi havia un a St. Feliu de Sasserra, que ara ja no funciona
D´esquerra a dreta Conxita Grau, Cònsol Solà, Mª Lluïsa Cunill, Maria Pujol, Eulàlia Calsina, dretes Tere Garcia, Rosa Manubens i Maria Font. Celebració del 10è aniversari del Centre de Cultura de Callús any 1995- Arxiu Centre de Cultura de Callús
MEDALLA DE LA CIUTAT
D´esquerra a dreta, Mª Lluïsa Cunill, Montserrat Basiana i Conxita Grau, 08-03-2007- Arxiu Centre de Cultura Popular Sagrada Familia
El 11 de juny del 2014 tanca el Centre de la Mión-Puigberenguer, i al desembre del 2016 resten tancats tots els Centres de Cultura Popular de Manresa i comarca.
EL TESTIMONI DEL FRANCESC
Francesc Comellas Casòliva, nascut al 1921, amb gairebé 60 anys de matrimoni amb la Conxita, recorda que van festejar tres anys, i com que entre setmana no es podien veure, li escrivia moltes cartes perquè l’enyorava.
EL TESTIMONI DEL FRANCESC
Francesc Comellas Casòliva, nascut al 1921, amb gairebé 60 anys de matrimoni amb la Conxita, recorda que van festejar tres anys, i com que entre setmana no es podien veure, li escrivia moltes cartes perquè l’enyorava.
Fins al naixement del fill gran la Conxita va treballar en una merceria-perfumeria, però al cap d’un any de casament va arribar el primer fill. A casa van tenir la mare del Francesc. Al cap dels anys, i amb els 6 fills, recorda l’ajut d’altres matrimonis i com es donaven un cop de mà quan tenien la canalla petita. Com que patia insomni es cuidava dels fills de nit.
Era molt estalviadora, no comprava mai res de roba, s’ho feia tot ella, treia models i es feia la peça. A més a més de cosir, li agradaven molt les manualitats i tenia molta facilitat per fer-les.
Recorda que “havíem anat a moltes cases de gent immigrada a repartir aliments, on en una habitació dormien 5 o 6 persones; hi havia molta necessitat. Ella era més entregada que jo: sempre estava disposada a ajudar. Tots dos, al llarg dels anys hem estat vinculats a diferents moviments dins l’església, la Conxita va estar molts anys col·laborant a Càritas”.
El Francesc, durant el dia, havia de fer moltes hores per mantenir la família en uns temps en què no sobrava res. A més a més, havia fet xerrades de literatura a tots els Centres ja que és un gran afeccionat a la poesia, el seu poeta favorit és Màrius Torres.
El seu testimoni emocionat ens diu ” la meva dona va ser una dona extraordinària; van fer una labor magnífica als Centres. No està bé que ho digui jo...: molta gent m’ho recorda. En vida havia rebut molt afecte i agraïment de les dones a qui havia ensenyat”
El 6 de maig del 2010, als 85 anys, la Conxita ens deixà. Dona amb una gran capacitat organitzativa i de lideratge. Una d’aquelles persones que “fan feina i no fan soroll”. Amb una actitud d’humilitat i de servei als altres, sempre pendent de la família i de tot aquell que la pogués necessitar.
Estimava la família, els fills; els néts van ser un dels pilars de la seva vida, i així ho reflecteix aquest últim escrit que va deixar un dia abans de la seva mort.
Entrevistes realitzades: Montserrat Basiana, Providència Bastardas, Tere Garcia i Francesc Comellas- Setembre i Octubre de l'any 2010
Lluïsa Font Garcia
Bibliografia
Bertran Teixidor, Josep Mª "Manresa" 11-02 1976
Delgado, Adriana " Regió7" 09-03-2007
Delgado, Adriana " Regió7" 09-03-2007
3 comentaris:
Sempre has estat i seràs un exemple a seguir.
No t'oblidem!
Us seguim tenint molt presents...
Publica un comentari a l'entrada