Manresanes que han fet història

Lídia Camprubí i Barris (1946-1968) Esportista

2011-09-15T18:11:00.069+02:00

Lidia Camprubí a la piscina-Arxiu Marta Camprubí i Barris

La Lídia i la Marta, bessones univitel·lines (físicament idèntiques) van néixer a casa, com es feia abans, al barri del Poble Nou de Manresa, el 13 març del 1946. La mare hi va viure tota la vida i ara encara hi viuen el tiet Joan i la tieta Isabel, els quals durant temps han guardat retalls de diaris i revistes relacionats amb la Lídia i han estat de gran ajuda per fer la biografia.

La mare, Jovita, va treballar de teixidora a diverses fàbriques, i el pare, Josep, fou manyà a cal senyor Valentí Rius Clapers, als tallers del carrer d’Arbonés, una empresa amb un tracte familiar envers els treballadors i les seves famílies. Ens ho explica la germana bessona, la Marta Camprubí:

“Totes dues vam començar anar a la piscina de molt petites, quan les dones només hi podien anar els dimecres de 7 a 11 del matí. Fora d’aquest horari no estava ben vist que les nenes o les dones freqüentessin la piscina, es considerava un ambient només per a homes.”

“Als vuit anys el meu pare ens va portar a la piscina i jugant ens va ensenyar a nedar. Per circumstàncies familiars vam viure uns quatre anys al carrer de Santa Llúcia, fet que va afavorir que per proximitat ens portessin a esbargir-nos a la Piscina Municipal.”

Les germanes Camprubí i el nedador Paquito Martinez - Arxiu Marta Camprubí i Barris

Continua recordant la Marta: ”Arribàvem d'escola; ens donaven un panet i xocolata, i cap a la piscina. Va ser una infantesa molt alegre. A l’hivern, quan sortíem de la piscina, amb el fred que feia...., anàvem a peu a casa llavors ja vivíem al Poble Nou. Ens agradava molt nedar!”.

Van anar a la “Escuela unitària de la señorita Guadalupe” al carrer Major del barri del Poble Nou, escola de la qual guarda molt bon record. Després, a l’Acadèmia Central, on totes dues van cursar peritatge mercantil. Es van examinar per lliure a final de curs a Sabadell. Alumna lliure volia dir que en un parell de dies al juny les examinaven de totes les assignatures del curs.

La Lídia i la Marta van treballar un temps a la llibreria Vergé ja que el propietari, el senyor Joan Vergé, president aleshores del Club Natació Manresa volia que tinguessin temps lliure per anar a entrenar-se. Tal com manifesta la Marta era com si les hagués afillades. La Lídia amb els estudis de peritatge mercantil després treballà al despatx de l'empresa Pielsa de Manresa.

La Piscina Coberta
Quan es va fer la piscina coberta l'any 1955 Manresa aconseguí unes instal·lacions punteres per l’època: es va convertir en la segona piscina d'aquestes característiques de tot l'Estat espanyol; la primera va ser el Club Natació Barcelona.

Comenta la Marta que “les bones nedadores de l'època eren de Canàries perquè es podien entrenar tot l'any pel clima”. El promotor de la iniciativa i qui va tutelar les germanes Camprubí fou Joan Vergé i Oller, sense el qual no hagués estat possible la piscina d'hivern i, per tant, l'inici de tot el que ha estat el Club Natació Manresa fins ara mateix, que s'ha enderrocat l'antiga piscina d'hivern”.

Equip de Relleus del CNM d´esquerra a dreta Montse Dalmau, Lídia Camprubi, Rufina Servalls i Marta Camprubí -Arxiu Marta Camprubí i Barris

Un milió de metres sense Interrupció
El 18 de juny de 1955 s'inaugura la piscina coberta. No era, tanmateix, piscina d'hivern; hi faltava encara la fase més costosa: la calefacció i els serveis de vestidors, dutxes, sauna etc. El 19 de juny a les 0 hores es donà sortida a l'original prova aquàtica, amb relleu cada hora, la qual consistia a nedar un milió de metres sense interrupció. Aquesta prova de nedar un milió de metres pretenia associar de manera simbòlica la quantitat econòmica que el Club Natació Manresa (CNM) necessitava per poder acabar l'obra, un milió de pessetes. Per a aquest fi s’estenien unes cèdules d'aportació econòmica. Aquell milió de metres s'aconseguí el 4 de juliol i Manresa va construir unes instal·lacions de primer ordre per l'època, fet que afavorí que els nedadors i nedadores poguessin entrenar tot l'any. Fins i tot alguns venien d'altres clubs a entrenar-se a la nostra ciutat.

Cor Braasem
Cor Braasem era un waterpolista holandès que va ser olímpic en dues ocasions. El CNM el va contractar com a entrenador el 25 de febrer de 1957 i s’hi quedà fins al desembre de 1959. La ciutat de Manresa li va retre un homenatge el gener de 1960 per la seva trajectòria professional com a entrenador.

D´esquerra a dreta drets Albert Servalls, Oscar Montagut, Emili Llorca, Cor Braasem, Lídia Camprubí i Rufina Servalls. Asseguts Ramon Montagut, Feliu Farras, Paquito Martínez- Arxiu Marta Camprubí i Barris

La Marta comenta que “l'entrenador Braasem, en passar per la piscina, va veure dues nenes xipollejant. N'hi havia molt poques. Va dir-li al meu pare ‘porta-les que els faré una prova’. Vam passar la prova i tot seguit vam començar a entrenar-nos; ell tenia experiència d’haver entrenat a Holanda”.

“Va ser un mestre per a nosaltres: treballador infatigable, intel·ligent, exigent i alhora molt afectuós. Quan acabàvem els entrenaments jugava amb nosaltres a la piscina, aquest caràcter sens dubte va motivar i encoratjar la carrera de la Lídia i de molts altres.”

El mestratge i la constància de Braasem als entrenaments van ser decisius per aconseguir els bon resultats en competició de la Lídia. Braasem va ser qui posà els fonaments i va fer possible que la natació manresana fos reconeguda internacionalment.

Després, quan marxà, vingué un altre holandès, Jan Freeser, i a continuació Guillem Alsina, fins que va arribar el manresà Josep Claret, el primer home espanyol que va anar a un campionat d'Europa i que després fou entrenador del CNM. Ens explica la Marta que “actualment Claret encara fa competicions internacionals com a veterà”.

Trajectòria i Rècords
Entre les moltes competicions en què va participar la Lídia de ben segur que hi ha alguna anècdota. Li demanem a la Marta si en destacaria cap i ens explica la següent: “El primer vestit de bany ens el va fer la mare; era de punt i es lligava al coll. El pare ens va acompanyar a una competició que es feia de nit a Vic, quan ens vam llançar a la piscina se'ns va arremangar tot i ens vam quedar amb el cos a l'aire...”.
Quan comencen a despuntar pels bons resultats són els anys 1957 i 1958 en categories infantils i juvenils. Els punts àlgids de la carrera de la Lídia són els anys 1959, 1960, 1961 i 1962. ”L'any 1960 –diu la Marta– per l'Olimpíada de Roma només hi va poder anar la canària Rita Pulido. La Lídia va fer marca per anar-hi, però el país no es podia permetre enviar-hi dues esportistes, i la Lídia es va quedar a les portes de ser olímpica.”

Quatre campions d´esquerra a dreta Paquito Martinez, Rufina Servalls, Josep Claret i Lídia Camprubí- Arxiu Marta Camprubí i Barris

La Marta remarca:” Batre rècords absoluts és molt important, la meva germana va ser una nedadora completa, tant feia 100 metres, en què es necessita rapidesa, com feia 1500 metres, que requereixen tenir resistència. Ara la gent s'ha especialitzat molt, però ella ho feia tot, per tant tenia una capacitat i dots especials”.

Les marques més destacades de la Lídia són:

Octubre del 1959, amb 13 anys, recordwoman de Catalunya en 200 metres lliures.
Maig del 1960 bat els rècords absoluts d 'Espanya de 800 i 1500 metres lliures.
Juny del 1961, rècord nacional infantil en 400 metres lliures. A finals d' any a Sevilla es proclama campiona d'Espanya en relleus.

1962 va ser el millor i més complet any de la seva carrera esportiva :
Entrà a formar part de l'equip de la Federació Catalana de Natació i va ser seleccionada pel torneig que es celebrà a Tòquio.
Març, al Campionat de Catalunya d'Hivern, al Club Natació Barcelona, va ser:
Campiona de 200 metres lliures
Sots campiona de 100 metres lliures
Sots campiona de 400 metres lliures
Juny, al Club Natació Montjuïc és seleccionada per formar part de l' Equip Nacional de la Federació Espanyola de Natació per participar en el Torneig de les 4 Nacions, en què va fer la primera en els 100 metres lliures i també en el relleu de 4x100 metres, i va aconseguir batre el rècord d'Espanya en piscina llarga.
Juliol, al Campionat de Catalunya que va tenir lloc a Manresa, esdevé campiona de Catalunya en 100 metres lliures i també en els 400 metres lliures.
Juliol, als Campionats Absoluts de Catalunya, que es van dur a terme al CN Montjuïc (sense categories d'edat) aconsegueix el campionat en 100 metres lliures.
Al VII Campionat de Catalunya d'Hivern, al CN Sabadell, fa tres sotscampionats en 100, 200 i 400 metres lliures.
Als VI Campionats d'Espanya d'Hivern al CN Terrassa també assoleix el sotscampionat en 400 metres i fa el tercer lloc en 100 metres lliures.
Durant l'agost és seleccionada per formar part de l'equip nacional per l'encontre França-Espanya.
Finalment, durant 52è Campionat d’Espanya al CN. Montjuïc es proclama sotscampiona de 400 metres lliures i en el relleu 4x100 estils, nedant els 100 metres lliures.

L´ any 1963, amb la selecció nacional, en els 4x100 metres lliures, fa la marca de temps 5:08.8 i estableix un nou rècord d'Espanya.

1967, campiona d'Espanya de Salvament i Socorrisme, junt amb Francesc Martínez. Formen part de l'equip espanyol als Campionats Mundials
En l'especialitat de Salvament i Socorrisme queda campiona de Catalunya i d'Espanya tres anys consecutius, la qual cosa li permeté ser internacional en moltes ocasions.

El delegat d´Esports Joan Antoni Samarach fent lliurament a la Lídia del títol Nacional de Salvament i Socorrisme-Arxiu Marta Camprubí i Barris

En resum en natació aconseguí 15 rècords nacionals, 21 títols regionals i el mateix nombre de rècords. Fou 33 vegades internacional en l'equip A, 20 en el B i 2 en l'equip infantil.
Al 1964, amb 18 anys, comença la davallada de la carrera esportiva de la Lídia, després d'estar deu anys en competicions importants. Va ser llavors quan el comte Lacambra, filantrop barceloní i president de la Federació Catalana de Socorrisme, es nodria de nedadors i nedadores per competir internacionalment a països europeus.

Estudis a Madrid
Va anar a Madrid a estudiar de l'any 1965 al 1968 a ”Escuela Nacional de Educación Física”, la carrera de professora d'educació física (INEF actual). En aquells temps Madrid era l’únic lloc on es podien cursar aquests estudis.
Comenta la Marta que:”Part de la carrera la va costejar la família. Allà a l'escola la van ajudar amb una beca, ja que era molt bona estudiant i la precedien les seves bones marques de nedadora”.
La Lídia amb les jugadores de l´equip Medina de handbol de Barcelona- Arxiu Marta Camprubí i Barris

El 9 de novembre de 1968 li fou lliurat el títol de Professora d'Educació Física a la ”Escuela Nacional de Educación Física de Madrid” on cursà els estudis amb notes excel·lents. El seu professor d’handbol li va recomanar que es dediqués a l’handbol ja que tenia qualitats. Acabats els estudis, per obtenir Títol d'Entrenadora Nacional d’Hàndbol havia d'entrenar durant un any un equip com a període de pràctiques; va agafar l'equip Medina de Barcelona.

La mort de la Lídia

Portada del butlletí del Club Natació Manresa setembre-desembre 1968

La Marta ens explica l’accident: “Els fets que van propiciar l'accident i la mort de la Lídia als 22 anys van causar un gran dolor a la família i a la natació catalana i espanyola. El 8 de desembre de 1968 era el dia de la mare, llavors es celebrava aquest dia, ara es celebra al maig. La meva germana va venir de Barcelona junt amb unes noies de l'equip d’handbol que entrenava –també van venir en tren dues exalumnes de la Marta, del col·legi de les Carmelites de Terrassa, lloc on donava classes ara la Lídia i un any abans havia estat la Marta. En marxar a la tarda, les va acompanyar per agafar el tren, que se'ls va escapar, llavors van marxar en cotxe cap a Terrassa. Conduïa un Seat 600 una jugadora de l'equip d’handbol, la meva germana anava al darrera però va fer un canvi de seient amb l'ocupant del davant. Havia plogut; van patinar, i es va produir el fatal accident. L’única que va morir va ser la Lídia”.

“Anys després he parlat amb el Dr. Sant, que la va atendre, i em va explicar que de la topada del vehicle –el Seat 600 al davant no tenia motor– l'impacte la va agafar de ple i li va produir una hemorràgia massiva; no s’hi va poder fer res.”

Reconeixements

Lliurament de la medalla de la Ciutat al Merit Esportiu 1960- Arxiu Marta Camprubí i Barris

L'any 1960 l'Ajuntament de Manresa concedí la Medalla de la Ciutat al Mèrit Esportiu als nedadors del Club Natació Manresa Oscar Montagut, Lídia Camprubí, Rufina Servalls i Domènec Aliberch.
A títol pòstum rebé el 23 de maig de 1969 a l'Ajuntament de Manresa, les distincions següents: Medalla de Plata de la Federació Espanyola de Salvament i Socorrisme. Medalla de la Federació Catalana de Natació 1968 i Medalla de Plata de la Delegació Nacional d'Educació Física i Esports 1968.

Reconeixement a títol pòstum a l´ Ajuntament de Manresa 1969, d´esquerra a dreta sr. Solanich president CNM, Marta Camprubí, Josep Camprubí i Jovita Barris- Arxiu Marta Camprubí i Barris

Darrera Revelació
Per acabar la Marta ens fa saber que: “La mare considerava que això de l'educació física no feia per a les noies i ens va voler fer nenes de despatx. Quan vam tenir el peritatge, que és el que volia la mare, tant la Lídia com jo ens vam dedicar al que ens agradava, que eren els esports i l'educació física”.

La Lidia aconseguí rècords i marques meritoris, que van marcar una època dins la natació manresana, catalana i estatal. Volem destacar també que va ser una dona manresana que a meitat dels anys 60, es dedicà professionalment als esports i l'educació física, quan fer això era una activitat poc habitual i poc feminitzada per l'època. Amb la mort prematura de la Lídia es va perdre una esportista vocacional, brillant i polivalent, amb uns coneixements complets dels esports i que segurament hagués tingut una gran projecció nacional i internacional.

Bibliografia
Bares i Amella, Miquel- Memòria del Club Natació Manresa 1933-1983
Bausili Indústria Gràfica 1984
Diari Manresa 31-12-1958. Un Año de Natación
Diari Manresa 15-03-1960. Cuatro títulos regionales i cuatro récords de Cataluña
Farras i Vall, F. Manresa 12-05-1960. Columnas para Deportista, Lídia Camprubí
Farras i Vall, F. Manresa 23-12-1968. Lídia Camprubí: Su historial deportiva

Maria Teresa Pujol i Guixà (1925-2011) Món Associatiu

2011-07-05T13:07:00.032+02:00

M. Teresa Pujol en la celebració del 25è aniversari de l´Associació 1996

Fou una de les fundadores de l’Associació de Vídues de Manresa i Comarca, associació constituïda l’any 1971. Hi va ocupar diversos càrrecs, entre els qual el de presidenta, que va exercir des del 16 de febrer del 1986 fins a la seva mort, el mes de febrer del 2011. Tot plegat van ser quaranta anys de dedicació, ajuda i suport a les vídues.

Va néixer el 9 de desembre del 1925 a Manresa, al carrer del Born núm. 7. El pare provenia de Sant Quirze de Besora i la mare, de Vic; el matrimoni va tenir dues filles i un fill, ella va ser la gran dels germans.

La M. Teresa es va casar amb Domingo Molins i Argerich; de qui va enviudar quan tenia 44 anys. Al cap d’uns mesos de la mort del marit perd l’única filla, la M. Ignàsia, i li queden dos fills, el Josep M. i l’Antoni M. Va tenir tres néts: el Domènec, el Francesc i la Laura.

Aquestes vivències personals, la van empènyer, com a d’altres vídues, a prendre les regnes del negoci que portava el marit i a unir-se en grup a d’altres vídues que passessin per aquestes circumstàncies, segons explicava en una entrevista al Regió7 de 20 de març del 2001 amb motiu dels 30 anys de l’Associació:

"Som la primera associació de dones que va existir a Manresa. Va començar com un grup de vídues joves amb canalla que es reunien per ajudar-se. Ara ja pertanyem a una federació catalana i a una confederació espanyola.

Pel primer que vetlla l’associació és per l’atenció a la persona, acollir-la i orientar-la. Perquè hi ha dones que queden menys afectades i n’hi ha que en queden més. Volem que trobin amistat, que s’animin, que facin el seu grup i que tinguin un al·licient per tornar a la normalitat.”

Excursió a Lourdes (França) la M. Teresa al centre de la imatge 1978

Bona part de la ciutadania no coneix aquesta entitat manresana tot i que té una llarga trajectòria de quaranta anys. L’Associació vol donar-se a conèixer i convidar les dones a conèixer el grup i a interessar-se per les activitats que fan.

Des d’aquest bloc volem fer un reconeixement a totes les dones que hi han treballat i que hi continuen treballant de manera anònima.

FUNDACIÓ DE L’ASSOCIACIÓ

De esquerra a dreta Dolors Solsona, Concepció Angla i Leonor Quinqué, Juny 2001

Per explicar-nos els inicis i la trajectòria ens reunim al local de l’Associació, al carrer Bilbao, número 7, 1r. Parlem amb la Dolors Solsona i Solsona, la Rosa Vila i Farràs i la Roser Guitart i Ferrer. La Dolors Solsona, nascuda al 1923, va quedar vídua als 33 anys, amb dos fills, i és una de les fundadores vives de l’Associació. La Rosa Vila i Farràs, nascuda al 1924, va enviudar als 28 anys, amb una filla, i és la vicepresidenta actual; exerceix aquest càrrec des del 28 de febrer del 1988. La Roser Guitart i Ferrer, nascuda al 1935, va quedar vídua, amb cinc fills, quan tenia 37 anys; és la secretària actual i ocupa aquest càrrec des del 26 de febrer del 1984.

D´esquerra a dreta Rosa Vila, Montserrat Rabella presidenta de les associacions de vídues catalanes i M. Teresa Pujol, Juny 2001
Explica la Dolors Solsona: “Tot va començar la primavera de l’any 1971, quan anàvem a les conferències de Mn. Junyent a la Residència Sacerdotal (actual Casal de l’Església). Va ser llavors que entràrem en contacte amb unes vídues d’Igualada, Josefa Puiggrós i la Teresa Mimó, que es van desplaçar a Manresa per explicar-nos la feina que feia la seva associació de vídues.

En aquesta trobada hi havia la Montserrat Serra i la M. Teresa Pujol –ens coneixíem de petites amb la M. Teresa. En sortint ja es va comentar que era una iniciativa interessant per fer a Manresa i l’endemà mateix tenia la M. Teresa a la botiga, dient: “ Què t’ha semblat? Què podem fer?...”
Abans ja s’havia avançat la Maria Oliveras que per circumstàncies de la feina dels fills va anar a viure a Igualada i va fer d’enllaç.

LA PRIMERA JUNTA I ELS INICIS

La junta fundacional es va celebrar a casa la Montserrat Serra, a la memòria de l’entitat hi consta l’adreça Paseo José Antonio (actual Pere III) nº 48 i allà mateix va quedar nomenada presidenta Montserrat Serra i Bover; vicepresidenta, Lourdes Cabanas i Orriols; secretària, M. Teresa Pujol i Guixà; tresorera Dolors Tarrats Sanllehi; vicetresorera, Maria Clop i Martí, i vicesecretària, Dolors Solsona i Solsona.

Recorden com la Dolors Tarrats havia treballat molt per l’associació. Més tard amb la mort de la Lourdes Cabanas va entrar a la junta la M. Dolors Pujol, germana de la M Teresa, que va tenir un càrrec a la federació d’associacions de vídues a Barcelona .
La primera activitat que realitzaren com a Associació va ser una excursió a Lourdes de la Nou al juliol de 1971.

Dolors Solsona: “Als inicis teníem por de trobar-nos” ja que recorda que un dia sortint de la Residència Sacerdotal ens esperaven els grisos no hi havia permís de reunió, era el temps del règim franquista”.

El lloc de reunió en aquests inicis va ser a les Reparadores (actual residència Montblanc), a la plaça Cots, després es trobaven al carrer Guimerà a la Caixa de Barcelona (als antics Transports Moll) fins que el 1981 lloguen un pis a través d’una de les associades, Joaquima Rubiralta, al carrer Bilbao núm. 7, 1r 1a, on hi ha l’actual local social. Per les activitats mensuals que fan, el pis és petit, i es reuneixen als locals de la parròquia de Crist Rei.

Al començament anàvem a visitar les vídues a les cases per informar del grup i de tot allò que poguessin necessitar. Les visites a domicili van durar un temps i després les dones han anat venint perquè corria de boca en boca. Algunes vénen a provar-ho i a qui li agrada s’hi queda.

D´esquerra a dreta M. Teresa Pujol, Teresa Colomer assegudes Roser Guitart i Teresa Torreano, Juny 2001

La Roser Guitart explica la seva experiència: “Primer van venir a veure’m la Maria Clop, la Dolors Pujol i més tard la M. Teresa Pujol –ella va ser la que em va donar feina al despatx de la seva empresa Subministres Molins, lloc on he treballat 27 anys”. La Roser necessitava portar un sou a casa.
Dolors Solsona: ”La nostra primera intenció era ajudar-les econòmicament i vàrem aconseguir que en algun cas es cobrés la paga de viduïtat”

La paga de viduïtat és una antiga reivindicació d’aquest col·lectiu, és un tema sense resoldre per part dels governs que hem tingut i les lleis que han dictat. Actualment la majoria de vídues continuen rebent unes pagues minses. Les tres entrevistades no l’han cobrada mai. Cobren de la feina de què han treballat: “mai hem cobrat de viduïtat”. La M. Teresa tampoc. Els marits de les entrevistades i molta gent de la mateixa època eren autònoms i no tenien cap assegurança ja que llavors no hi havia l’obligació de cotitzar a la seguretat social.

LA PÈRDUA DEL MARIT
Les nostres entrevistades fan una valoració de l’experiència.

A la Rosa Vila, vidua als 28 anys, li feia cosa sortir al carrer, com una vergonya. Va quedar al front de la botiga de queviures al carrer del Remei de Dalt, i sort que va venir un germà a ajudar-la al negoci. A la Dolors Solsona, vídua als 33 anys, el que li va costar és tirar endavant el negoci que portava el marit, la botiga de cereria a tocar de la plaça del Pedregar. La Roser Guitart, viuda als 37 anys, comenta que es va trobar sola i sort de la M. Teresa que li va donar feina.

Coincideixen que en quedar vídues van tenir el suport de la família i una relació més estreta amb les mares respectives. Pujar els fills va ser el que les va fer patir més; assumir la responsabilitat doble de pare i mare en moments determinats es feia difícil de portar. Amb els seus esforços totes tres van oferir als seus fills estudis superiors, fita que les omple de satisfacció.

La pèrdua del marit i la solitud ha marcat bastants anys de les seves vides. Tot i que hi ha moltes vídues que s’han tornat a casar, les tres entrevistades no ho han fet. Com a curiositat expliquen que quan les convidaven als casaments sempre les col·locaven al costat del capellà; socialment es considerava que, en anar desaparellades, podia ser la millor companyia.

LA RELIGIÓ I ELS CONSILIARIS

Mn. Codina, Juny 1996

Dolors Solsona explica l’aportació dels consiliaris dins la dinàmica de l’Associació: “Era un suport religiós i d’ajuda per pujar els fills quan encara els teníem petits. Fèiem les trobades un cop al mes.”
Sempre han estat vinculades a la parròquia de Crist Rei, de la qual recorden els consiliaris Mn. Codina, Mn. Guàrdia, Mn. Medina. Guarden molt bon record de Mn. Codina, capellà molt progressista, actualment jubilat a Barcelona, que les havia ajudat molt en èpoques de conflictes amb els fills. Havia celebrat alguna missa a la sala gran dels locals del carrer Bilbao.

ACTIVITATS
La M. Teresa va tenir molt interès que els estatuts de l’Associació tinguessin clàusules cíviques i religioses; hi va haver una certa divisió entre les associades ja que n’hi havia que només volien que fossin religioses. Finalment es van posar d’acord i va ser l’advocat Àngel Badia que al febrer de 1983 tramità els estatuts que recollia els dos aspectes que la M. Teresa defensà.

El full de la parròquia de Crist Rei, amb motiu del 25è aniversari de l’Associació, el juny de 1996 manifestava:

“A part d’un programa bastant extens de serveis de caire cultural, social i espiritual, es va formar un grup d’ajuda mútua (nosaltres en dèiem el grup petit). Sis dones vídues, algunes amb fills petits i adolescents compartíem els problemes que ens portava la responsabilitat de fer de pare i mare en l’educació dels fills i la tasca de formar-los i ajudar-los a realitzar-se com a persones.

Si mirem 25 anys enrere no era gens fàcil reivindicar lleis que fessin sortir de la marginació la dona vídua. L’Associació va anar fent la seva tasca, malgrat les opinions contràries perquè teníem molt clar el valor de la solidaritat amb les altres dones la vida de les quals passava per la mateixa circumstància que la nostra...”

Fira d´entitats de Barcelona al centre Joaquima Alemany presidenta del Institut Català de la Dona al darrera a la banda dreta Rosa Vila i a l´esquerra M. Teresa Pujol 1990.

Els dijous durant molts anys al local social es feien manualitats que anaven a càrrec Maria Izquierdo. Ara hi ha molta oferta d’activitats, però quan nosaltres vam començar les dones vídues “no sabien on anar”.

Actualment es troben un cop al mes als locals de Crist Rei; fan una activitat que consisteix en una xerrada-trobada, on especialistes tracten temàtiques molt variades.

A final de curs, al maig, fan una excursió; en els inicis de l’Associació anaven a santuaris, tant la Maria Clop com la Montserrat Serra eren les organitzadores de les excursions. En aquests darrers anys sol coincidir amb una trobada de vídues de tot Catalunya en la qual sempre participen.

L’any 1984 es va fer a Manresa la trobada de vídues de tot Catalunya, els actes van consistir en un acte litúrgic a la Cova i un dinar de germanor a l’Hotel Pere III. S’hi van reunir un nombre important de vídues d’arreu del país.

Reconeixement de l´Ajuntament a l´Associació, d´esquerra a dreta Anna Torra regidora de la Dona, M. Teresa Pujol, Montserrat Rabella presidenta de l´associació de vídues de Catalunya i Maria Izquierdo, Juny 2001

L’Associació formen part del Consell de la Dona de l’Ajuntament des de 1997: la M. Teresa hi va tenir molta implicació. L’any 2001 van rebre de la regidora de la Dona, Anna Torras, una placa de l´Ajuntament en reconeixement de la tasca feta, l’acte reuní càrrecs de la Federació de Vídues de Barcelona

Rosa Vila comenta la imatge errònia que se’ls ha donat en algun mitjà de comunicació, quan l’objectiu principal de l’Associació sempre ha estat l’ajuda mútua entre les dones, tot i que s’han fet activitats circumscrites en l’àmbit femení.

EL PRESENT I L’ABSÈNCIA DE LA M. TERESA PUJOL

Rosa Vila: “ Ara hem quedat desbancades, en morir-se la M. Teresa ens falta una cosa, era una persona a qui li podies consultar qualsevol qüestió; tenia molt bon criteri; era l’ànima de l’Associació”.

Roser Guitart destaca de la tasca feta per la M. Teresa: “Volia la unió; que les dones es sentissin bé; que no es trobessin soles; poder-les ajudar; no li havia fet mai un lleig a ningú; no mirava si era rica o pobra; era una persona de molt bon caràcter, sempre predisposada a qui la pogués necessitar”. La Roser i la Rosa van rebre molt ajut de la M. Teresa.

Actualment són unes 180 associades; el grup d’Igualada, que als inicis els va fer d’enllaç, s’ha dissolt: les dones que el portaven s’han fet grans o bé han desaparegut. A Manresa la situació de l’Associació es va mantenint, fet gens menyspreable en els temps que corren, tot i mancar-hi un relleu generacional. En aquests propers dies han de nomenar la nova presidenta.

La M. Teresa va ser una dona tímida, treballadora, d’expressió riallera, amb una actitud de servei envers els altres; volia que el grup estigués obert a tothom; realitzà una feina constant amb el convenciment que un conjunt de petites coses serien l’inici i la continuïtat d’una immillorable feina feta per l’Associació a favor de les vídues.

Bibliografia
Full parroquia Crist Rei, Juny 1996
Regió 7 columna, De què em sona? 20 de març 2001

Conxita Grau i Estany (1925-2010). Pionera. Animadora sociocultural

2011-01-30T20:23:00.067+01:00

Foto Lourdes Trullàs- Centre de Cultura Popular Mión Puigberenguer

Presentem la Conxita tal com es presentava a si mateixa al Full Parròquia de Sant Josep el 16 de juliol del 2006.

“Feliç de ser cristiana, dona i mare

Vaig néixer a Manresa en el si d’una família humil, treballadora, on destacava la fe i el desig de superació en tots aspectes. El pare era espardenyer; confeccionava les soles a les espardenyes (llavors, d’un material anomenat cànem) sobre un banc de fusta de melis, que era tot el seu orgull: el tenia lluent i ben equipat. Amb el progrés –tot es mecanitza– es va quedar sense feina, amb tres fills.

La mare era una gran dona. Completà la seva formació amb la família on de joveneta la posaren a servir. Puc afirmar, en el seu cas, allò que diuen: “L’educació supleix la cultura”; era veritat.Vaig ser molt feliç amb el meus germans Ramon i Carme, dintre de la nostra vida senzilla. Tots els diumenges anàvem al teatre als Carlins, i abans, amb unes cosines més grans, als jesuïtes de Sant Ignasi a unes pregàries. També moltes setmanes, a la plaça de braus a veure sarsuela: és que el meu pare feia d’acomodador i així treia entrades per a tots.

Vingué la guerra, tot ens canvià, vaig conèixer el que era el sofriment, la mort i la carència de moltes coses.
De jove, a l’Acció Catòlica, ens trobàvem nois i noies. Amb el Francesc ens vàrem conèixer i després ens casàrem. En el nostre viatge de nuvis, el primer que férem fou anar a Barcelona a l’església de Betlem a agrair el nostre amor i demanar ajuda. El nostre ideal era el mateix, el temperament i caràcter, no. Però tant l’un com l’altre ens estimàvem molt i procuràvem que el que no teníem per qualitat ho tinguéssim per virtut.

Han passat cinquanta sis anys; hem tingut sis fills (Xavier, Montse, Pep, Ignasi, Esteve i Jordi), i treballs de tota mena.
A casa, el Francesc sempre m’estimulava per tenir coneixements de les coses que m’interessaven. Ocupada en la feina que donen sis fills, no tenia temps de llegir i mentre jo cosia, ell em llegia en veu alta tot allò que podia ajudar-me a estar al dia.Sempre hem estat molt vinculats a l’Església i aquesta féu unes enquestes sobre quines coses eren més necessàries treballar o quines estaven més descuidades: hi sobresortí la formació integral de la dona. Oferiren cursos de formació per treballar-hi i jo m’hi vaig interessar.

Em vaig matricular per treure el títol d’animadora sociocultural. Els estudis duraven tres anys, podia fer-ho per correspondència i al final es feien unes pràctiques a Madrid, que vaig poder fer amb l’ajuda de molts que m’estimaven i el sacrifici de fills i marit.
Vaig posar-ho en pràctica junt amb persones amb qui férem molt bon equip. Fins ara hi he treballat. El centres de cultura m’han donat molt, segur que més del que jo he fet per a ells. Ho he fet com a cristiana i m’ha omplert la vida”

Així es definia la Conxita fent un breu recorregut al llarg de la seva vida. Amb ella manifestem el nostre reconeixement a totes les monitores i responsables que, des dels inicis dels Centres fins ara, han fet una feina voluntària, anònima, amb pocs recursos i ajuts. Va ser el 2007 que la ciutat de Manresa els va retre l’homenatge que feia anys es mereixien.

NEIXEN ELS CENTRES DE CULTURA POPULAR A MANRESA

Ens situem a la dècada dels anys 60, el règim dictatorial de Franco (1939-1975) planteja un retorn al model tradicional, en què la dona havia de ser esposa i mare. La Secció Femenina exercí la funció d’adoctrinament durant aquests anys a través dels cursos que impartien: exámen del hogar, formación del espiritu nacional... Alguns cursos o serveis s’havien de fer obligatòriament, com el servei social per poder obtenir el carnet de conduir. El vessant formal de la ideologia es configurava fins al darrer detall, com és el cas del pentinat anomenat arriba Espanya. Es tractava que la col·lectivitat i les dones oblidessin algunes de les conquestes fetes durant la II República. I, de fet, allò que afavoria més la implantació de les idees franquistes era l’anafalbetisme cultural.

Les dones es casaven joves i passaven de la tutela del pare a la del marit. En la majoria dels matrimonis els marits exercien una funció de domini, de manera que les dones “demanaven permís al marit per venir al Centre de Cultura; moltes tenien por que no les deixessin”, recorden els testimonis que hem entrevistat. La dona quedava reduïda a la llar i la família; moltes no sabien llegir ni escriure perquè no havien pogut anar a l’escola ja que de ben joves havien anat a treballar per guanyar-se un jornal. Les famílies eren nombroses i amb força precarietat.

Final de curs any 1970- Arxiu Centre Cultura Popular Sagrada Familia

Davant d’aquesta realitat, els Centres van ser una finestra oberta per aprendre, per culturitzar-se, per sortir de casa, per comunicar-se amb d’altres dones i compartir inquietuds i problemes. Les promotores a la nostra ciutat foren l’Eulàlia Calsina, la Dolors Orfila i la Rosa Manubens, dones inquietes i il·lustrades.

La iniciativa dels Centres de Cultura Popular sorgeix el 1958 amb la voluntat de millorar la formació de moltes dones que no havien pogut estudiar. En els seus inicis va ser un moviment liderat per Acció Catòlica a tot l´estat espanyol, que es va impulsar sota la iniciativa europea “Fem Cultura” per promoure la inquietud d´aprendre.

A l’octubre de 1965 al carrer de Lepant, barri de la plaça de Catalunya, naixia el primer Centre de Cultura Popular, anomenat Finestrelles. El Dr. Saló, marit de la Dolors Orfila, hi va col·laborar deixant un pis de la seva propietat per començar les classes, habitatge on encara estan situats actualment. Va començar la coordinació l’assistent social Rosa Manubens, primera animadora sociocultural i incansable activista dels Centres. Actualment i des de fa molts anys la M. Lluïsa Conill n’és la responsable.

ELS INICIS DEL CENTRE DE CULTURA DE LA SAGRADA FAMILIA-1968

Guarderia Centre Sagrada Familia curs 1969- Arxiu Centre Cultura Popular Sagrada Familia

Expliquen els començaments del Centre la Providència Bastardas i Vilalta, nascuda al 1923, que va ser al Centre des de l’any 1970 fins al 1995, i la Montserrat Basiana i Puigarnau, del 1927, que s’hi incorporà l’any 1973 i encara hi col·labora. Actualment fa 38 anys que és al Centre.

La Conxita Grau va ser, l’any 1968, la iniciadora del Centre de Cultura Popular de la Sagrada Família, recorda la Providència Bastardas: “Era una dona amb molta empenta i amb una gran capacitat de treball, que sabia fer cooperar a tothom”.

Els inicis del Centre de la Sagrada Família es produeixen a causa d’uns enviaments a les parròquies de lots de llet americana perquè s’encarreguessin de repartir-la a la gent més necessitada; recordem que es tractava d’uns anys en què hi havia molta escassetat. Aquesta gent venien a fer cua amb la canalla a la parròquia per recollir la llet. Llavors la Conxita i la Providència van pensar “què es podria oferir a aquestes dones perquè no perdessin la tarda...”. Van parlar amb la Rosa Manubens, assistent social, i van saber que a Madrid hi havia uns centres que feien classes de cultura i alfabetització per a dones, la majoria immigrades. “I així, el naixement del nostre Centre” ens diu la Montserrat.
En la mesura que es va anar normalitzant la situació i es va deixar de distribuir llet, aquesta gent va continuar venint; tenien inquietud i moltes es van quedar. Algunes d’aquestes mares van venir atretes per la guarderia perquè els guardàvem la canalla.”

D´esquerra a dreta Conxita Grau, Mª Àngels Masferrer, Josefa Martinez, Montserrat Basiana, revisant unes enquestes any 1974. Arxiu Centre Cultura Popular Sagrada Familia

Inicialment els locals estaven situats al costat de la guarderia de la parròquia, tot i que al llarg dels anys s’han anat traslladant, però sempre dins d’espais cedits per la parròquia.
Van arribar a fer fins a 4 dies d’activitats: dilluns, alfabetització; dimarts, català; dimecres, curset, i divendres, xerrada. Posteriorment es va anar reduint fins a un màxim de dos dies setmanals i actualment es troben els dijous de 4 a 7 de la tarda.

A la primeria el nombre de dones era d’unes 25 o 30; la Montserrat recorda que més endavant havien arribat a ser unes 70. La primera hora es dedicava a cultura general i alfabetització; encara que l’activitat central sempre ha estat la xerrada de 5 a 6 de la tarda, en què es dóna més informació i es tracta un tema d’actualitat.

Els pocs ajuts que rebien procedien de Madrid del Centro de Cultura Popular y Promoción Femenina. Més endavant, amb la democràcia, van passar a dependre de la Generalitat. Els rectors de la parròquia han tingut un pes específic important; recorden amb agraïment com Mn. Vilella en va fer els estatuts.

D´esquerra a dreta Rosita Torras, Tere Garcia, Providència Bastardas i Carme Grau fent una activitat al Casal del carrer Circumval.lació, maig 1985-Arxiu Providència Bastardas

La Providència ens explica com l’any 1972 van anar amb la Conxita a Madrid durant uns dies per examinar-se del títol de monitora al Centro de Cultura Popular y de Promoción Femenina. Al llarg del curs enviaven els treballs per correspondència, que els retornaven corregits, però al final havien d’ examinar-se a Madrid. Pensem en l’esforç i la dificultat d’aquells anys per a la Conxita, amb sis criatures, i també per a la Providència, amb dues filles; en el valuós suport familiar que van rebre, si tenim en compte que les seves economies eren força limitades de recursos.

Van proposar a la Conxita organitzar un nou Centre a la Barriada Mion. La Montserrat i la Providència van continuar al de la Sagrada Família, que durant molts anys es digué Centre de Cultura de la Sagrada Família. Però, com que hi havia d’altres entitats al barri que tenien el mateix nom, el canviaren a petició de la Montserrat i es va passar a dir L’Amistat. Actualment la responsable n’és la Carme Guitart i Batllé.

POSADA EN MARXA DEL CENTRE DE CULTURA MION PUIGBERENGUER-1973

Tere Garcia amb la "Gorra de Taxista" celebració del 35è aniversari del Centre any 2008- Arxiu Centre Cultura Popular Mión Puigberenguer

Tere Garcia i Pujol, nascuda al 1937, és l’actual responsable del Centre, juntament amb Mª Jesús Arbesú, Martxu. La Tere Garcia ha conviscut amb la Conxita Grau els darrers trenta set anys. Fa anys que els dilluns va al Centre de Callús. Quan es van complir els 35 anys del Centre li van donar l’ ordre de taxista” perquè li agrada molt conduir.
Ella mateixa ens explica les vivències i l’evolució del Centre:
“L’any 1972 ens vàrem conèixer amb la Conxita en un recés a la Cova. Teníem una amiga en comú, l’Eulàlia Calsina, que havia estudiat amb la Tere a Barcelona. Ella sabia que jo havia vingut a Manresa a viure. Va ser en aquell moment quan la Conxita em va demanar si disposava d’una tarda lliure a la setmana per col·laborar-hi”.

Una de les necessitats era desplaçar-se en cotxe (la Tere tenia un dos cavalls) i el barri estava per fer, tot era pols o fang. Un dels impulsors del Centre va ser Mn. Celestí rector de la parròquia; més tard vingueren Mn. Costa i Mn.Escós.

Des de l’any 1973 al 1977 es trobaven en un soterrani del carrer de Florida; més tard es traslladaren a un garatge del carrer Pirineu, número 11, i més endavant a l’any 1982 van anar als locals actuals de la parròquia al carrer de Callús s/n.

“Vàrem començar sense saber exactament què fer però la Conxita tenia les idees molt clares i sabia què podíem donar a les dones”.

Alumnes en una activitat del Centre any 1986- Arxiu Centre de Cultura Popular Mión Puigberenguer

En aquestes primeres èpoques havien arribat a ser unes 80 dones i les activitats es distribuïen en dues parts: la primera sempre es destinava a temes culturals i alfabetització, i la segona a fer manualitats o bé cuina. A banda d’això, al trimestre es fan dues xerrades i una excursió; recorda la primera sortida als Vins Roqueta d’Avinyó, que va representar tot un esdeveniment per a totes. Durant cinc o sis anys quedaven dimecres i dijous; actualment el dia de trobada és dimecres.

Pel que fa als convidats per fer xerrades, en recorda diversos, com la Rosa Suñé; el Dr. Selga; la seva infermera, l’Encarnació Camps; el Dr. Cervera, que “ens parlava del mètode Ogino, o Mn. Junyent, que ens ajudava quan els fills no volien anar a missa”.

“Vam fer una tasca important en aquests anys”, afirma la Tere. “Ara hi ha molta oferta per escollir, però en aquells anys no hi havia opcions. La dona quedava molt aparcada a casa; si no anava a treballar a la fàbrica o a fer feines, quedava limitada a l' àmbit domèstic.

La Conxita tenia clar el nostre objectiu principal: promocionar la dona. El veritable sentit del Centre és la cultura. I quan vèiem dones que tenien possibilitats i ganes de millorar les derivàvem a l’escola d’adults”.

D´esquerra a dreta Conxita Grau, Càndida Tormes, Conxi Martin i Carme López al local actual del Centre any 2006- Foto Lourdes Trullàs

Des de l’inici fins als últims dies, la Conxita ha estat al front del Centre realitzant tota mena de feines, tant posant les cadires abans que arribés la gent, com donant classes de qualsevol matèria. Durant aquests 37 anys el Centre ha seguit diferents processos i els perfils de les dones també han anat canviant. No s’ha parlat mai de política, cap partit ha vingut a fer campanya electoral i no s’ha venut cap producte. Sempre s’han manifestat catòliques i han estat sota la tutela de l’església.

D´esquerra a dreta Mª Jesús Arbesu , Tere Garcia i Conxita Grau, celebració amb el pastís del 35è aniversari del Centre any 2008- Arxiu Centre de Cultura Popular Mión Puigberenguer

Aquest curs són entre 35 i 40 dones, amb una constant que es repeteix ja que les dones són de fora el del barri. Sempre hi hagut una gran discreció i han fet una gran funció d’escolta i de suport.
Conclou la Tere: “ vaig aprendre molt al seu costat, jo crec que vaig ser una bona segona per a la Conxita; vaig saber interpretar i executar”. Ella sabia fer promocionar i fer créixer les dones.

A la comarca hi ha d´altres Centres: Callús, St. Joan de Vilatorrada, St. Vicenç de Castellet, Súria i Castellbell i el Vilar. També n´hi havia un a St. Feliu de Sasserra, que ara ja no funciona

D´esquerra a dreta Conxita Grau, Cònsol Solà, Mª Lluïsa Cunill, Maria Pujol, Eulàlia Calsina, dretes Tere Garcia, Rosa Manubens i Maria Font. Celebració del 10è aniversari del Centre de Cultura de Callús any 1995- Arxiu Centre de Cultura de Callús

MEDALLA DE LA CIUTAT

D´esquerra a dreta, Mª Lluïsa Cunill, Montserrat Basiana i Conxita Grau 08-03-2007
Arxiu Centre de Cultura Popular Sagrada Familia

El saló de plens de l’Ajuntament de Manresa es va omplir el 8 de març del 2007 per retre un emotiu homenatge a les dones que des del voluntariat han tirat endavant els centres de cultura popular de la ciutat: Finestrelles, de la plaça Catalunya; l’Amistat, de la Sagrada Família, i el Mion-Puigberenguer.

EL TESTIMONI DEL FRANCESC

Francesc Comellas Casòliva, nascut al 1921, amb gairebé 60 anys de matrimoni amb la Conxita, recorda que van festejar tres anys, i com que entre setmana no es podien veure, li escrivia moltes cartes perquè l’enyorava.

Fins al naixement del fill gran la Conxita va treballar en una merceria-perfumeria, però al cap d’un any de casament va arribar el primer fill. A casa van tenir la mare del Francesc. Al cap dels anys, i amb els 6 fills, recorda l’ajut d’altres matrimonis i com es donaven un cop de mà quan tenien la canalla petita. Com que patia insomni es cuidava dels fills de nit.

Era molt estalviadora, no comprava mai res de roba, s’ho feia tot ella, treia models i es feia la peça. A més a més de cosir, li agradaven molt les manualitats i tenia molta facilitat per fer-les.

Recorda que “havíem anat a moltes cases de gent immigrada a repartir aliments, on en una habitació dormien 5 o 6 persones; hi havia molta necessitat. Ella era més entregada que jo: sempre estava disposada a ajudar. Tots dos, al llarg dels anys hem estat vinculats a diferents moviments dins l’església, la Conxita va estar molts anys col·laborant a Càritas”.

El Francesc, durant el dia, havia de fer moltes hores per mantenir la família en uns temps en què no sobrava res. A més a més, havia fet xerrades de literatura a tots els Centres ja que és un gran afeccionat a la poesia, el seu poeta favorit és Màrius Torres.

El seu testimoni emocionat ens diu ” la meva dona va ser una dona extraordinària; van fer una labor magnífica als Centres. No està bé que ho digui jo...: molta gent m’ho recorda. En vida havia rebut molt afecte i agraïment de les dones a qui havia ensenyat”

El 6 de maig del 2010, als 85 anys, la Conxita ens deixà. Dona amb una gran capacitat organitzativa i de lideratge. Una d’aquelles persones que “fan feina i no fan soroll”. Amb una actitud d’humilitat i de servei als altres, sempre pendent de la família i de tot aquell que la pogués necessitar.

Estimava la família, els fills; els néts van ser un dels pilars de la seva vida, i així ho reflecteix aquest últim escrit que va deixar un dia abans de la seva mort.

Bibliografia
Bertran Teixidor, Josep Mª "Manresa" 11-02 1976
Delgado, Adriana " Regió7" 09-03-2007

Angela Carné (Manresa, 1920)

2010-12-25T22:43:00.022+01:00

L’Angela Carné va començar a escriure als 84 anys i és autora de més de seixanta relats de ficció, més de 40 poemes i una autobiografia. Dona positiva, vital i autodidacta, acaba de complir 90 anys i ha rebut dos premis en el 14è Certamen Literari de la Gent Gran 2010. Són el premi Josep Basas amb el relat La vellesa de l’avi i el seu record, i un accèssit al premi de narrativa amb El castell misterios.

Escriure, una passió, una necessitat.

"Un dia vaig pensar que podria escriure els meus records, m’hi vaig posar i vaig fer el meu primer llibre. Tot seguit vaig començar un relat de ficció, El testimoni de la Laura, i ja no he parat més. Escriure és un al•licient, em manté viva la imaginació. Ho faig sempre que puc i s’ha convertit en una necessitat. Quan me’n vaig a dormir és quan penso en la trama de la història, en quins seran els protagonistes, a quin país passarà,... L’endemà m’hi poso i la història es va descabdellant amb fluïdesa. M’agrada molt, hi disfruto. Els lectors em diuen que les meves històries enganxen, que no les poden deixar fins el final. Sempre he escrit en català, tal com penso, tot i que a l’escola em van ensenyar el castellà, però crec que me’n surto i que amb el temps vaig millorant.

Aquests relats de ficció els he agrupat en quinze llibres que m’he autoeditat jo mateixa amb l’ajut i orientació de l’Aurora, la noia que me’ls transcriu perquè jo tot ho escric a mà. El mariner de Cornualles la història de Harry Irving, un home que va viure el segle XIX, i Abús de poder un relat situat als camps de concentració alemanys, són dels que han agradat més. Un retall de la meva vida és el primer i l’únic que parla de records verídics. I les poesies, moltes són d’amor, però també en tinc sobre el meu barri o l’amistat. Algunes surten publicades a L’Esquellot, la revista de l’associació de veïns del meu barri. No m’havia presentat mai a cap premi, i estic satisfeta amb el reconeixement que he rebut."

La lectura i la imaginació

"Vaig deixar l’escola als 14 anys. La mestra va cridar la mare i li va dir que valdria la pena que estudiés perquè amb les lletres tenia molta facilitat. Tenia una tieta que m’hauria pagat els llibres, però a mi em va semblar que si el meu germà s’havia posat a treballar jo també ho havia de fer.

Sempre he llegit molt. Recordo que a l’escola vaig omplir vint vegades l’estufa de serradures per guanyar un llibre que m’agradava molt, es titulava La garba i era de cançons catalanes. De jovenetes, amb una amiga, llogàvem a mitges els llibres en una botiga de la Muralla.

N’he llegit molts de llibre. Ara estic llegint Tenim un nom d’en Vicenç Villatoro i he acabat Se sabrà tot de Xavier Bosch. Aquest darrer, sobretot per les escenes frívoles, no acabo de veure que sigui digne d’un premi Sant Jordi.

90 anys de vida

"Vaig néixer a Barcelona l’agost de 1920, però quan tenia 1 any es va morir la meva mare i el pare, amb el meu germà i jo, es va traslladar a Manresa, la seva ciutat. Hi he viscut sempre. Al cap de tres mesos el pare es va casar amb la Nita, la mare que ens va cuidar i estimar. Vam tenir un altre germà, l’Eugeni.

El pare i l’avi eren fusters, però també van fer de bombers i l’avi de jardiner. Tot per l’ajuntament. A l’avi li van fer un homenatge per haver salvat vides a la fàbrica dels Panyos en un aiguat que hi va haver

En deixar l’escola, la mare em va fer anar a cosir. Volia que fos modista. Però a mi no m’acabava d’agradar i, engrescada per una veïna, li vaig demanar per anar a treballar a una fàbrica de cintes, a Cal Sampera. Més endavant, fins que em vaig casar, vaig treballar a Cal Manubens.

La mare es va morir quan jo tenia 21 anys i em vaig quedar amb el pare i els dos germans, treballant a la fàbrica i portant tota la casa. Havia tingut un nòvio, però era de Lleida i jo en aquells moments no podia deixar la família. Als 35 anys, quan els meus germans ja s’havien casat, vaig conèixer el Manuel, que tenia sis anys menys que jo, i ens vam casar. Era un andalús molt alegre i molt bona persona. Vam tenir una filla, la Maria Àngels, i vaig viure amb ell fins fa 22 anys, que es va morir."

La republica i la guerra

"Recordo com el pare va arribar emocionat i ens va dir que s’acabava de proclamar la República, que a l’Ajuntament ja onejava la bandera republicana. I a l’escola Sant Ignasi, on jo anava, vam començar a aprendre a escriure en català, i al final de la classe cada dia cantàvem Els Segadors.

La guerra i la postguerra van ser temps molt durs. Vam viure els bombardeigs de Manresa amb neguit. Recordo que amb el meu germà pujàvem per la carretera del Pont de Vilomara per reunir-nos amb la família i ens vam haver de tirar a la cuneta fins que els avions van acabar de bombardejar i es van allunyar . També vaig viure un bombardeig a Barcelona, un dia que vaig acompanyar la mare al metge. Sort que el meu tiet ens va portar al refugi del Govern Civil, a la plaça de Catalunya. S’hi havien refugiat també en Companys, en Selves i Carner, en Pi i Suñer...

El pare era d’Esquerra i quan van entrar els nacionals el van fer fora de l’Ajuntament. Al cap d’uns mesos, en Francesc, el meu germà gran, que havia anat a la guerra, va tornar malalt i va coincidir amb la mort de la mare. Es vivia amb molta inseguretat amb moros que s’havien quedat i havien muntat els seus petits negocis. A vegades les noies que treballàvem de nit en rebíem les conseqüències. Van ser anys foscos marcats per la manca d’aliments i de llibertats."

(Entrevista feta el 25 de novembre del 2010 a Manresa.)

No ploris cor meu

Per què plores,
cor meu, per què plores,
si veus al matí sortir el sol,
si sents com els ocells canten?
Per què plores amb tant desconsol?

És perquè l'amor no hi té estada
i l'enyorança et venç lentament?
Espera la persona estimada
que colmarà l'anhel bastament.

Fins que el cor bategui alegre
i estigui de nou content,
no ploris, cor meu, no ploris,
gaudeix del moment present.

Deixa enrere l'enyorança
i posa imaginació a la ment,
somriu ple d'esperança
i no ploris més, cor meu.

Angela Carné
Poesia publicada al butlletí l'Esquellot. Octubre 2010

Caterina Cullell i Espadamala (1921-2010). Llevadora

2010-12-06T11:41:00.001+01:00

05/12/2010. Ha mort la llevadora Caterina Cullell.

Caterina Cullell va néixer el 19 de gener de 1921 a Vinyoles d’Orís i va exercir durant 40 anys de llevadora a Manresa i als pobles dels voltants. Ha viscut el pas de tenir els fills a casa a tenir-los en un hospital. Va treballar molt i moltes hores al dia, dormint i menjant poc. Va atendre parteres per la seguretat social i de manera particular, pel seu compte o dins de l’equip del Dr. Llatjós, primer i després amb l’equip ORTUS. Dona enèrgica i de caràcter, ha lluitat molt perquè la feina de llevadora hagi estat reconeguda econòmicament i socialment.

(Entrevista realitzada el 19 de maig del 2009)

Tercera generació de llevadores

La meva àvia va tenir 9 fills i, sense ser llevadora, ajudava a parir les dones del seu poble, Vinyoles d’Orís. Recollia els nanos i els lligava el melic. La mare, Conxita Espadamala i Orriols, ja va ser llevadora, en va estudiar al Clínic, com jo més endavant. Vam arribar a Manresa quan jo tenia sis anys. Vaig fer el batxillerat a l’Institut Lluís de Peguera. De joveneta ja havia vist molts parts, em feia il•lusió i la mare se m’emportava. Després em va anar bé perquè moltes mares aconsellaven les filles de venir amb mi, perquè elles estaven contentes de com els havia anat amb la meva mare.

Els estudis al Clínic de Barcelona

Els estudis per llevadora es feien al Clínic, a la facultat de Medicina. Tenia 17 anys quan em vaig anar a matricular amb tota la il•lusió del món i en veure el meu carnet d’identitat em diuen que fins els 18 no em podien admetre. Vaig insistir i em van enviar a veure el catedràtic, el Dr. Nubiola, que havia de ser el meu professor. Em va escoltar i em va autoritzar a començar abans de l’edat.

La carrera durava 4 anys. Al matí havíem d’anar a passar visita amb el metge; més endavant també, a la tarda. Vaig acabar quedant-me tota la setmana a Barcelona, a casa d’una família manresana.

Em vaig treure també el títol de practicant. El professor ens ho va aconsellar per poder tenir més oportunitats.

Vaig coincidir al Clínic amb els manresans Selga, Llatjós, Arocas... que estaven estudiant medicina i amb la llevadora Basora, que va exercir molts anys a la Clínica.

Els primers anys

Vaig acabar la carrera que tenia poc més de 20 anys i de seguida vaig tenir molta feina. Eren temps difícils, les dones volien tenir els fills a casa, perquè sempre havia estat així i si els proposaves anar a la clínica els semblava que les portaves a matar. Tampoc hi havia diners per pagar-se l’estada als hospitals.

Em venien a buscar per anar a cases de pagès de pobles. Recordo nits de neu que em posaven al davant de la tartrana i em donaven una manta per tapar-me, però la neu m’entrava per tot arreu. Feia tant fred que em posava la bata al damunt de l’abric i em portaven rajoles calentes, escalfades al foc, perquè tenia els peus glaçats. Jo portava un maletí amb injeccions, xeringues, medicació pel cor, però si es complicava havíem de marxar corrents cap a un hospital.

Un dia un taxista no em va voler pujar al barri de Sant Pau perquè va dir que se li espatllaria el cotxe. Em van haver de baixar la partera asseguda en una cadira, uns agafant els barrots del darrere i uns altres els del davant.

Els parts als hospitals

De seguida que vaig poder em vaig negar a anar a les cases, m’ho havia passat molt malament. Era molt millor anar a un hospital de bon començament que quan el part es complicava. Els nens que hem salvat anant a la Clínica!!! Allà teníem oxigen, podíem treure les mucositats de seguida. En un pis no tenies recursos per atendre les complicacions. Encara ara no m’agrada que tinguin els nens a casa.

Vaig treballar a l’Hospital de Sant Andreu i a la Clínica de Sant Josep. A l’Hospital només hi havia parts pel seguro, a la Clínica hi havia seguro i particular. Treballava als dos llocs alhora. Primer feia els parts i després anava a arreglar les parteres i les criatures que havien nascut els dies anteriors.

Vaig treballar molt i menjava poc. Perquè en aquella època si ens trobàvem en una clínica o un hospital no hi havia cap ordre que ens donessin menjar. T’havies d’escapar per allà als voltants i comprar una mica de pa i una mica de pernil, alguna cosa. De vegades havies d’estar pendent de la partera i no podies sortir de la clínica. Ara és diferent.

A l’Hospital de Sant Andreu tenia sort de sor Balbina que a vegades em deia “vaya a tal habitación” i jo al principi pensava “què vol dir?”. Hi anava i trobava la taula parada amb el dinar. Era molt bona dona. I a la Clínica també n’hi havia alguna que me’n donava, però no tenien ordre de donar-nos-en.

El ritme de treball

Una vegada dormia tan cansada i tan de gust que anava tocant el telèfon i no el sentia. Em trucaven al mateix temps de la Clínica i de l’Hospital i com que no em trobaven enlloc al final van trucar a casa de la meva filla, que ja era casada, i van haver de venir a casa a despertar-me.

Una nit el Llatjós em va dir que em quedés a estimular amb el gota a gota una partera que anava pels 10 mesos i el nano ja es veia prou madur. Venia d’una nit sense dormir i jo tota la nit allà. A la matinada ja no m’aguantava i pensant que seria per un moment, en el quartet de la neteja em vaig recolzar amb un munt de mantes que hi havia per desar. No em trobaven enlloc, em van trucar a casa i tot, fins que les dones de la neteja que arribaven a les 7 del matí em van trobar ben adormida.

La feina i la família

Em vaig casar als 25 anys i vaig tenir 3 fills. Sort de la mare del meu marit, que era una santa i me’ls cuidava, perquè jo moltes vegades empalmava la nit amb el dia. A vegades arribava a les 8 del matí a casa, em posava a dormir i al cap de poc ja em tornaven a trucar. Cap a la Clínica, cap a l’Hospital, no era mai a casa.

Llevadores d’ambulatori que no cobraven els parts

Ara hi ha un equip de llevadores per assistir els parts i un a l’ambulatori per visitar la partera, fer-li anàlisis d’orina, de sucre, mirar com porten la criatura... Abans no era així.

Jo era llevadora d’ambulatori. No teníem seguro ni vacances. Si volíem fer-ne ens ho havíem de combinar entre nosaltres i treballar el doble. Però com que no constava ningú com a llevadora per l’assistència al part ho fèiem nosaltres mateixes sense cobrar. Si et donaven 100 pessetes de propina o una capsa de bombons, tot el que tenies.

A mi aquells escrivents de l’ambulatori m’apuntaven moltes parteres per assistir i això em comportava moltes hores de feina sense cobrar-les. El sou era el de l’ambulatori, així que tant era per la que n’assistia pocs com molts.

Jo no ho deia a les parelles, perquè semblava que obligaves que et paguessin, però un dia, cansada de la situació, vaig provocar un incident que, per sort, va acabar bé.

Vaig atendre a una parella jove de Castellbell i el Vilar. El part va anar molt bé i de pressa. El xicot, molt content, s’anava a treure la cartera per compensar-me. Jo l’aturo i li dic: “No, però m’has de fer un favor: anar-me a denunciar”. “Però, on? Per què?”, diu el noi. Li vaig explicar que no cobràvem els parts, que em faria un favor si em denunciava a l’inspector i li deia que havien arribat amb dolors i que jo, la llevadora, no els volia atendre argumentant que no cobràvem. Ell no ho veia gens de clar, però ho va fer. Em telefonen que l’inspector em vol veure. Demano al jove que m’acompanyi perquè jo vull dir la veritat; vull mantenir la meva reivindicació, però tampoc vull que pensin que no vaig atendre correctament una partera. L’inspector primer em fa entrar a mi sola i em demana explicacions. Jo li dic que he provocat aquesta situació perquè n’estic cansada, de perdre nits sense cap compensació, i que aniré on calgui a defensar-ho. Després l’inspector va renyar el marit per la mentida.

La veritat és que no sé què va passar, però gràcies a això ens van començar a donar 25 pessetes per visita per cada dia que hi havia la partera ingressada, rentar i arreglar la criatura. En aquella època s’hi estaven 5 dies, per tant eren 125 pessetes per naixement, tot i que les hores de part no ens les van pagar mai. Però ja se’ns va arreglar. Jo sempre tenia 6 o 7 de parteres, cada mes eren moltes visites.

Altres companyes llevadores

De més grans que jo vaig coincidir amb la senyora Assumpció Almuzara i amb la Rosita Claret. Amb aquestes ens havíem ajudat. Quan encara anava als pisos a vegades coincidien dues parteres i havia de trucar-les.

De la meva època hi havia la Mercè Sanahuja, la Pili Hernaiz, una noia molt intel•ligent, i la Conxita, que encara treballa. També hi havia l’Elena, que treballava amb l’Alberti, i la Roser Carrera, que va treballar uns 20 anys també per l’Alberti.

Les llevadores d’ara tampoc ho tenen fàcil, han d’afrontar noves situacions com la de la immigració: dones que no coneixen la nostra llengua o que no volen ser assistides per ginecòlegs homes durant el part.

La influència de les mares

Les mares, sobretot de les noies, jugaven un paper molt important en els embarassos i els parts, més que el marit. Havia hagut de fer callar moltes iaies. En tinc alguns records tristos.

Un dia em ve una parella jove i la mare d’ella. Ni el marit ni la partera no van obrir boca. La mare només arribar em pregunta: “Només vull saber una cosa, vostè trenca les aigües?” Sorpresa per la pregunta, li dic: “A vegades sí, a vegades no. Depèn del cas, depèn de com es presenta. No hi ha cap partera igual, encara que s’assemblin totes. N’hi ha que es trenquen pel seu natural, d’altres que si no les trenquéssim es rebentarien i el fill no naixeria”.

Tot seguit la iaia explica que volen tenir el fill a casa, que pagaran el que sigui i em demana si els podré assistir. Jo els dic que a casa no, que ja només treballo en els hospitals, que no és qüestió de diners, sinó de treballar tranquil•la. Malgrat tot em demanen que visiti la partera. Només per fora ja veig que el nen ve de cul i els recomano que en sortir vagin de seguida al metge. Convençuts que els hi havia dit per fer-los anar a parir a la Clínica, se’n van a una altra llevadora i només li demanen si els podrà assistir el part a casa. Ella els diu que sí. Va anar tan malament que van haver d’anar cap a la clínica amb la criatura mig cos a dintre i mig a fora. I com que no havia anat mai amb cap metge va haver d’esperar trobar-ne algun que estigués disponible per treure-li la criatura morta.

També recordo un cas de bessonada que el metge els va recomanar anar a la Clínica. Va ser placenta prèvia i van morir la mare i els bessons. I tot, perquè la mare de la noia deia que no era necessari, que ella els havia tingut tots quatre a casa.

Un home espavilat

Recordo una dona que tenia els parts molt ràpids, bé i sense necessitat de punts, i a aquesta sí que l’atenia a casa. El seu home deia que tot plegat era tan fàcil que pel cinquè fill la volia atendre ell. La dona em truca un vespre i em diu que havia tingut un senyal i que ja m’avisaria. Jo no vaig dormir en tota la nit pensant que em trucaria. I al final, a la matinada, la telefono jo. Em diu: “Per l’amor de Déu Caterina, vine!”. Jo no sabia de què anava i arribo allà i trobo el marit amb un llibre al costat d’ella, assegut al sofà... Ella plorant i patint. Li trenco les aigües i m’he d’afanyar a posar-hi la ma perquè la criatura ja sortia. Cada part és diferent, en aquest cas tenia el que en diem les aigües gruixudes i s’havien de trencar. El marit va marxar i no va tornar fins al cap de tres dies. Jo crec que de vergonya que tenia.

Parir en un camp

Un dia a l’Hospital, se’m presenta un home que no tenia cotxe dient que tenia la dona en un camp als voltants de Sant Joan de Déu a punt de parir. Vaig demanar permís a la monja per sortir i quan vam arribar la criatura ja havia nascut. Enganxada a la mare pel cordó i totalment gelades, sort en vam tenir d’una casa propera que ens van portar mantes i vam poder telefonar a un taxi.

Nens amb malformacions

Abans no hi havia mitjans per veure les possibles malformacions, l’amniocentesi no existia. Nosaltres érem les primeres que les vèiem.

Havia vist nens amb dos caps i amb tres peus que naixien morts. Recordo una nena que va néixer cega: quan vaig anar a tirar-li les gotes, al fons dels ulls només hi havia una boleta com una agulla de cap de color. Vaig avisar de seguida el doctor Selga perquè donés la mala notícia als pares.

També recordo un cas, que cap més llevadora de la meva època va viure, vaig assistir el naixement d’una criatura hermafrodita. Tenia vulva i penis, s’havia d’investigar si el que hi havia dintre eren ovaris o testicles.

Famílies amb molts fills o sense fills

Vaig atendre famílies que van tenir molts fills, una de 10, una altra de 9. Jo no opinava mai sobre la conveniència de no tenir tants fills , havien de ser ells els que havien de veure si els podien pujar i alimentar.

I no tenir fills, a nivell social, costava d’acceptar. L’exemple és el que vaig presenciar un dia en una botiga. Era propietat de dos germans, l’un tenia 4 fills que, per cert els havia assistit jo, i l’altre feia anys que era casat i no en tenia cap. I sabeu què li van dir les dones que hi havia a la botiga? Apa gandul, guaita el teu germà quatre i tu cap. Jo sabia per la cunyada que no en podien tenir.

Els parts naturals fora dels hospitals, avui

Parts naturals sí, però parir a fora d’un hospital jo no ho recomanaria a ningú. No sé aquestes cases de parts naturals que existeixen de quins mitjans disposen, però penso que els responsables han de patir molt. Sé que a vegades han de portar les dones a l’hospital després d’hores de sofriment. Un part pot anar molt bé, però en un 20% hi ha alguna complicació i és tan imprevisible.

Jubilació d’un treball vocacional

Necessitava deixar la feina perquè ja havia treballat prou. Ho vaig sol•licitar al col•legi de llevadores i m’ho van acceptar. He de reconèixer que em va entristir, he fet una feina que és profundament vocacional i m’ha donat moltes satisfaccions. Em vaig passar un any i mig que no podia anar a veure cap malalt a la Clínica, sentia nostàlgia de les hores viscudes.

Lluïsa Font / Conxita Parcerisas
Entrevista realitzada el 19/05/2009

Més informació:
Caterina Cullell, 43 anys ajudant a fer arribar criatures al món
Entrevista Regió7. Jordi Jané. 28/06/83

Mercè Angla i Escaler (1928-2010)

2010-11-30T19:01:00.002+01:00

28/11/2010. Ha mort Mercè Angla, activista veïnal. Regió7 (30/11/2010)

text: Calendari 2009 de l'Institut Català de les Dones

Va néixer l’any 1928 al poble de Calders, al Bages, a la finca familiar de Can Angla. Va anar a l’escola fins als 15 anys i als 18 es va casar. Va anar a viure amb la família del marit, al Barri Vell de Manresa, i es va dedicar a les feines de la llar. Va tenir cinc fills, un dels quals va morir, i una filla.

Durant els anys de clandestinitat, arran de les activitats en les quals participaven els fills i el marit van passar angoixes, que recorda, però, com un patiment saludable. Quan el fill petit ja tenia 12 anys i ella més de 40, va decidir que volia fer coses fora de casa. Va fer cursos de formació i va participar en activitats culturals i socials.

L’any 1976 una colla de joves la van anar a buscar per organitzar l’Associació de Veïns i veïnes del Barri Vell. Els seus objectius eren rehabilitar un barri de gent treballadora que s’havia degradat i aconseguir escoles bressol per als infants i serveis per a la gent gran. Van llogar, a nom seu, un pis propietat de l’església i ella va formar part, des de l’inici, de la Junta i de comissions diverses i va encapçalar les mobilitzacions veïnals.

Per ella, les millores del barri eren indestriables de les relacions entre les persones que hi vivien, de manera que, més enllà del sentiment de pertinença a un carrer, aflorés el sentiment col·lectiu de barri. Va participar en trobades de dones en les quals es parlava de feminisme, de manera que entre activitats i trobades se sentia una dona lliure.

L’acció veïnal va prendre volada i, a la seu de l’Associació del Barri Vell, es va fundar la Coordinadora de Barris de Manresa i la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de la ciutat. El Barri Vell es va anar transformant i en el procés de lluita se li va restituir el valor històric i va passar a anomenar-se Barri Antic.

L’any 2001 va ser homenatjada en el 25è aniversari de l’Associació de Veïns i veïnes del Barri Antic. L’entitat va fer presidenta d’honor una dona a qui agrada, sobretot, la relació entre les persones, des del profund reconeixement a la seva mare per haver-la ensenyada a estimar.

Al 2009 amb 11 dones més rep homenatge de la Generalitat i de l´ Institut Català de les Dones. Reconeixement a les capdavanteres veïnals dels anys setanta.

Foto cedida per Mercè Angla Escaler

Dolors Viladrich i Pascual (1936-2010) Compositora de sardanes

2010-11-09T12:04:00.022+01:00

Notícia: La compositora de sardanes manresana Dolors Viladrich, va morir el passat 16 d'octubre del 2010 a Girona, a causa d'un atac de cor que va patir mentre ballava sardanes a L'Escala.

Dolors Viladrich i Pascual va néixer a Manresa el 12 de novembre de 1936. La seva mare, Carme Pascual, va ser professora de piano. Va formar part d'un quartet que tocaven al cinema, entre pel·lícula i pel·lícula. Acabada la guerra, va haver de deixar la música i fins i tot, amb dolor, es va vendre el piano. El seu pare, Joan Viladrich, també era músic. Va tocar el saxo i el clarinet a l'Orquestra Farrés fins que es va jubilar. Va passar tres anys a la guerra i va sobreviure en un camp de concentració. Els pares van recomanar a la Dolors que no es dediqués a la música perquè els temps eren difícils. Per la música ja tindria temps, li van dir.

La Dolors va treballar primer al ram del tèxtil i més endavant d'auxiliar de clínica a l'Hospital de Sant Andreu i a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Als 58 anys, abatuda després de la mort del seu fill, es va acollir a una prejubilació. I va ser en aquesta nova etapa que la Dolors va decidir dedicar-se a la música. Va estudiar a l'escola Esclat de Manresa i va començar la faceta de compositora amb una havanera i una cançó de bressol. Molt aficionada a les sardanes, es va atrevir a compondre'n una i va poder mostrar-la a la Cobla Montgrins. A partir de llavors, Marcel Artiaga, primer tible de la Montgrins, li va fer classes durant tres anys.

Va compondre més de 20 sardanes i va arribar a ser una de les compositores de sardanes més reconegudes de Catalunya. La seva primera sardana, Un sentiment, dedicada al seu fill, la va estrenar la Cobla Jovenívola de Sabadell el 27 de novembre del 2001 a Manresa. Anna Maria, sardana dedicada a la seva fillola, va quedar finalista en un programa de Catalunya Radio i la va tocar la Cobla Sant Jordi al Palau de la Música. Algunes sardanes les va fer arran de celebracions, com el centenari del Foment de la Sardana (Al foment al cor), l'aniversari del programa de radio Aires de Catalunya o els cinquanta anys de la Penya Blaugrana. Altres les va dedicar a persones que estimava.

L'any 2008, als 71 anys, enregistrà el seu primer disc, Il·lusions, que presentà el 15 de març amb un concert al Teatre Conservatori de Manresa a càrrec de la Cobla Montgrins.

La Dolors va tenir una actitud positiva davant de la vida i de les adversitats; va lluitar per aconseguir el seu somni, fer música, i a la setantena ha estat pionera a Catalunya com a dona compositora de sardanes. Un exemple de coratge.

1 de novembre de 2010: El Masnou ret homenatge a Dolors Viladrich

CD Il·lusions. Portada i programa del concert de presentació

Foto: Josep Renalias

Fonts d'informació:
Entrevista Regió7. Toni Mata. 6/04/2008
Dolors Viladrich a Wikipedia
Llistat de sardanes de Viladrich

La manresana Dolors Viladrich estrena el seu primer disc de sardanes, «Il·lusions». Regió7. Marc Serena. 16/03/2008
"La compositora de sardanes Dolors Viladrich mor als 73 anys". Regió7. Pepa Mañé. 19/10/2010

Concepció de Balanzó i Echevarria ( Barcelona 1905-1938). Bibliotecària.

2010-11-08T11:14:00.004+01:00

Conxita de Balanzó va ser la segona directora que va tenir la Biblioteca Popular de Manresa (1935-1938). Va substituir a Pilar Bertran que exercia aquest càrrec des de la seva obertura l'any 1927. Dona amb una trajectòria intel·lectual molt interessant, va morir víctima de la guerra civil als 33 anys.

Conxita de Balanzó és la segona a la dreta. Foto: Arxiu personal d'Enric Balanzó

L'Institut Català de les dones va homenatjar-la en el seu calendari de l'any 2003 amb la següent biografia.

Filla de Joan de Balanzó i Pilar Echevarria, que va morir poc després del naixement de la seva filla, Concepció (Conxita) de Balanzó va estudiar la carrera de bibliotecària engrescada pel seu cosí, Josep Maria Capdevila de Balanzó, escriptor, periodista i fundador del diari El matí, amb qui treballava de secretària des de la mort del seu pare el 1928. Va ingressar a l'Escola el 1931 i es graduà el 1935 amb una memòria de final de carrera que és referència obligada per conèixer els antecedents de la creació de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya i que compila una bibliografia exhaustiva sobre les primeres biblioteques públiques catalanes: Les biblioteques populars de la Generalitat de Catalunya: notes bibliogràfiques per a llur història (Barcelona: Escola de Bibliotecàries, 1935). Abans d'entrar a l'Escola ja havia publicat també alguna traducció, com ara L'educació de les noies de Fénelon (Barcelona: Barcino, 1927).

Just acabada la carrera, l'octubre de 1935 va guanyar la plaça de directora a la Biblioteca Popular de Manresa, on substituí Pilar Bertran, que l'havia dirigida des de la seva inauguració el desembre de 1928. A la biblioteca també hi treballava Carme Benavent, que havia estat companya seva a l'Escola. L'agost de 1938 les dues bibliotecàries van emmalaltir de tifus i Conxita va tornar a Barcelona on també va haver de ser operada urgentment d'apendicitis. Convalescent de la malaltia i de l'operació, a la darreria de novembre va viatjar a Tortosa amb Jordi Rubió i Balaguer, de qui era bona amiga, per recollir llibres de la biblioteca de Tortosa per tal d'allunyar-los de la zona del front. De tornada a Barcelona, el bibliobús en què viatjaven juntament amb Felipa Espanyol, una de les bibliotecàries del front, va fer una maniobra per esquivar un sot de la carretera produït per una bomba, i Jordi Rubió i Concepció de Balanzó foren expulsats a l'exterior amb tanta mala fortuna que aquesta darrera patí una fractura de la base del crani i moria al cap de dos dies, després de passar per diversos hospitals. Just després de l'accident, Jordi Rubió el relatava al seu fill Manuel, que estava en el front, i li confessava: “He perdut una amiga bona, recta, lleial i d'absoluta confiança.”

Del pas per Manresa de Concepció de Balanzó, en parla la seva memòria inclosa en l'Anuari de 1935, on fa referència a les activitats de la biblioteca, a les alumnes que hi feien pràctiques i a les visites de Jordi Rubió i Balaguer, director del sistema. Foren diverses les bibliotecàries que perderen la vida com a conseqüència directa de la guerra o dels seus danys col·laterals: Regina Figuerola, bibliotecària del Centre de Lectura de Reus, moria el 17 de setembre de 1937 en caure una bomba damunt la biblioteca de la Institució, i Carme Banús i Mercè Barjau morien en els bombardejos de Barcelona de l'hivern de 1938.

Dones bibliotecàries. Calendari Institut Català de les Dones 2003.
Autors biografia: Assumpció Estivill, Amadeu Pons, Teresa Mañà

Pilar Bertran i Vallès (1905-1998). Bibliotecària.

2010-08-31T12:49:00.006+02:00

Pilar Bertran, a la dreta de la foto.

Pilar Bertran va ser la primera bibliotecària que va tenir Manresa. Ella, com a directora, i Emília Fernandez, com a auxiliar, van obrir les portes de la Biblioteca Popular de Manresa el 6 de desembre de 1928.

Van ser nomenades el 24 de gener de 1928 i al mes de febrer la Pilar i l’Emília ja començaren a catalogar i registrar els llibres, primer des de Barcelona perquè no disposaven de local i a partir del mes de setembre des de l’espai habilitat per a la ubicació de la nova biblioteca, a la planta baixa de l’Institut. La inauguració oficial no va ser fins el 21 de febrer de 1929, el dia de la Llum.

Pilar Bertran va néixer a Barcelona el 24 de juliol de 1905. Era filla del metge Joan Bertran, de Barcelona, i de Rosa Vallès, de Torrelles de Foix. Va ingressar a l'Escola Superior de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1923, quan tenia 18 anys.

Inicià els estudis en una escola innovadora, catalana i capdavantera a Europa, que formava part del projecte de la creació de les biblioteques populars de Catalunya, impulsat per la Mancomunitat. El curs 1924-1925, amb el canvi polític que va representar la dictadura de Primo de Rivera, l'escola perd part de la seva essència, passa a ser la Escuela Superior para la Mujer i la titulació, la de bibliotecaria, archivera y funcionaria. Es va graduar l'any 1927 amb nota de sobresaliente.

També la Biblioteca Popular de Manresa, que depenia de la Diputación Provincial de Barcelona, va obrir portes en aquests anys de dictadura. En aquest període polític només Manresa, juntament amb Granollers (1927), van obtenir una biblioteca popular.

Exerceix com a directora fins el el 31 de març de 1935 que dóna el relleu a Conxita de Balanzó. Les auxiliars que la van acompanyar després d'Emília Fernandez, van ser Concepció Múnera a partir del 23 de juliol de 1930 i Olga Kirchner a partir del 14 d’agost de 1933.

Les memòries anuals redactades per Pilar Bertran no es limiten a dades i estadístiques, sinó que són un retrat de la vida de l'època. Els seus comentaris personals, sobre el moviment que té la biblioteca, els llibres més llegits, les activitats que es fan a la biblioteca i a la ciutat, o les personalitats que la visiten, són molt interessants i contenen valoracions d’una gran sensibilitat. Tot seguit en transcrivim una mostra.

Expressa el goig de poder tornar a escriure en català a la fi de la dictadura de Primo de Rivera.
“...no vull deixar de dir que m'ha estat més planer poder redactar aquesta memòria en català, ja que, com diu Maragall en El catalanisme, en el llenguatge, en escriure en un idioma diferent del que es pensa, fa que el pas de la idea a l'expressió exterior, aquella es modifiqui i s'ofusqui" (Memòria 1930)

"...la biblioteca de Manresa té vida, una vida que s'anirà fent més ufanosa a mesura que vagi passant el temps" (Memòria 1930)

"la biblioteca és el fogar més potent i de més viva cultura dintre Manresa. [...] intel•lectuals ens han fet un prec: el de tenir una sala de conversa, a part de la de lectura. [...] també, per invitació meva, els infants s'hi han reunit els dijous a la tarda dels mesos d'octubre i novembre. Hem dedicat l'estona a explicar com havien de llegir i a comentar llurs lectures." (Memòria 1932). Pilar Bertran té un gran interès perquè els nens adquireixin l'hàbit de la lectura i per iniciativa pròpia té contacte amb els mestres.

Analitza els motius pels quals les persones acudeixen més o menys a la biblioteca: “...13 de març, avui diumenge poca concurrència a la sala de lectura, és degut a una conferència política que dóna en el Teatre Conservatori el senyor Josep Mª Trias de Bés. Molts lectors hi assisteixen." (Memòria 1932)

Parlant de la inauguració de la Biblioteca de la Caixa de Pensions: "com més comoditats en els vehicles de transport, més es viatja, com més Biblioteques, més les afeccions es desperten i es llegeix. Donem la benvinguda a la nova entitat germana nostra en ideal" (Memòria 1932)

"A fi d'atraure els obrers, posem durant una temporada una selecció de llibres de ciències socials damunt dels radiadors. Va bé, tothom se'ls mira i llegeix. A honor als obrers, val la pena esmentar que han sabut aprofitar les contínues vagues d'aquest any per a venir a la Biblioteca" (Memòria 1932)

Sala de lectura Biblioteca Popular de Manresa. 1928

Bertran crea complicitats amb entitats de la ciutat i amb l'Ajuntament. El maig de 1933 l'Ajuntament porta el senyor Lopez-Picó a fer una conferència per commemorar el Centenari de la Renaixença Catalana. L'acte es fa a la biblioteca i la Pilar Bertran fa la presentació del conferenciant.

Passen per la Biblioteca de Manresa coneguts intel•lectuals del país, com Carles Soldevila o el Dr. Serra i Hunter, rector de la universitat, entre altres. Amb motiu de la conferència de Sant Jordi de l'any 1934 que dóna J.V. Foix i en fa la presentació Joaquim Amat i Piniella, escriu sobre el darrer: "amant de les lletres i una de les figures més importants de nostra intel•lectualitat manresana; bon lector nostre, fa encara més simpàtic aquest acte per la major compenetració amb els lectors. Hi assisteixen 140 persones entre elles, l'alcalde, varis regidors, professors d'institut i un bon nombre de senyoretes."

Aquestes memòries les redacta a partir d'un dietari on des del primer dia anava anotant el que es vivia a la biblioteca. Hi reflecteix un gran interès per orientar l'usuari en consultes concretes més enllà d'un llibre, sobre temes dels quals busquen informació: unes roses per bordar o la manera d'elaborar licors. També porta a terme una bona difusió de la biblioteca publicant al diari la llista de les noves adquisicions.

A part de la Memòria anual, Pilar Bertran publicà articles extensos dins la mateixa publicació, com Les biblioteques i les flors i Condicions i deures dels bibliotecaris.

L’11 de març de 1935 és nomenada auxiliar de la Biblioteca Popular Ignasi Iglesias del barri de Sant Andreu de Barcelona. Es tracta d'una nova biblioteca que obrí les portes el 30 de novembre del 1935. Així s'acomiadà dels manresans: "Fa prop de set anys que varem inaugurar. Tant com he treballat entre els seus murs amplis i severs ben abundosos en prestatges i llibres. Tants i tants desitjos que he tingut d'ésser útil als lectors i satisfer les seves ànsies culturals! Hauré assolit fer-ho com ho he desitjat? Aquesta és la primera biblioteca on he treballat i la que ha rebut les primícies de les meves il•lusions. Aquestes circumstàncies fan que l'estimi com a cosa pròpia i que la deixi amb recança. Rebin els manresans... el meu afectuós comiat, i sàpiguen que sols el desig d'acostar-me als meus és causa del meu trasllat" (Memoria 1934)

Va exercir de bibliotecària fins la seva jubilació. Es va casar amb Ramon Massip i van tenir una filla, la Rosa. Va morir a Barcelona el 13 de novembre de 1998 a l'edat de 93 anys.

Foto 3. Pilar, tercera començant per l'esquerra

FONTS:
Anuaris Biblioteques Populars (1928-1934). Biblioteca de Manresa
Arxiu de l'Escola de Bibliotecàries. Expedients personals (1920-1938). Universitat de Barcelona.
Estivill Rius, Assumpció "L'Escola de bibliotecàries 1915-1939". Diputació de Barcelona 1992
Exposició: Una mirada retrospectiva. De l'Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació. 90 anys. UB.

Fotografies:
Foto 1. Excursió al Castell d'Escornalbou d'un grup d'alumnes de l'Escola de Bibliotecàries, cap al 1926. Arxiu Facultat de Biblioteconomia i Documentació UB.

Foto 2. Anuario de las Bibliotecas Populares, 1928

Foto 3. Excursió familiar amb el pare i els germans a Torrelles de Foix. Arxiu familiar d'Isabel Galés Bertran

Advocades pioneres a Manresa (Regió7)

2010-08-31T12:36:00.011+02:00

Maria Dolors Rovira, Françoise Lacroix, Anna Carranza, Montse Soler i Concepió Santasusana reben del Col·legi d'Advocats de Manresa una menció especial per ser les primeres dones que van exercir l'advocacia a Manresa.

Entrevista a Rovira, Lacroix i Carranza publicada a Regió7 (2 febrer 2011)

Rosa Casas i Trellisó (la Rosita de les cadires)

2010-06-11T20:37:00.014+02:00

Als 82 anys la Rosita de les cadires es jubila i deixa de tenir cura de les cadires del Passeig de Manresa. Per aquest motiu Regió7 publica "La biografia d'un personatge popular"

Nascuda a Solsona el 28 d´abril de 1928, l´atzar la va portar a conèixer el qui seria el seu marit, el manresà Àngel Prat Cots, a Puig-reig. Amb uns amics tenien previst anar a Tragó de Peramola a ballar, però un accident va obligar a un canvi de plans. Van anar a Manresa i d´allà en moto, ella va arribar fins a Puig-reig amb el seu futur marit. Quan a aquest li van dir que li presentarien una noia de Solsona, la seva reacció no va ser precisament d´entusiasme, recorda. “Els va dir: per un dia us l´aguantaré, però no em vull casar”. Al cap de tres mesos de conèixer-se, el 9 de desembre de 1956, es casaven a la capella del Claustre de Solsona. “Va ser un amor a primera vista, dels d´abans”.

Àngel Prat Cots havia heretat les cadires del Passeig del seu pare, que va morir quan ell tenia 6 anys. Al seu temps, a aquest les hi havia llegat un home ”que només tenia una cama” a canvi dels diners que el sogre de Casas li havia deixat. La Rosita no en recorda el nom, però considera que va ser el primer de posar- n'hi, probablement a principi del segle XX. "Com que no li tornava els diners, el meu sogre li va dir que, a canvi, li donés les cadires”. Al cap d´uns quants anys, el destí els va voler jugar una mala passada: poc abans de casar-se, el marit de la Rosita va tenir un accident de moto i li van haver de tallar una cama...

Ja a partir d´aleshores el va ajudar amb les cadires, mentre ell anava a la plaça Reial de Barcelona a “tractar amb monedes”. Quan va morir per malaltia, a final de la dècada dels 70, Casas va decidir mantenir viu el negoci: ”ja era cosa del seu pare i em sabia greu deixar-ho”.
Els temps, però, van canviar, i, amb ells, la relació de la ciutat amb les cadires. De més d´un miler van passar a 750 a la dècada dels anys 80 i a 535 la dels 90.
...

Mentre que hi ha dates que les té clavades al cervell, hi ha altres records que se li han desdibuixat. Sap perfectament, per exemple, l´espai que ocupaven les cadires: “des de davant del Kursaal fins on ara hi ha el restaurant xinès”, amb dues fileres a banda i banda. Només un parell d´establiments, on ara hi ha el restaurant Passeig i “al Plat del Dia” tenien “dret a façana”, és a dir, a posar taules just davant el negoci i interrompre les fileres. Més endavant, van proliferar les terrasses –"el meu marit i la quiosquera del Quiosc del Mig es barallaven sovint”- i les cadires van anar minvant.

Casas també recorda com si fos ahir les bretolades que havien fet volar els seu seients a diversos punts de la ciutat:” una vegada en van deixar a la carretera de Santpedor i la Policia Local me les va baixar, i una altra en van trobar dins d´un local de la plaça de Catalunya, i a prop de la caserna de la Guàrdia Civil. Després de guardar-les durant molts anys en un local del carrer de Santa LLúcia, que “ja pagava la mare del meu marit” en va haver de marxar. Aleshores va ser quan l´Ajuntament, amb l´alcalde Jordi Valls al capdavant, li va donar un cop de mà, i les guardava als baixos del Casino, fins que hi van fer la biblioteca i el centre cultural; a l'escorxador ... i al Museu de la Tècnica. [...] Ara, les cadires es guarden al magatzem municipal a Bufalvent.

Casas viu al carrer Sobrerroca. Per arribar al seu pis ha de pujar “100 graons menys 4”. Diu que, mentre pugui, no vol sentir a parlar d´anar a una residència. Després d´anar a missa als frares fa parada, dia sí dia també, al restaurant Passeig. Un cafè amb llet i una pasta li fan de sopar. Explica que els darrers anys ja hi havia dies que no anava a dinar a casa i a la nit marxava més d´hora. Quan el cos encara aguantava, començava a les 6 del matí i, si calia, plegava a la matinada. Després tocava endreçar la casa i, amb poc temps per descansar, tornar al seu lloc de feina, al Passeig.

L´abril passat va rebre un homenatge impulsat des de la xarxa social Facebook per David Soldevila i Dani Grandón.

L´anunci de la Rosa Casas de deixar de fer-se càrrec de les cadires després de 52 anys va comportar que l´Ajuntament iniciés contactes per impedir que desapareguessin.

Text: Gemma Camps. Regió7, 22/04/2010.

LA ROSITA DE LES CADIRES JA TÉ SUCCESSORA

Per Sant Jordi no es van poder posar les cadires al Passeig com era tradicional, ha estat el segon cap de setmana de maig que les cadires ja estaven instal.lades i s´havia trobat una substituta
per la Rosita.

Carme Canals Perramon nascuda al Bruc, fa quaranta anys que viu a Manresa, i està a l´atur des de fa tres anys. “Em vaig assabentar pel Regió 7 del tema de les cadires i de seguida vaig venir a interessar-me a les dependències de la regidoria de Cultura, al Casino, perquè m'interessava". I va ser la primera de les tres persones a interessar-se per la substitució.

Com feia la Rosita, Canals es farà càrrec del trasllat i neteja de les cadires, l´Ajuntament manté el compromís de guardar-les al magatzem municipal durant l´hivern.
Les cadires, però, continuen sent propietat de Casas, que és qui ha fet els tractes amb Canals durant un any, per cedir-li la feina que ella ha estat portant a terme durant tots aquests anys. És a dir que, tot i que inicialment va donar les seves cadires a l´Ajuntament perquè se´n fes càrrec, aquest no se les queda sinó que continuen sent propietat de Casas.

El desig de la Carme, ja posada en el paper de la nova Rosita de les cadires, va ser que “tots vingueu a seure”. En el cas de la Rosita, segons el tracte establert entre elles dues, hi podrà seure de franc sempre que vulgui.

Text: Gemma Camps. Regió7, 05/05/2010

Pepita Subirana i Badia

2010-04-06T17:31:00.017+02:00

PREMI MARIA CASAJUANA. 2010 a Pepita Subirana i Badia

Neix a Manresa l'1 d'abril de 1940, filla de Josep i Pietat, en el si d'una família molt religiosa. Va cursar estudis primaris i de seguida col·laborà en les tasques familiars. Entrà al món del treball fins que el 1960 es va casar amb Josep Fontdevila i Monter. Té tres fills: Ramon (1961), Manel (1965) i Oriol (1978).

De caràcter inquiet, es vinculà a moviments parroquials a partir dels cursets de l'Utreia, que promovia mossèn Junyent. Va participar en una experiència de cristians de base que mossèn Solernou desenvolupà a Rajadell els anys 68-73 (la Llar Gandhi).

Provà de compaginar la maternitat amb el treball. Tingué representacions comercials de jerseis de punt, sabons, cosmètics i gases. Empregué estudis com a auxiliar d'infermeria i fa les practiques al Centre Hospitalari. Fou també inspiradora de Teral Manresa, un grup d'exalcohòlics que es creà a Manresa l'any 1974.

Paral·lelament es vincula al moviment veïnal de la Sagrada Família. Aquest nou camí, però, s'estronca a partir de l'experiència dels seus pares, que emmalalteixen i passen a la llar familiar.

D'aquesta experiència en traurà l'energia per un darrer projecte: la Residència d'Avis Sagrada Família. Una proposta singular impulsada a recer de l'AV del barri que inicialment despertava recels. Va obtenir el primer suport gràcies al Sr. Selga, que el presentà al Director General de Serveis Socials, Jaume Nualart, que facilità el primer milió de pessetes. Aquest, i un altre guanyat venent butlletes de 100 pessetes a les llars del barri, van permetre iniciar l'aventura el desembre de 1985. A la residència hi fa el paper de coordinadora, però és capaç de posar injeccions, cosir o acompanyar a morir avis a l'hora que convingui.

L'estiu de l'any 2008, amb 68 anys, es jubila formalment de la residència, però continua dedicant el seu temps a pensar en nous projectes de futur per a l'equipament d'avis.

El Premi Maria Casajuna és atorgat per les JERC i ERC de Manresa per homenatjar la lluita, l'esforç, la constància i la implicació de la dona en la vida laboral i social, a més de l'amor pel nostre país

Text i imatges: Programa acte de lliurament Premi Maria Casajuana 2010
Foto: Joan Vinyes

Més informació:

Pepita Subirana rep el 9è Premi Maria Casajuana. ManresaInfo
Emoció i reivindicació al sopar d'entregs del 9è Premi Maria Casajuana. ERC.

Rosa Maria Suñé i Colell (1944-1989)

2010-02-22T12:30:00.008+01:00

Notícia: Un any més, l'Institut Català de les Dones, en el seu calendari 2010, ha reconegut la tasca d'una manresana. L'any passat va ser l'activista veïnal Mercè Angla i aquest any ha homenatjat l'activista social Rosa Maria Suñé.

(Tex i foto: Calendari 2010. Institut Català de les Dones.)

Va ser un referent de l’assistència social a Catalunya. Nascuda l’any 1944 a Manresa, el 1966 es va diplomar com a assistent social a l’Escola de Formació Social Torras i Bages de la mateixa ciutat.

Va treballar a Càritas Parroquial de Sant Vicenç de Castellet i també a Càritas Interparroquial de Manresa. Va ser la promotora i assistent social del Servei Municipal de Planificació Familiar de Manresa.

Va exercir com a coordinadora de l’equip directiu de l’Escola de Formació Social Torras i Bages de la capital del Bages, del 1973 al 1979. També va ser professora a aquesta mateixa escola i a l’Escola d’Assistents Socials de Barcelona. A més, va ser presidenta durant dues legislatures de l’Associació d’Assistents Socials de Manresa.

Va morir prematurament a Manresa l’any 1989.

Parlament de Montse Margarit en el decurs de l'acte d'homenatge celebrat el 18/02/2010 (Centre Cultural Casino de Manresa).

Més informació:
Regió7. 21/02/2010
Institut Català de les Dones

Maria Matilde Almendros i Carcasona (1922-1995)

2009-01-09T19:39:00.017+01:00

Actriu i locutora de ràdio, va ser una de les primeres dones que va recuperar el català en el teatre i en la ràdio. Va néixer a Manresa el 10 d'octubre de 1922. El pare, Pedro Almendros Mateo, era un paleta que havia nascut a Vilatoya (la Manxa), i la mare, Carme Carcasona, una manresana que feia de teixidora.

Als tretze anys, en esclatar la guerra, va voler anar a treballar i va trobar feina en una fàbrica de sabates. Alhora, seguia els estudis de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis, i a l'estiu, a l'institut. En aquesta època va començar a fer teatre a l'Elenc Juvenil Primavera, de l'Ateneu Manresà.

El 1940 ja s’inicià com a locutora a Radio Club Manresa i simultàniament debutà com a primera actriu al Teatre Apolo de Manresa. El 1948, amb l'actor Domènec Ferrer, també manresà, crea la Companyia Almendros-Ferrer, un grup de teatre estable i professional, format a base d'actors amateurs.

L’any 1952 va actuar al Teatre Romea de Barcelona amb L’amor viu a dispesa, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila i Emília Baró, i l’any següent ja formava part de la companyia estable del teatre. Anys més tard, va crear una companyia pròpia que es dedicava al repertori tradicional català. Participà en la sèrie televisiva Doctor Caparrós, de Joan Capri, que va emetre TVE de Catalunya i més endavant TV3.

Pel que fa a la ràdio, des de 1954 fou locutora de Radio Nacional de España a Catalunya. Hi va fer ràdio-teatre, programes com Fantasía, amb Maruja Fernández. Però el que la va fer famosa internacionalment va ser España para los españoles, un programa adreçat a l’emigració europea que es va emetre del 1964 al 1972. Participà en les primeres emissions de programes radiofònics en català: Paraula i pensament, La veu de la sardana i Novel·la. El 1977 s'incorporà a Ràdio 4, on va fer el programa Temps obert. Els darrers anys va col·laborar amb Ràdio Salut.

El 1967 rep el premi Ondas com a millor locutora. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de Interpretación. El 1977 es presentà a les eleccions generals espanyoles en les llistes del Pacte Democràtic per Catalunya.

Foto: Institut Català de les Dones

Mor el 15 de desembre de 1995 a Barcelona, ciutat que l’ha immortalitzada amb els jardins Maria Matilde Almendros i també al carrer de la Ràdio, on és l’única dona dels dotze radiofonistes que s’hi homenatgen i que van ser triats per votació popular.

Va ser la pregonera de les Festes de la Llum de Manresa l'any 1994. Podeu llegir el pregó.

A Manresa es va inaugurar, el 16 de gener de 1999, la plaça que duu el seu nom, a la cruïlla dels carrers de Sant Joan d'en Coll i Arquitecte Gaudí. Però aquesta manresana tan popular i coneguda es mereixia més aviat una avinguda, o un carrer més significatiu.

Més informació:Revista El Pou de la Gallina. Setembre 1993.
Maria Matilde Almendros. Wikipedia

Lola Estrada i Serrallonga (1924-2008). Políglota i viatgera

2009-01-07T23:29:00.041+01:00

Va néixer a Sallent el 1924. Als anys cinquanta ja vivia a Manresa. Treballava d'administrativa a la Mutua General de Seguros, situada davant La Renaixença (aleshores Grupo Escolar Generalísimo Franco).

El 1947 es va fundar a Manresa la societat poliglota Lingua Club, dedicada a l'aprenentatge i difusió de les llengües i a la promoció d´intercanvis culturals amb altres associacions de dins i de fora de l´estat. Un temps després, Lola Estrada n´esdevingué secretària, amb una dedicació i eficàcia reconegudes. Delfí Dalmau, Joan Sales, Xavier Benguerel i Aurora Bertrana són algunes de les personalitats que, introduïts per Lola Estrada, presidiren trobades interessants sobre lingüística o literatura.

Dedicatòria de Delfí Dalmau autor del llibre "Aclariments Lingüístics" publicat 1962

Havia viatjat per bona part d´Europa. A més del català i el castellà conexia el francès, l´anglès, l´italià i l´esperanto, la qual cosa li permeté col·laborar en publicacions de diferents països. Lola Estrada va publicar Llengües i Poesia (1981), que inclou poemas en sis idiomes. També és autora d' A bunch of short poems in english( 1971 en anglès, amb pròleg del professor Josep Balaguer i Galobart) i Tres poetas desaparecidos en circunstancias análogas ( 1979 dedicat a Miguel Hernández, Federico García Lorca i Antonio Machado).

Va guanyar diversos premis i distincions en els Jocs Florals a l´exili, a més d'altres concursos. Per unes traduccions al català de poesia portuguesa fou nomenada acadèmica ad honorem del Centre Cultural Literari i Artístic d´O Jornal de Felgueiras. L´abril de 1981 va obtenir un dels premis Oscar Mondiali de la II Rassegna Mondiale di Scienze, Lettere ed Arte, organitzats per l´ Accademia Internazionale Artistico-Letteraria Città de Boretto, amb l´acreditació com a acadèmica de mèrit honoris causa de l´Academia Citta de Boretto. Posteriorment guanyà el primer de poesia i quart de narrativa al Concorso Internazionale di Lettere ed Arti “Cinquè Trofeu del Po”.

Poesia premiada publicada al butlletí de Lingua Club Manresa. Gener-març 1986

Ja gran, Lola Estrada s'aparellà amb en Pere Saumell i Vila, fundador de la gestoria Saumell -actualment Prat Saumell-, un dels activistes de l´esperanto a Manresa a través de Lingua Club. El grup esperantista local aconseguí, l´11 de maig de 1958, la inauguració d´un carrer, al barri de la carretera de Santpedor, dedicat al doctor Zamenhof, creador d´aquest idioma internacional.

Lola Estrada va morir el 29 de desembre del 2008, a l´edat de 84 anys.n Fou incinerada a Terrassa.

BIBLIOGRAFIA
Regió 7, 05/09/1981
Regió 7, 08/04/1984
Dalmau, Delfí, Aclariments Lingüístics. Biblioteca Jaume Perramon (Casal de les Escodines)

Foto: Arxiu familiar Mª Pilar Garriga
NOTA- El nostre agraïment al Sr. Ramon Estrada i Carbonell pel text i publicacions facilitades, procedents de la Biblioteca Jaume Perramon, del Casal de les Escodines

Maria Dolors Serra i Riba

2008-12-21T17:57:00.036+01:00

PREMI MARIA CASAJUANA 2011, a Maria Dolors Serra i Riba

Maria Dolors Serra i Riba va néixer a l'Ametlla de Merola el 21 de gener del 1950. Els seus pares eren treballadors de la Colònia i és la segona de tres germans. Va cursar els estudis primaris al col·legi de les Dominiques de l'Ametlla i, com que la família no podia pagar l'internat, va fer el batxillerat a les Dominiques de Manresa, interna però formant part d'un grupet de nenes que servien les taules, rentaven els plats i fregaven les classes. Durant aquesta època continuava participant en les activitats de l'Ametlla, actuant als Pastorets, cantant a la coral i formant part de l'agrupament escolta.

En acabar el Batxillerat superior va cursar els seus estudis d'assistència social a l'escola de formació social Torras i Bages de Manresa, en la promoció de 1971. Compaginava els estudis amb el treball a l'Acadèmia Farré on donava classe al parvulari de 4 i 5 anys. Des de llavors sempre ha anat fent formació continuada per estar al dia en la seva professió. La llista dels cursos i jornades que ha fet seria inacabable.

El primer treball com a assistenta social va ser a Indústries Payàs, a finals de l'any 1971, on treballava a temps parcial. L'any següent, per iniciativa de Càritas, es va obrir la Guarderia-Parvulari Sagrada Família, on va començar a treballar. A més, en va ser directora fins el 1978. Després de molt lluitar, va aconseguir, juntament amb un grup de pares i treballadores, que s'aprovés la construcció de la primera llar d'infants pública de Manresa, anomenada Picarol.

De 1979 a 1989, va estar al departament de treball social de l'Hospital de Sant Joan de Deu, aprofundint en els aspectes de detecció precoç del maltractament en infants, i formant part de l'equip de Psiquiatria i Psicologia infantil. Al setembre del 1989 va incorporar-se a Càritas Manresa, on va prestar serveis fins al mes de gener de l'any 2010, compaginant sempre la feina amb la família.

La seva visió de la realitat i la detecció de les necessitats en cada moment ha estat providencial, connectant, ben aviat, amb l'esperit de Càritas pel que fa al seguiment personal i sabent crear xarxa social de recolzament i ajuda als més necessitats. I tot això amb el mèrit afegit que ha estat sempre respectada per totes les institucions de la ciutat, amb les quals ha treballat colze a colze.

Dolors Serra, recolzada per les diferents juntes de l'entitat i una bona colla de voluntaris, va saber com fer sortir les primeres dones immigrants de casa, creant un projecte específic per elles, ajudar als homes amb els cursos de llengua, als nens amb el reforç escolar, etc. A partir del rober de Càritas, i adonant-se que donar roba simplement no era educatiu, es va crear el Trau, una botiga on es pot comprar roba de segona ma en condicions òptimes. Després, adonant-se que la botiga donava beneficis, va idear el taller, on es donava feina a persones amb dificultats que al mateix temps que s'educaven pel treball rebien una remuneració justa. Altres exemples de la seva tasca social també són l'Espai Jove, Pis de Pas, Tallers de cuina i cosir i el Centre de cultura.

Després va venir l'Ateninser, programa de formació per tal de que dones poc formades o d'altres cultures, poguessin desenvolupar tasques domestiques o de cura de persones grans o malaltes; Cuida't on les mateixes usuàries reben suport mitjançant un equip multidisciplinari; i Activa't per la formació i inserció laboral d'homes sense recursos que fan treballs de jardineria i restauració de mobles.

Dolors Serra ha format part de la junta de l'Associació de Veïns de la Carretera de Santpedor, de la junta de la Delegació del Col·legi d'Assistents Socials, de la junta d'Ampans i també en diferents comissions de les juntes de les associacions de pares dels col·legis dels seus fills. Actualment, ha començat una tasca de voluntària a Ampans.

Del seu matrimoni amb Jaume Estruch ha tingut dos fills i una filla i, de moment, quatre néts.

El Premi Maria Casajuna és atorgat, cada any, per les JERC i ERC de Manresa per homenatjar la lluita, l'esforç, la constància i la implicació de la dona en la vida laboral i social, a més de l'amor pel nostre país

Text: Jurat Premi Maria Casajuana 2011, publicat per JERC I ERC Fotos: David Guell
Més informació: L'entrega del 10è premi Maria Casajuana desborda les previsions. Manresainfo. 10/03/11

Rosa Miró i Camps (1893-1967)

2008-11-20T15:11:00.098+01:00

Foto de Rosa Miró amb els seus pares. Arxiu familiar Roser Torra

Nasqué a Manresa l´11 de juliol de 1893. Era filla d´Oleguer Miró, metge i manresà il·lustre, i d´Antònia Camps, néta del poeta manresà, Antoni Camps i Fabrés.

Adquirí notables coneixements musicals i de gimnàstica rítmica. Fou seguidora del mètode de Joan Llongueres, músic i pedagog barceloní que després de diplomar-se a Ginebra (1911), introduí aquesta tècnica a Catalunya a través de l´Institut Català de Rítmica i Plàstica (1913), que tenia la seu al Palau de la Música Catalana.

Fou deixebla del mestre Josep Pecanins, compositor, pianista i director de l´Orfeó Manresà. Pecanins fou l´impulsor de la gimnàstica rítmica a Manresa. Els alumnes i cantaires Josep Caellas i la Rosa Miró foren escollits per fer un curs a Barcelona, amb la finalitat d´introduir aquest ensenyament a les escoles.

Rosa Miró acompanyava al mestre Pecanins quan donava conferències, i feia interpretacions musicals, segons queda reflectit a les Cròniques de l´Orfeó Manresà.

Juntament amb Miquel Caelles, guanyà un premi que consistia a aprendre de memòria la tonada i la lletra de les cançons del llibret 40 Cançons populars catalanes, publicat per l´Avenç. Com a retribució, els donaren 25 pessetes per cançó, després d´haver-se après de memòria 34 cançons amb lletra i música. L´acte de lliurament de premis tingué lloc el 5 de novembre de 1911. L´any següent, la Rosa va tornar a guanyar.

Capçalera del programa on s´especifica la primera actuació de gimnàstica rítmica a Manresa . 31-8-1911. Programes de l´Orfeó Manresà. Arxiu Comarcal del Bages.

El curs 1914-1915 començà a fer de professora de classes de música i de gimnàstica rítmica. Als 26 anys es casà i deixa la feina a l´Orfeó Manresà .
Va morir a Manresa el 26 de juny de 1967.

Familia Torra Miró. La Rosa amb el seu marit i dotze fills dels catorze que va tenir. Arxiu familiar Roser Torra.

Bibliografia
Ballús i Casòliva, Glòria, El Centre Excursionista de la Comarca de Bages: 1905-2005-Cent Anys de Vida Musical
Cròniques de l´Orfeó Manresà- Agost, Setembre, Octubre 1914

NOTA: El nostre agraïment a Glòria Ballús per les informacions i orientacions rebudes.

Teresa Borràs i Fornell (1923 )

2008-11-19T19:37:00.041+01:00

Va néixer a Manresa el 30 de juliol de 1923. Actualment viu retirada de l'activitat acadèmica, però no musical, en una residència de Mataró. Fou compositora, pianista i professora de piano, guitarra i harmonia. També tocava altres instruments: precisament la seva única actuació al Palau de la Música va ser tocant el clavicèmbal.

Va estudiar piano, harmonia i guitarra al Conservatori de Música del Liceu de Barcelona i va ampliar coneixements amb els mestres Molinari, Agosti, Cervera i Frazzi. Més endavant amb Cristòfol Taltabull va cursar harmonia, contrapunt i composició.

A començaments dels anys 50 va tenir l'oportunitat d’anar a Itàlia per seguir estudiant i poder desenvolupar l'activitat artística. El 1950 i també el 1952 va obtenir una beca per estudiar a l'Accademia Chigiana de Siena. També va ser a Siena on va aprendre a tocar el clavicèmbal i l’arpa, instruments poc comuns a les escoles de música. El 1979 va obtenir una altra beca, aquesta vegada de composició, per participar en el Curs d’Estiu “Música a Compostela” a la classe de Rodolfo Halffer.

Durant tota la vida ha compaginat la composició, l’ensenyament i els concerts, especialment entre 1947 i 1953, en què van ser nombrosos.

Diari "Manresa" 28-3-1953

Com a professora, va impartir classes de piano i de guitarra al Conservatori de Música de Manresa durant set anys i de piano i harmonia al Conservatori de Música de Mataró, filial del Liceu. Més tard també a Mataró, a l'Institut Alexandre Satorras.

Teresa Borràs fou una compositora original i poc convencional que, amb una sòlida formació en harmonia i contrapunt, tenia un especial interès per la combinació d’instruments. Va editar tres discs.

Obtingué l’ Accèssit del premi Caterina Albert i Paradís de 1997

Retirada de la seva activitat acadèmica, segueix fent composició , ara utilitzant les noves tecnologies, i treballant en l'edició de les seves partitures.

Podeu consultar la seva extensa obra a:
Associació Catalana de Compositors

Foto: Sergio Ruiz. Diari Digital Capgròs. 31/03/2005

Biblografia web

Wikipedia

Més informació:
Andreu, Roser Compositoras innovadoras: ¿Minoria silenciosa?
Radó, Ramon. Teresa Borràs: La vida entregada a la música. Capgròs. 31/03/2005

Rosa Obradors i Rovira (1900-1973). Mestra

2008-11-04T18:36:00.052+01:00

Mestra i directora de l'Acadèmia Obradors de Manresa, la Rosa Obradors va publicar l'any 1930 un manual per aprendre el català que era un resum de l'ortografia de Pompeu Fabra.

Porta per títol Ortografia Catalana. Mètode pràctic, i se'n van fer quatre edicions més, els anys 1933, 1965, 1980 i 1985. A més, el 1966 va publicar Ortografia Catalana. Llibre del mestre. Miquel Martí Pol recorda: "els primers llibres de text que vaig fer servir van ser una Ortografia, de Rosa Obradors, que era del meu germà gran, i un resum de gramàtica catalana de Pompeu Fabra, que va deixar-me el nostre amic poeta Josep Clarà".

La Rosa va néixer el 3 de maig de l'any 1900 als Prats de Rei, però quan tenia cinc anys va venir a viure a Manresa juntament amb els seus pares, Pelai Obradors i Aloy i Francesca Rovira i Casanovas, nascuts a Santpedor.

Va ser la directora de l'Acadèmia Obradors, creada a començament dels anys vint com a centre per a noies. A l'inici fou ubicada al passeig de Pere III, número 44; més endavant fou traslladada al carrer Guimerà, 32. Era un centre agregat a l'Acadèmia Cots de Barcelona; per això els alumnes podien aconseguir les titulacions oficials de càlcul mercantil i tenidoria de llibres només passant un examen a Barcelona.

Alumnes de l'Acadèmia Obradors davant del Kursaal.
Foto de l'Arxiu Comarcal del Bages, publicada a La República a Manresa en un clic (1931-1936)

Igualment, s'hi cursaven estudis de mecanografia, correspondència, francès, com també solfeig i teoria, sense oblidar les matèries pròpies per a les noies.

Els anys de la República l'Acadèmia Obradors tenia unes 50 alumnes. Acabada la guerra, va experimentar un fort increment d'alumnat i va arribar a ser una acadèmia mixta, també amb nois. Va tancar portes a final de la dècada dels 40.

Diverses edicions de la seva Ortografia Catalana

Bibliografia
Fundació C.E.Manresa. Història de la ciutat de Manresa (1900-1950), volum III, 1991
Web La República en un clic (1931-1936)
L'Abans. Manresa. Recull Gràfic 1876-1965. Ed. Efadós
Foto: Arxiu familiar Valentí Rovira

Emília Guiu Estivilla (1922-2004) Actriu

2008-11-04T17:02:00.078+01:00

L'exili la va obligar a buscar-se la vida a Mèxic i es va convertir en una actriu de llegenda. Va participar en quasi 60 pel·lícules, algunes obres de teatre, i als 77 anys, en una telenovel·la d'èxit a la televisió mexicana.

L'Emília va néixer a Manresa el 21 de març de 1922. De família republicana, sabem que en acabar la guerra, amb 17 anys, s'exilia a França, passa pel camp de concentració d'Argelers i es retroba amb la família a Marsella. Reunits tots, decideixen marxar cap a Mèxic, com molts altres exiliats, i instal·lar-s'hi.

Arriba a Mèxic el 1943, amb el seu fill Emmanuel en braços, fruit del seu primer matrimoni a França amb Manuel Suárez, un refugiat vingut de l'altra banda dels Pirineus, com ella.

Li arriba la noticia que un director de cinema espanyol contracta emigrants procedents de l'estat espanyol com a extres per a les seves pel·lícules, per ajudar-los a subsistir. S'hi presenta i comença a fer d'extra fins que un dia, explica la seva biografia, l'actriu principal no pot anar al rodatge de la pel·lícula Nosotros i en fa la substitució perquè se sap el paper.

L'Emília era rossa, simpàtica i intel·ligent. La seva imatge oscil·lava entre la diva i la vampiressa. Va fer papers provocadors i va ser una de les protagonistes dels primers nus del cinema mexicà.

Va treballar al costat de figures com Pedro Infante, en una de les seves millors pel·lícules: Angelitos Negros. De teatre no en va fer gaire, però La calle del angel va superar les 500 representacions. Als 77 anys, quan ja en feia 22 que estava retirada del món artístic, li van proposar participar a la telenovel·la Abrazame muy fuerte i va acceptar.

Es va casar quatre vegades més, en va enviudar dues i el seu darrer marit la va sobreviure. A Mèxic, primer amb Enrique de la Concha i després amb Guillermo Méndez, amb qui va estar casada deu anys i amb qui va tenir el segon fill, Guillermo. El 1958 es casà amb Abraham Piceno i, quatre anys abans de morir, amb l'enginyer nord-americà William Hieb.

Amb els companys del "Show de las estrellas", espectacle que es va representar durant dos anys a Mèxic, Panamà i Estats Units.

El 1993 va publicar la seva autobiografia "Una estrella al desnudo: vida y pecados de Emília Guiu"

Va morir a San Diego (Califòrnia) el 7 de febrer de 2004 a causa d'un càncer hepàtic. En conèixer la seva malaltia va deixar de menjar i va voler morir a casa seva. Abans però, va encomanar a la seva família que fessin públic el seu agraïment a Mèxic, per l'oportunitat que li havia donat de viure una vida i una carrera meravelloses.

A la ciutat de Nueva Santa Rosa de Mèxic la van homenatjar amb un carrer que porta el seu nom.

Bibliografia web:
Wikipedia
Godoy, Emilio. La exiliada española que fue una actriz de leyenda. EL MUNDO. 11/02/2004

Més informació web:
Romaguera, Joaquim. Del glamour a l'amor. ACADEMIA. 104. Abril 2004.
Se va una diva del cine mexicano
de Leon, Angélica, Emília Guiu murió de cáncer

Notes:
Malgrat en algunes biografies consta Emília Guiu va néixer a Barcelona, hem confirmat que va néixer a Manresa, gràcies entre d'altres fons, al Diccionari de Cinema de Catalunya.

Hem conegut l'existència d'Emília Guiu mercès al crític de cinema Jordi Bordas.

Pilar Planas i Martí (1912-1967). Pintora

2008-08-27T23:56:00.027+02:00

Va néixer a Manresa, al carrer de la Canal, 26, tot i que la seva família era originària de Les Planes, de Sant Mateu de Bages. Germana del reconegut escriptor i periodista Josep Maria Planes, assassinat a Barcelona el 1936, va ser l'única noia de la família Planas-Martí.

Fou professora de dibuix a l'Institut Lluís de Peguera el curs 1943-44, i del 1945 al 1949. També va ser funcionària de la Diputació de Barcelona, però la seva activitat més rellevant fou l'artística.

Pilar Planas va ser una pintora moderna i avançada, per això d'entrada no la van comprendre. Sobretot els manresans, tot i que la respectaven. El seu punt fort va ser el color, per mitjà del qual s’expressava. De fet, la mateixa Pilar va dir que el dibuix esdevé per a ella «una mera disciplina». Era una dona tímida, però observadora, qualitat que la portà a treballar el retrat, en què obtingué resultats excel·lents.

Pilar Planas després d'inaugurar la seva exposició de pintura a les Galeries Syra de Barcelona. Foto: Puig Farra. Març de 1934.

Eugènia Vilaró ens descriu les seves activitats: «Va practicar durant molts anys el dibuix al natural amb model, i la pintura a l'oli al Cercle de Sant Lluc de Barcelona, sota el mestratge del pintor i crític d'art Rafael Benet. Estudià sobre el terreny les pintures del museu del Prado, del Louvre i les obres del Renaixement italià, sobretot el florentí i venecià. La seva primera exposició la va fer a Barcelona l'any 1934, a la galeria Syra, i després va exposar assíduament, cada dos o tres anys, en diferents galeries d'art –Argos, Rovira, Sala d'Art Modern– retrats que va fer de Josep M. de Segarra, Gaziel, Rafael Benet, Àngel Marsà, C. Rodríguez-Aguilera, Dalí, Juan Cortés i Sempronio. També pintà interiors amb figures, paisatges al pastel a l'estil de Bonnard o Vuillard. Va participar en diferents exposicions col·lectives a Manresa i Barcelona –salons d'Octubre i de Maig, Cercle Maillol– i en la primera i tercera Biennal Hispano-americana. Una de les seves obres fou escollida per un jurat de crítics d'art de Barcelona per a la exposició de la Crítica de Madrid.»

Va morir a Barcelona el 8 de maig de 1967.

Retrat de Gaziel

Pilar Planas, asseguda i somrient al fotògraf, celebra amb uns amics el premi que rep a Sant Pol. Foto: Revista Destino. Novembre de 1964 .

Poema de Gabriel Mora i Arana, in memoriam.

Es va dir d'ella. Retalls de crítiques
3 portades de Bages. Revista de temas culturales y ciudadanos (1954-55 i 56), il·lustrades per Pilar Planas

Primera foto i exemplars revista Bages: Arxiu familiar d'Olga Planas

Bibliografia
Planas i Martí, Joan . Les Planes de Sant Mateu. Una casa pairal.
Fundació C.E. Manresa. Història de la Ciutat de Manresa, 1900-1950, volum III, 1991.
Revista Destino, núm. 1422. 07-11-1964.

Antonieta Feliu i Miró

2008-08-27T23:43:00.031+02:00

Antonieta Feliu i Miró, (tercera des de l'esquerra) va néixer el 3 de juliol de 1896 a Berga i va anar a viure al carrer d’Urgell, 48 de Manresa, arran del seu casament amb en Miquel Forn, propietari de Cristalleries i Sanitaris Forn. Va ser la primera militant d’ERC a Manresa i va impulsar la creació del Grup Femení d’Esquerra, juntament amb Maria Casajuana, Anna Espelt i Isabel Arderiu, entre d'altres, el gener de 1933.

Des del 9 de desembre de 1931, que la Segona República va incloure el sufragi universal en la seva constitució, els partits polítics van començar a crear els grups femenins. Les afiliades de tots els partits es van començar a organitzar dintre del partit, i també a fora en organitzacions més àmplies (Les dones d'Esquerra 1931-1939). Inquieta des de molt jove, en aquest mateix moment Antonieta Feliu inicia el seu lideratge.

La coneixem a partir del record de Maria Casajuana i dels articles que va publicar en el diari El Dia, des del 19 de març de 1932 fins el 25 de maig de 1937.

Maria Casajuana la defineix com una dona moderna, catòlica, amb empenta, que formava part de la burgesia manresana. Això feia que no hagués de treballar i que pogués escriure, i tenir una intensa activitat política. Casajuana recorda que l'Antonieta es va enfadar quan, acabada la guerra, els homes d’ERC van fugir a l’exili travessant les muntanyes i no li van dir res. Ella tenia una germana a Mèxic i s’hauria estalviat la presó.

Antonieta Feliu va ingressar a la presó de Manresa el 20 d'octubre de 1939. En el Consell de Guerra, celebrat a Manresa el 19 de gener de 1940, el fiscal li demanava 20 anys pel delicte de "excitación a la rebelión". La sentència va ser de 6 anys i 1 dia. Va sortir de la presó de Dones de Barcelona, en llibertat vigilada, el 10 de febrer de 1942.

En el seu expedient són motiu d’acusació tots els articles que va escriure al diari El Dia, així com la seva participació com a oradora en molts actes públics d’ERC celebrats a la comarca i també a pobles del Berguedà (Avinyó, Puig-reig, Cardona, Artés, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol de Montserrat, etc.).

És acusada també de ser presidenta del grup Dones Antifeixistes de Catalunya, càrrec que no va ocupar mai. En el seu expedient tampoc no hi falten els delators, alguns veïns que expressen el seu rebuig vers ella, i personatges vinculats a la falange i també a la Creu Roja que expliquen històries difamatòries.

Fins i tot a la presó de dones de Barcelona seguia activa. Hi havia tots els vidres trencats i va convèncer les monges que els fessin canviar per l’empresa del seu marit. En sortir de la presó es va quedar a viure a Barcelona. Malgrat que la vigilaven, organitzava reunions clandestines a casa seva, sota el camuflatge d’un bon sopar. No va tenir fills. Va morir de càncer.

ARTICLES DIARI EL DIA

Hem pogut consultar una vintena llarga d’articles que va publicar en l’apartat «Col·laboració Femenina» del diari El Dia.

En els seus articles veiem una dona a qui no li feia por expressar les seves opinions, encara que fossin polèmiques. Una dona intel·ligent, audaç, atrevida, amb un gran coneixement de la condició humana, irònica fins al punt de fer gala d’astúcies femenines i feministes.

Alguns articles de contingut polític

Foto1: Antonieta Feliu, la tercera començant per l'esquerra. Arxiu personal de Margarida Marcet i Sellarès
Foto2: Foto trobada a l'expedient del Consell de guerra contra ella i el seu marit.

Arxius consultats:

Tribunal Territorial Militar Tercero (Barcelona)

Maria Mir i Llusada (1906-1990)

2008-08-14T20:35:00.024+02:00

Foto familiar de Gabriel Garriga i Mir

Tres anys més petita que la seva germana Carme, estudià tall i confecció. No va seguir les mateixes passes de la germana, sinó que s´especialitzà a brodar fil d´or.

Es va casar jove i tingué dos fills. Durant molts anys estigué a la botiga del carrer Vallfonollosa número 3, especialitzada en confecció de roba i elements d´ornamentació religiosa i heràldica. Juntament amb el seu marit -que es dedicava a treballar el ferro- i el seu fill Gabriel- que es formà en moltes disciplines artístiques-, conegué una època de molta difusió comercial a Catalunya. El taller aquest any compliria els 50 anys de la seva obertura.

Les casulles i brodats exposats a l´aparador de la botiga han marcat durant molts anys el paisatge urbà del barri vell. Actualmet, a través de la Fundació ARS-Garriga Mir, el seu fill Gabriel, artista i col·leccionista conegut a la ciutat, manté un ampli fons a la plaça d'en Creus de Manresa.

Nota: El nostre agraïment al Gabriel Garriga i Mir per les informacions i fotos facilitades

Teresa Codina i Torralba (1927- 1958)

2008-07-10T17:28:00.083+02:00

Foto Arxiu Comarcal del Bages. Fons Arte Alegria y Caridad

Nascuda a Manresa, va viure al carrer Sant Andreu. Els seus pares, Francisco Codina i Carme Torralba eren propietaris d´una fruiteria al carrer Sobrerroca i d´una parada al mercat. Va estar vinculada a Ràdio Manresa durant catorze anys, primer com a locutora i més tard com a encarregada dels serveis administratius. Casada amb Jaume Badia Font, va morir sobtadament a l´edat de 31 anys.

Fundadora i presidenta de l'associació Arte, Alegría y Caridad -de la qual fou l´ ànima-. Gràcies a la seva constància, l'entitat que fundà aconseguí una gran popularitat i difusió al llarg dels sis anys en què n´exercí la presidència, en ple franquisme.

La seva mort causà una gran commoció ciutadana, com reflectiren els diversos articles que publicà el periòdic Manresa l'1 de març de 1958. L´entitat, a proposta del seu secretari, Pere Tarragó, acordà per unanimitat nomenar-la presidenta honorària perpètua

Arte, Alegria y Caridad es fundà al Nadal del 1952. En foren socis fundadors Pere Garriga, Teresa Codina i Paquita Prat. L´entitat es dissolgué al cap de 25 anys, el 1977. Fou una associació sense ànim de lucre, formada per una trentena de persones, amb seu al Cercle Familiar Recreatiu. Tenia dos eixos bàsics: el vessant artístic i el benèfic

Foto Arxiu Comarcal del Bages. Fons Arte, Alegria y Caridad. Josep Isart i Teresa Codina fan lliurament del donatiu recollit, a l´actriu manresana Flora Ferrer, durant el festival d'homenatge celebrat als Carlins el 26-3-1955

Al seu entorn es formà un nombrós grup de persones amb habilitats artístiques, que es dedicaren a organitzar activitats com teatre, recitals poètics, sarsueles, balls, concerts, vetllades cinamatogràfiques, etc. Els seus festivals aglutinaven entreteniment i distracció i anaven dirigits a hospitals, sanatoris i famílies en situació precària. Els fons documentals de l´entitat inclouen nombrosos els testimonis gràfics d´activitats per a nens malalts ingressats a l´Hospital de Sant Joan de Déu.

Programa Arxiu Comarcal del Bages. 10-3-1957. Fons Arte Alegria y Caridad

Dins la rica documentació de l´entitat destaca aquest programa, on figuren artistes rellevants de l´època com Mary Santpere i Paco Martinez Soria.

BIBLIOGRAFIA
Arxiu Comarcal del Bages- Fons "Arte, Alegria y Caridad"
A.Quintana Torres, "Personaje del dia", Manresa, 26-5-1954

Margarida Elias i Casals (1923-1980). Soprano

2008-06-26T16:12:00.090+02:00

Arxiu Comarcal del Bages, fons Quintana Torres

Natural de Sant Julià de Cerdanyola, vingué a viure a Manresa a l´edat de tres anys. Féu els primers estudis al Conservatori del Liceu de Barcelona, el curs 1940-1941. En acabar el curs, oferí un recital íntim al Casino de Manresa (25 de juliol de 1942). Fou a partir d´aleshores que la professora Maria Cinta González -vídua Muntaner- n´assumí la formació. Abans havia tingut com a professora Rosa Guitart. Passats dos anys, es traslladà a Barcelona, on féu uns cursos d´italià amb el mestre de cant Annovazzi, director de l´orquestra del Liceu.

Debutà a Sevilla amb l´òpera Faust, el 10 d´abril de 1944. Després efectuà una gira a Lisboa i Porto, on la crítica es va fer ressò de la qualitat de les seves actuacions.

Primera actuació a Manresa
Margarida Elias va actuar al Teatre Kursaal el 10 d´octubre de 1944 amb l´òpera Il Trovatore, de Verdi , acompanyada pel seu mestre Annovazzi

Programa Arxiu Comarcal del Bages, primera actuació al Kursaal 10-10-1944

El 5 de desembre de 1947 marxà amb vaixell a Itàlia. S´establí a Milà gràcies a una beca de l´Ajuntament de Manresa i de la C.E.Manresa, sota el patronat de Lluís Argemí i Joaquim Gomis, per perfeccionar estudis .

El debut en terres italianes, fou el desembre de 1948 al teatre Verdi de Pàdua, amb la interpretació de l´òpera Mefistofele. A Milà, el 30 de juny de 1950 fou guardonada amb el primer premi de l´entitat professional Aslico per a sopranos, d´entre tres mil concursants de tot el món.

Lluís Argemí, president de la Diputació de Barcelona, organitzà una recepció íntima per donar a conèixer la Margarida Elias. Hi fou convidat el periodista manresà Pere Ausió, que féu aquest reportatge, en què lloava les qualitats de la soprano.

Arxiu Comarcal del Bages, reportatge de Pere Ausió i Rovira 28-7-1944

Margarida es casà amb Ivo Mantovani, tenor i actor, el 7 d´octubre de 1950. El 1955 ambdós feren estada a Manresa, arran del naixement del seu fill Ramon, el 3 de febrer de 1955. Canvià el nom artístic per Margarita Casals de Mantovani. Li aconsellaren que prencindís del cognom Elias, amb l´argument que era d'origen jueu.

Actuacions a la Scala
Per a un estranger és difícil actuar a la Scala de Milà. Tanmateix, Margarida Elias hi debuta el 17 de març de 1960, amb Turandot, de Puccini, juntament amb el tenor Franco Corelli. A partir d´aleshores, hi actuà un cop cada any al llarg de setze anys .

Actuació a Manresa
Amb motiu dels Jocs Florals, l´11 de juny de 1955 les germanes Elias, Aurora i Margarida, interpretaren al Teatre Kursaal les òperes la Cavalleria Rusticana, de Mascagni, i I Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo.

Actuacions a Barcelona
Fou al desembre de 1961, quan ja havia assolit molta fama a Itàlia, que Elias féu un debut tardà, a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, amb tres funcions de Cavallería Rusticana

L´any 1978 la Margarida Elias, malalta, deixà els escenaris. Al cap de dos anys, el 17 de desembre de 1980, moria de càncer a Milà, a l´edat de 57 anys. Era tia de dos famosos pilots manresans de motociclisme: els germans Toni i Jordi Elias.

Programa concert homenatge 27.12.1984- Arxiu Comarcal del Bages

El marit, Ivo Mantovani, contactà amb l´Ajuntament de Manresa, a través del regidor de cultura Onofre Boqué, perquè se li fes un concert d'homenatge a la ciutat on va créixer la Margarida i on va néixer el seu fill Ramon. El 27 de desembre de 1984 es va fer un concert al teatre Conservatori, amb destacades figures de la lírica catalana, com Montserrat Caballé i Josep Carreras

BIBLIOGRAFIA
Arxiu Comarcal del Bages- Biografia, Personatges: Margarita Elias i Casals
Antoni Quintana Torres, " El Personaje del Dia", Manresa, 02-6-1955
Antoni Quintana Torres, "Entrevista" Manresa 19-5-1970
D.Vila Serra, "-Entrevista", Manresa, 16-4-1960
Vicenç Comas, " Entrevista", Manresa ,1-10-1966
Josep M. Pintó, "Homenatge pòstum a Margarida Elias Casals", Regió7, 22-12-1984

Antònia Guitart i Orriols

2008-06-05T15:35:00.023+02:00

L'Antònia era una dona menuda, obrera, valenta i discreta, que vivia en un pis del barri del Guix. No tenia instrucció, però tenia les idees clares i bons sentiments. Des de la rereguarda de casa seva va fer de suport a la lluita antifranquista dels anys 40 i 50. Amb ella volem homenatjar totes les dones anònimes que van arriscar les seves vides juntament amb els que lluitaven pels seus ideals.

Va néixer a Berga l'any 1888. Es va casar amb Joan Bonet Casals, que feia de capatàs en la construcció de la carretera Berga-Bagà. Van tenir tres fills: la Ramona, el Miquel i la Florentina. Tots tres de professió teixidors. Van venir a viure a Manresa l'any 1925.

El Miquel, que tenia 23 anys en esclatar la guerra civil, es va comprometre fortament en el moviment anarco-sindicalista. Amic d’infància i parent llunyà del maqui Marcel·lí Massana, va ser un lluitador anarquista els anys més foscos del franquisme.

Sense fer soroll, l'Antònia va fer de casa seva un refugi per als companys de lluita que tenien problemes a causa de la repressió. Ja abans de la guerra la seva vinya havia servit d'amagatall.

Acabada la guerra i iniciada la resistència antifranquista per aquell pis hi van passar líders coneguts com "el català", un guia fronterer que, interceptat per la Guàrdia Civil, es va suïcidar a la presó de Sallent l'any 1949. També el maig de 1949 va acollir Josep Sabaté, germà de Quico Sabaté, i el va curar de les ferides que havia rebut a causad'un fort enfrontament amb la policia a l'Hospitalet de Llobregat.

Quan el seu fill Miquel conduïa grups de trànsit cap a les muntanyes o cap a la terra baixa, sortia de casa de matinada amb un cistell gran i un mocador al cap. Seguia el curs del Llobregat, passava pels Tres Salts, s’endinsava per la riera de Sant Esteve i, en un lloc convingut, deixava el que portava per als seus “nois” : cafè, pa, conserves, tabac…

Quan la família la increpava dient-li que no tenia edat per fer això, ella responia: “Vosaltres feu el vostre treball, jo faig el meu; si m’agafen, val més que vagi jo a la presó que vosaltres....”

Era l'any 51 quan una matinada una patrulla considerable de guàrdies civils es van presentar al pis del Guix buscant Marcel·lí Massana. En no trobar-lo, van anar per en Miquel i amb ell es van emportar tota la família. En Miquel va estar vuit mesos empresonat, la resta només uns dies.

L'Antònia va morir de càncer a les acaballes de la dècada dels 50. El Miquel, la Ramona i la Florentina van seguir lluitant des de les files de la CNT i el seu nét Estanislau també.

La Florentina i la Ramona, filles de l'Antònia, amb en Manuel, un noi de Saragossa que vivia en un hospici, que van acollir a casa seva, els anys 40

Fotos cedides per Estanislau Bonet, nét de l'Antònia.

Bibliografia
Flores Martínez, Pedro. Tipos Manresanos II.
Flores Martínez, Pedro. Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner

Agraïment a l'Arxiu Municipal de Manresa.

Ramona Berni (1887-??). Sindicalista

2008-06-05T00:18:00.027+02:00

Va ser teixidora de la Fàbrica Nova i va viure al passatge Sansa de Manresa durant la guerra civil. Des de molt jove va participar activament en el món sindical i va cultivar la seva cultura llibertària. Va néixer a Mollerussa el 3 de juny de 1887.

Dona de fortes conviccions i ment oberta, creia que per combatre la injustícia social calia l'acció per millorar les condicions de vida dels treballadors i la cultura per combatre la ignorància i enfortir-se davant la patronal.

Les seves idees la van portar a participar en els conflictes de començaments del segle XX dintre de les fàbriques i també a formar part del grup Los Solidarios (1923-1926) del qual formaven part Durruti, Ascaso, García Oliver, Sanz, Jover... Aquest grup va ser creat com a rèplica als grups de mercenaris pagats per la patronal i va ser autor, entre d'altres, de l'atemptat de la Gavia contra els pistolers del Sindicat Lliure el 1923.

Va compartir tasques sindicals a Manresa amb Coloma, Balsells, Maria Salmaurí, Rosario Dulcet i altres lluitadores. Va formar part de la Intercomarcal de l'Alt Llobregat i Cardener.

Va morir a l'exili.

Bibliografia
Flores Martínez, Pedro. Tipos manresanos II. Contribución a la historia de Manresa.1995

Maria Antònia Besora i Soler (1918-2008)

2008-06-04T19:49:00.054+02:00

Nascuda al barri antic de Manresa, des de ben jove va dedicar una part del seu temps a participar de manera activa en entitats que feien accions socials, especialment relacionades amb el servei a malalts i disminuïts. Es va casar amb Joan Balaguer Golobart

La seva primera tasca social va ser al Secretariat de Missions. Després va estar a Càritas Manresa, on va treballar per crear la desapareguda guarderia Alba a la muralla de St Francesc.
A l´assemblea local de Creu Roja va treballar dotze anys, fent de secretària. En aquesta època Besora va ser una de les promotores d´AMPANS i va rebre un reconeixement quan es va celebrar el vint-i-cinquè aniversari de l´entitat.

Va formar part de la junta de la Federació Catalana de Disminuïts Psíquics, va ser membre de la Confederació Nacional de Disminuïts Psíquics i vocal del Patronat de Sant Medir. Va ocupar el càrrec de vicepresidenta de la Federació Catalana Tutelar de Disminuïts Psíquics i de la Fundació Privada Catalònia. Durant 25 anys va ser secretària de la Confraria de la Santíssima Trinitat, encarregada de l´organització de les Festes de la LLum.

Assemblea local de la Creu Roja on veiem d´esquerra a dreta Sra. Font, Sra. Besora, Sra.Delisau,Sra. Grané, i Sra. Carreró

Dels 39 anys de M. Antònia Besora al capdavant de la Junta Local contra el Càncer, cal destacar l´ampli local al carrer Saclosa i la promoció de la campanya informativa per a la prevenció del càncer de mama al Bages. L´any 2002 va rebre un homenatge de l´associació i de la societat civil. Va rebre la creu de Sant Jordi l´any 1992 i el 1993 la Medalla de Bronze de la Ciutat.

Bibliografia
Regió 7. 9-2-2008
Foto 1: Arxiu Associació contra el càncer de Manresa
Foto 2:" La Sanitat a a Manresa- Recull Gràfic 1876-1976" de Rotllan, Armand

Àngela Perera i Canongia (1862 -1953). Monja, missionera i ensenyant.

2008-06-03T15:43:00.016+02:00

Va néixer a Manresa l’any 1862. Als vint-i-dos anys ja va ser una de les primeres cinc missioneres que van anar a Guinea, d’on va tornar al cap de dos anys a causa d’una forta malaltia.

L’any 1892 arriba a Vilassar de Mar per incorporar-se al col·legi que hi tenien obert les Missioneres de la Immaculada Concepció. Hi viurà i treballarà la resta de la seva vida, exercint de directora durant molts anys. Va morir el 24 de febrer de 1953, quan tenia noranta-un anys.

L’Ajuntament de Vilassar, en reconeixement de la seva valuosa tasca pel poble, el 13 d’agost de 1954 li dedicà el carrer on hi ha l’entrada del col·legi. Van canviar el nom baixada de les Monges pel de Mare Àngela Perera.

L’any 1984 Joan Llonch, exalumne, amb motiu de la celebració del centenari de les missions a Guinea Equatorial, recordava «l’empremta agradable que va deixar en generacions d’alumnes i com moltes persones encara la recorden amb estimació». Afegí que «el temps que va passar a les missions de Fernando Póo la va colpir d’una forma especial, i a través d’ella ens adonem com a casa nostra també es poden fer “missions” d’una forma meravellosa.» (1)

(1) Butlletí de les Missioneres de la Immaculada Concepció. Núm. 2. Novembre de 1984.

Ignàsia Salvans i Casas (1906-1970). Metgessa

2008-05-30T16:56:00.027+02:00

Va néixer a Manresa l’any 1906. Va fer els estudis de medicina a Barcelona i es llicencià el 1928.

Col·laborà en la càtedra d’Histologia, de la qual el seu marit, Diego Ferrer, era professor adjunt. Amb ell publicà uns Esquemas de Histología i un estudi extens, Acerca el origen de la microglía (1934).

Es dedicà a la ginecologia i fou cap d’equip quirúrgic de la Seguretat Social. Va fer una tesi doctoral sobre el Estudio de las alteraciones histopatológicas del sistema nervioso periférico en la craurosis vulvar, que va presentar a la Facultat de Medicina de Cadis, l'any 1959. Participà en exposicions de metges artistes en el camp de la pintura. A Manresa, va tenir consultori de ginecologia a la cra. de Cardona, 13.

El 1964 acabà els estudis de Farmàcia, que havia començat molts anys abans. Morí l’abril de 1970.

Ignàsia Salvans forma part de la quarantena de dones que es graduen a la nova facultat del carrer Casanova de Barcelona, des del 1906 fins a l'inici de la guerra civil.

Bibliografia

Metgesses de Catalunya, web del COMB (Col·legi Oficial de Metges de Barcelona), que us recomanem.

Sofia Quer i Roca

2008-05-29T17:56:00.073+02:00

Primer número de la revista La Mujer Moderna. 01-01-1904.
Arxiu Comarcal del Bages/Hemeroteca

El farmacèutic Manuel Font i Balue, Sofia Quer i els seus fills vingueren de Lleida a Manresa l'any 1895. El 1898 tota la familia ja figurava empadronada a la nostra ciutat.

El marit regentà una farmàcia establerta a la placeta dita aleshores d´Urgell, anomenada posteriorment d´en Clavé. La farmàcia era als baixos de la casa que fa cantonada amb el carrer d´Urgell. Era mare de l´eminent botànic Pius Font i Quer, que tenia nou anys quan arribaren a Manresa.

La Sofia va néixer a Aitona (el Segrià). Va ser una feminista moderada. Dirigí la revista quinzenal La Mujer Moderna des de l´inici de la publicació (gener 1904) fins a l´últim exemplar que se'n conserva a l´Arxiu Comarcal del Bages (abril de 1905).

Sofia Quer defensava un feminisme amb clares connotacions de classe. Fou una dona emprenedora i activa. A La Mujer Moderna assumí les funcions de directora, administrativa i redactora. Es tracta de l'única revista de temàtica femenina publicada a Manresa que es coneix.

La Mujer Moderna tingué col·laboradores rellevants com la Trinitat Saïs -ginecòloga, que també escriví a d'altres revistes com Feminal- i Josefina Pujol, que dirigí a Barcelona el diari El Parthenon (1879), segons recull l'editorial que l'1 de febrer de 1905 la publicació manresana li dedicà amb motiu de la seva defunció. No endebades, Josefina Pujol va ser de les primeres dones que van respondre a la crida de La Mujer Moderna per col.laborar-hi. Signava amb el pseudònim Evelio del Monte en d´altres publicacions.

La Sofia es va implicar en campanyes i organitzacions de l´època, com la lluita contra la tuberculosi i d'altres causes. Va publicar un opuscle titulat Maneres de guisar els bolets.

Publicitat de la Farmàcia Font a La Mujer Moderna. 15-7-1904. Arxiu Comarcal del Bages/Hemeroteca

Una ullada a la publicació permet trobar-hi anuncis dels productes de la farmàcia que contribuïen a sostenir la revista. A la foto veiem un d´aquests anuncis, amb un color innovador.

Bibliografia

Arxiu Comarcal del Bages- Josep M. Gasol, Personatges. Pius Font i Quer.

Arxiu Comarcal del Bages- Revista La Mujer Moderna (1904-1905).

Maria Carbonell i Petit- Infermera

2008-05-24T10:32:00.017+02:00

Maria Carbonell i Petit (a l'esquerra de la foto) i Isabel Martínez i Ferrer (a la dreta) van ser dues monges que van formar part de l’equip de farmàcia i anàlisis clíniques de l’Hospital de Sant Andreu durant tota la guerra civil.

Maria Carbonell era una valenciana amb molta empenta. Segons el Dr. Ramon Sanmiquel Fortuny, el jove de la foto, buscava solucions a qualsevol urgència de dia i de nit. En acabar la guerra, van ser traslladades fora de Manresa. Maria Carbonell fou enviada a Santiago de Compostela. Ambdues van ser substituïdes per un grup d’infermeres seglars.

La tasca de les infermeres als hospitals durant la guerra civil va ser molt important i necessària i ha quedat poc documentada. L'interès d'aquestes dues dones rau en el fet que, amb hàbit o sense, van ser de les poques monges que van poder seguir treballant durant tota la guerra.

Dones en nòmina de l'Hospital de Sant Andreu el 1938.

Exposició "Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010). Un hospital de 750 anys

Informació i foto: Dr. Ramon Sanmiquel Fortuny
Foto publicada a Història Gràfica de Manresa. La guerra civil II

Marta Noguera i Valeri (1774-1830). Mística

2008-05-23T17:55:00.027+02:00

Retrat conservat al convent de les Caputxines de Manresa

Hem conegut Marta Noguera a través de dues ponències d’Àlvar Maduell, “Marta Noguera, mística manresana” i “Marta Noguera, escriptora en català de principis del segle XIX”.

Marta Noguera va néixer a Cal Rosal, al número 15 del carrer Vilanova, a Manresa, el 10 d’abril de 1774. Filla del rellotger Segimon Noguera i de Magdalena Valeri, va tenir nou germans. La majoria foren monjos i monges, com és el cas d'ella mateixa, que ingressà a les caputxines a Barcelona a l’edat de 23 anys.

El mèrit de Marta Noguera resideix en el fet d’escriure en català en un moment de decadència de la llengua i cultura pròpies. A més, no trobem dones escriptores en català a començament del segle XIX. Va arribar a tenir una dedicació diària i programada, sobretot de 1800 a 1806, els seus anys més prolífics. La seva obra no té valor literari, ni reflecteix la societat del moment. Marta Noguera escrivia tal com pensava, i per això ho feia en català, sense cap consciència d'aquest fet. Li mancaven recursos: no dominava la sintaxis ni l'ortografia.

Les més de set-centes cartes que va escriure parlen de la seva vida, de les seves visions paranormals i de la seva experiència mística. La seva autobiografia La enamorada del home més hermós del món, va ser publicada el 1911 i se n’han fet deu edicions, en català i castellà. Al castellà la traduí María de las Nieves Cervera Bret l'any 1956. El seu confessor, Esteve Calveras, va agrupar les seves cartes en quatre volums. No se’n coneix la localització.

Va morir el 4 de juny de 1830, després d’una malaltia que va durar quinze anys.

Maduell ens diu que “gràcies a Marta Noguera el desert femení de l’època prèvia al poema d’Aribau no serà tan àrid, no serà tan rigorosament desert”.

El 1930, en record del primer centenari de la seva mort, l'Ajuntament va acordar col·locar una placa on havia nascut. Actualment no se'n visualitza el rastre; suposem que va desaparèixer durant la guerra civil.

Bibliografia
Ponències esmentades d'Àlvar Maduell
Miscel·lània d’Estudis Bagencs, núm. 4, CEB, Manresa, 1985

Marina Sardans i Casas (1922-2007)

2008-05-20T17:46:00.062+02:00

L´any 1939, en una ciutat commocionada, la Marina, amb disset anys, juntament amb el seu germà Isidre, obrí una llibreria al carrer Sobrerroca.

Va néixer a Manresa el 1922, entrà en el món del comerç com a dependenta per un temps als Magatzems Gras de la plaça Major. Aviat la llibreria va anar pujant les vendes a l´engròs i a la menuda, bàsicament de material escolar. El 1948 la primitiva botiga fou reformada i ampliada, també beneïda per mossèn Valentí Gibert, arxiprest de la Seu. El negoci anà progressant (podeu consultar la trajectòria de l´empresa a Llibreria Sobrerroca)

La Marina contragué matrimoni amb Francisco Planas, botiguer al carrer Nou. Tingué dos fills. L'Emili continuà el negoci . L´Anna Maria es dedicà a la joieria en un establiment del carrer Sant Miquel, actualment tancat. Va ser una "dona negocianta", una d´aquestes dones treballadores que no deixen escapar cap venda," que viuen pel negoci". Els darrers anys regentava la botiga amb la seva cunyada, la vídua de l´Isidre, Maria Carme Planas.

Marina Sardans morí a l´edat de 85 anys, veient la transformació del grup Sobrerroca (vegeu apartat sobre l´evolució de l'empresa).

L´agost de 2008 tancà la Llibreria Sobrerroca. Van haver-hi uns dies de liquidació i a partir del setembre es tornà a obrir, amb el nom de Llibreria Marina. La botiga s´ha venut i la nova propietària ha escollit aquest nom, com a record d´un dels fundadors de l´establiment. Dóna gust veure com s´ha evitat el tancament d´un comerç tan arrelat al barri vell de Manresa.

Bibliografia
J.Camprubi Plans, 100 Empresaris a la Catalunya Central, 2000
Regió 7, Economia, 9-08-08

La Fadulla (s. XVII)

2008-05-11T19:55:00.048+02:00

La Fadulla era el motiu amb què es coneixia l'única dona executada a la forca en l'Avalot de les Faves, l'enfrontament que s'esdevingué a Manresa del 13 al 17 de juny de 1688. No es coneixen el nom i cognoms d'aquesta revolucionària, considerada la primera rebel de la història manresana. A l'avalot també hi moriren set capitostos, la identitat dels quals també es desconeix. En total, hi va haver vuit execucions.

L'Avalot de les Faves, il·lustrat per Dani Hernández Massegú.

Auca de la història de Manresa

Comas, F.; Hernàndez, D. La meva primera història de Manresa. 2006.

La ciutat de Manresa mantenia un plet contra els canonges de la Seu i els de la catedral de Vic. Els canonges creien que tenien dret a cobrar dels pagesos manresans el delme, contribució de caràcter eclesiàstic o de dependència senyorial. Consistia en una desena part dels fruits, les cebes, alls, faves i altres hortalisses que produïa el regadiu del nostre terme rural.

El plet fou molt llarg i s'acabà l'any 1673, amb sentència desfavorable per als nostres pagesos. Però no hi va haver massa diligència a executar-la: ni els pagesos pagaven, ni els canonges requerien allò que els jutges havien sentenciat.
Per què es van decidir a cobrar el delme molts anys després d'haver-lo oblidat? Tenien crisi d'ingressos? Avui no ho sabem. El cert és, però, que l'intent de cobrar aquest impost desencadenaria l'avalot .

La impopularitat dels canonges esdevingué extraordinària. No podien sortir al carrer que no els seguissin grups de gent, homes, dones i quitxalla, que els insultaven i amenaçaven. Hi havia un ambient d'agitació popular.

Eren els tremendos els que s'ho havien pres a la tremenda i no volien saber res de delmes, ni de negociacions. Les famílies pageses provenien del raval de Valldaura (c/Cós), del barri de les Barreres i Camp d'Urgell. Van fer causa comuna amb els cuiraters i blanquers de Sant Marc, de manera que el problema va traspassar l'àmbit de la pagesia i es convertí en un conflicte ciutadà.

En canvi, un altre bàndol era partidari de respectar els drets dels canonges. Els qui pensaven així foren titllats de favets, els que estaven a favor de satisfer el delme de les faves. Al barri de les Escodines els favets eren majoria. El jovent de la confraria de la Puríssima era majoritàriament de l'estament pagès, i era coneguda com la Confraria dels Favets, que duia un estendard blau.

Molts anys després els tremendos s'agruparen en una confraria anomenada de la Santa Creu, que tingué domicili itinerant a les esglésies de Sant Marc, Sant Miquel, Sant Francesc, Sant Pere Màrtir i darrerament a Crist Rei. Tenia l'estendard vermell.

Disseny: Toni Fernández. Esbart Manresà

L'Avalot de les Faves

Manresa, juny de 1688. El capità de la revolta fou Francesc Planes, Braç de Ferró. Vivia a les Escodines, pujant a mà dreta, en una casa que fa cantonada amb el carreró de Sant Antoni o de la Roqueta... En Planes i cinquanta persones que enarboraven unes canyes amb alls, cebes i faves enfilerats, i anaven armats amb eines de segar, cridaven «Morin els favets!» i «Visca la terra, morin els traïdors!».

L'autoritat aconseguí dissodre'ls, però a la tarda es concentrà un grup que va assaltar les cases de sis canonges, i va cremar-ne els mobles en unes fogueres enceses a la baixada de la Seu i a la Plana de l'Om. Intentaren fer el mateix a la casa del batlle, el Dr. Francesc Vicens.

Durant la revolta es van cometre assassinats, molts robatoris i incendis. Mentrestant, els revolucionaris havien redactat i publicat a la plaça Major unes bases o pactes relatius a la ciutat i els canonges. Reclamaven l'exempció del delme de les faves, dels alls, de les cebes. També exigien la gràcia d'obtenir el perdó del rei per a tots els amotinats.

Una explicació del que va passar la trobem a l'estudi de Llorenç Ferrer :
«La ciutat quedà trencada en dues parts des del primer moment. En una banda trobem la noblesa, ciutadans honrats, cavallers, artistes i un sector de la menestralia representada especialment pels blanquers. I a l'altra la pagesia sense que es puguin fer distincions entre la benestant i no benestant i alguns sectors de l'artesanat més pobre. És la lluita contra les institucions des d'on les classes dominants exercien el seu control, que podem qualificar-lo d'antisenyorial, malgrat que, com molts moviments de l'antic règim, no pretenien pas ensorrar-les i canviar-les, sinó millorar-les a profit seu.»

A Manresa trobem el nom d'aquesta dona capdavantera al Casal Popular La Fadulla, obert l'any 2000.

Bibliografia
Ferrer i Alós, Llorenç. «"L'Avalot de les Faves a Manresa". Un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688». Recerques, núm. 11.
Gasol, Josep M. Història dels Favets de Manresa. Manresa, 1970.

Dolors Baró i Huguet

2008-04-28T20:27:00.026+02:00

Neix a Manresa el 1950 al carrer del Joc de la Pilota, en ple barri antic, filla de Pasqual Baró, viatjant de Cal Jorba i amant de la cultura, i de Pilar Huguet, modista de professió. Ja de ben petita, entra a l’Esbart Manresà de la mà del seu pare, que era uns dels màxims promotors de la sardana i de la dansa popular de l’Agrupació Cultural del Bages. Cursa estudis elementals al col.legi dels Infants i batxillerat superior a l'institut Lluís de Peguera; en acabar els estudis, entra com a administrativa als magatzems Jorba, aleshores tan importants.

Al 1975 neix el seu primer fill, en Dani. Ella continua ballant a l’esbart, però a poc a poc entra en contacte amb el món del disseny a partir de l'observació de la renovació indumentària en esbarts com el de Rubí, o quedant embadalida amb dissenys de diferents figurinistes, com ara els de l’escenògraf Fabià Puigserver, al Teatre Lliure. De manera que, paral∙lelament a la dansa, es comença a aficionar al disseny de vestuari antic i de tradició.

Amb Antoni Navarro com a director de l'esbart, comença a portar a terme els seus primers dissenys. Són muntatges com Marina, Ball del Córrer (del Rosselló) o Recordant l'Algué, entre d’altres, pels quals compta amb el suport de la seva mare que confecciona les peces. Dolors recorda aquelles experiències com a «molt senzilles, però molt divertides», encara que no sempre eren fàcils: de vegades el disseny no encaixava amb els requisits dels punts de ball.

L'any 1979 mor el seu pare i l'any següent neix els seu segon fill, en Pau. Aquell mateix any s’estrenen Les Gitanes de Rubí, un muntatge complex de coreografia i vestuari. Més endavant, conjuntament amb Vicenç Orriols, vesteix els Cavallets de Manresa. És a partir d'aquest episodi que Dolors Baró comença el seu el treball de recerca històrica.

Uns anys després treballarà com a administrativa en diverses empreses de l'automoció ubicades al polígon de Bufalvent. En aquells anys es casa amb Josep Miquel Solé Rosal, amb el qual tindrà una altra filla, l'Aura.

A partir dels 90, comença a col∙laborar amb el dramaturg Agustí Soler i Mas en diferents edicions de la tradicional Innocentada de Manresa, i entra a formar part de la regidoria de vestuari de l’Esbart Manresà, comptant amb la col∙laboració de la Margarita i la Inma.

Un altre repte que arriba és Festa de Mar, amb guió de Manuel Cubeles i coreografia de Jesús Rubio; per altra banda, forma part dels Geganters de Manresa amb el Ball de l’Àliga. Més endavant, participa en L'Avalot, una obra amb guió d’Agustí Soler Mas i música de Manel Camp, juntament amb Magí Guitart, Rosa Pujol, Teresa Bordas i David Catllà. A més, ajuda altres esbarts com el de Sant Joan de Vilatorrada, Taradell, Perpinyà, o el Casal Cultural de Dansaires, entre d’altres.

Amb l’Agrupació participa en les Cavalcades de Reis de Manresa. A partir de la cavalcada de l’any 2002, que va ser retransmesa per TV3, Baró coneix a Jordi Pesarrodona, director de Gog i Magog. Amb ell, i a través de la seva companyia, pren part en diverses edicions de la Fira de l’Aixada.

El 2003 vesteix l’obra Amadeus i Els Pastorets del grup de teatre dels Carlins. Aquest any mor sobtadament el seu espòs, en Josep Miquel, membre actiu de
l’Agrupació.

El 2007, i de la mà de Pilar Goñi, pren part a l’Auca de la Llum representada al teatre Conservatori de Manresa. I també col∙labora en la reconstrucció de l'uniforme dels Miquelets de Catalunya. Actualment, dins de l’Esbart, la Dolors està treballant molt estretament amb el seu director, Joan M. Miquel, i amb tot l’equip creatiu, a fi de poder mostrar espectacles molt elaborats. En aquests muntatges ha pogut aprofundir amb rigor en la recerca de vestuari històric, tot reproduint amb fidelitat l’època representada: Camins per al record, Aires i l’últim espectacle, creat per al centenari de l’Esbart Manresà , Centendansa, estrenat recentment al Kursaal.

Cal dir que Dolors Baró, a més d’una excel∙lent creadora en l’àmbit del disseny, ha estat un puntal del moviment de recuperació de la cultura d’arrel tradicional.
Com és evident en la seva trajectòria, ha donat suport a tot un seguit d’esbarts del país i ha participat amb les seves creacions en tota mena d’activitats de cultura popular: cavalcades, Fira de l’Aixada, teatre, espectacles de carrer, dansa... Tot això de forma desinteressada i creant al seu voltant una participació col∙lectiva entusiasta per la recuperació de la nostra cultura.

Text: Jurat Premi Maria Casajuana 2009
Publicat per ERC, col·lectiu que otorga el Premi Maria Casajuana
Fotos: Esbart Manresà

Dolors Molist i Colom (Manresa,1917)

2008-04-27T14:12:00.024+02:00

Enamorada de França, on es va exiliar el 1939 i on ha viscut quasi seixanta anys de la seva vida, Dolors Molist i Colom és una manresana de noranta-un anys que ha viscut tres guerres: la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i la guerra d’Algèria.

Va néixer a Manresa el 13 de gener de 1917. De família republicana i de procedència petitburgesa, fou la tercera de sis germans. La família malbaratà el seu patrimoni i es traslladà a Artés per començar de nou.

La Dolors no va anar a l’escola, però l’avi matern li va inculcar l’amor per la lectura. Ha estat una autodidacta que ha arribat a escriure, en francès, un petit llibret de les seves memòries. Als dotze anys va començar a treballar a la fàbrica.

La seva vida la marcà un jove idealista de qui es va enamorar quan tenia divuit anys. En Climent Santacreu i Tort era de Berga i treballava, amb el seu germà, en la construcció de la Cooperativa Vinícola d’Artés. Anarquista convençut, va ser cap del comitè revolucionari i s’allistà a la columna Durruti per anar a lluitar al front. Va arribar a ser comissari i es relacionava amb Durruti i Ascaso. El van ferir, i mentre es recuperava a Artés es van casar. Era el 1936. D’un germà de la Dolors, l’Ignasi, que era de la lleva del Biberó, només en van saber que havia mort a l’Ebre.

En acabar la guerra, les tropes franquistes van entrar a totes les cases dels rojos d’Artés. Com que no van trobar en Climent, la que en va patir les conseqüències va ser la mare de la Dolors. Quan anava a l’ajuntament a buscar menjar, li deien que li’n donarien quan el seu gendre tornés. Havia d’anar a robar menjar a les nits.

Camí de l’exili
Acaba la guerra, i aconsellada per en Climent, que estava empresonat, la Dolors emprèn el camí de l’exili i se'n va cap a França pel coll del Pertús. Anava en un cotxe amb altres republicans, però el camí era arriscat i el xofer els va deixar a la carretera abans d’arribar a la frontera. Va seguir a peu amb homes, dones, gent gran, nens... Recorda que va girar el cap i que no va plorar; era jove i no podia pensar que deixava Catalunya per sempre.

Ja en territori francès, als homes els van portar cap al camp d’Argelers i a les dones i els nens els van fer pujar en un tren cap a Toló. Allà els van repartir en autobusos, i en direcció cap a Niça n’anaven deixant un grup a cada població. La Dolors va baixar a Flassants-sur-Issole. Va viure uns mesos en un camp de refugiats improvisat a l’església del poble. La gent els donava llegums i els portava matalassos.

S’assabentà que en Climent era viu a Catalunya. Aprofitant que el govern franquista va oferir la possibilitat de tornar a Espanya, agafà un autobús de retorn, que passava per Hendaia. En arribar a Saint Jean-de-Luz, la Creu Roja els va fer baixar. Les tropes de Franco els esperaven amb entrepans. Si en volien un, havien de cantar el Cara al sol. « Jo ja el portava de casa i no el vaig cantar», diu la Dolors. Van seguir fins a Barcelona, on els van instal·lar a l’antic Pavelló de Romania, a Montjuïc. La Dolors es va escapar i va aconseguir arribar fins a Manresa. Mentrestant, en Climent havia aconseguit fugir de la presó i el seu pare l’havia ajudat a travessar la frontera cap a França.

Per segona vegada la Dolors emprèn clandestinament el camí cap a França. Ara estava fitxada com a persona que havia tornat amb «bones intencions». Tot un grup, eren dotze, van pagar dos xicots, que els van conduir per Bourg-Madame. «Ens van deixar dalt de la muntanya i ens van dir que quan la guàrdia s’allunyés que baixéssim corrents, que trobaríem un corrent d’aigua petit, i que quan fóssim a l’altra banda ja seríem a França. Em vaig posar a córrer i vaig arribar a Osseja.»

Comença la vida amb en Climent
Sense equipatge ni diners, però lliure, la Dolors era altra vegada a França. Troba feina a l’Hotel de França de Mont-Louis i aconsegueix treure en Climent del camp de concentració d’Argelers. Creu que a Argelers no és que els tractessin malament, és que no els tractaven. Recorda que tenien molta gana. «Quan jo treballava al restaurant els portàvem cacauets i es menjaven les clofolles i tot».

Ella havia tingut problemes, però recorda que ell «estava abatut. Se li notava als ulls, però amb les seves conviccions inalterables. Vivia perquè havia de viure, però ja no va ser la mateixa persona . Es va jugar la vida i va perdre. Era molt idealista i jo el comprenia, no era feliç». Per fi van començar una vida junts.

Una vida marcada per dues guerres més, la Segona Guerra Mundial i la guerra d’Algèria i, més endavant, pel Maig del 68 francès. Durant la Segona Guerra Mundial, a França, en Climent s’allistà a la resistència. Més endavant, van viure uns deu anys a Algèria, on una germana de la Dolors també s’havia instal·lat. A l’inici de la revolta dels autòctons contra el protectorat francès els van fer fora del país. «Aquella no era la nostra guerra», diu la Dolors.

El 1962 tornen a França i s’instal·len a la Roque d’Anthéron (Provença). Viuen el Maig del 68, el Climent de manera activa dintre el moviment obrer. El 1974, als seixanta-cinc anys, en Climent mor i la Dolors segueix a França fins al 2007, que torna a Manresa, «a casa», com diu ella.

«Estimo França, no en diré mai mal. Em van obrir la porta i em van donar la mà.» Als noranta-un anys la Dolors és una dona amb energia i amb ganes d’explicar la seva vida, ara que ha tornat a Catalunya.

Entrevista feta a Manresa el 3 d’abril de 2008
Lluïsa Font - Conxita Parcerisas

Més informació:
Entrevista feta per Jordi Sardans i publicada a El Pou de la Gallina. Juny 2009

Joana Herms i Mateu (1913-1988) Mestra

2008-04-11T19:45:00.131+02:00

Arxiu familiar- Josep Herms i Mateu

Nascuda a Avinyó, el 4 de desembre de 1913, en el marc d´una familia molt coneguda a la població, una nissaga de metges, el pare Atil.là metge del poble i el seu germà Jaume també molt conegut, tingué consulta al c/ del Carme nº 32 2on a Manresa.

Mestra vocacional, va fer pràctiques a l´Institut-Escola, creat per la Generalitat republicana. Havia practicat el sistema Montessori, que en aquella època va contribuí a la renovació pedagògica.

Fer de mestra a diverses poblacions de Catalunya, abans d´exercir a Manresa, les darreres foren Torà i Oristà, d´aquesta última població fou destinada com a mestra però no hi va arribar a treballar. Al desembre de 1951 és nomenada pel curs de Preparatòria al Instituto Nacional de Enseñanza Media de Manresa, tal com indica el document que adjuntem

Nomenament del nou destí a Manresa 10-12-1951- Arxiu familiar Josep Herms i Mateu

Fou professora del curs femení de Preparatòria per al Batxillerat a l´Institut Lluís de Peguera durant vint anys fins el 1971. Després amb el nou pla d´estudis que es va aplicar a l´ensenyament, aquest curs de preparatòria desapareix. Juntament amb el Sr. Vidal, que feia la preparació als nois, foren uns mestres de referència durant molts anys a Manresa.

Curs de Preparatòria 1966-67 de l´Institut Lluís de Peguera, Joana Herms al fons de la foto-Arxiu familiar Josep Herms i Mateu

Llargues generacions de manresanes recordem a la Joana amb el seu rigor, professionalitat i mestratge.
A partir del 1972 fa uns cursos d´adaptació per impartir l´ensenyament general bàsica. L´any 1975 s´incorpora a l´escola Pare Algué de Manresa on hi treballà fins a la jubilació l´any 1983, a l´edat de setanta anys es va retirar.

És poc coneguda la vessant artística, feia esmalts i fou alumne de l´esmaltadora manresana Maria Noguera i Puig. També va fer pirogravats i molts dibuixos al carbó, especialitat que feia amb molta facilitat. La familia guarda un reguitzell de dibuixos dels quals en destaquem aquest signat.

Dibuix fet per la Joana- Arxiu familiar Josep Herms i Mateu

Va morir d´un tumor cerebral a l´edat de setanta cinc anys. Té un carrer dedicat al sector nou de La Parada, en reconeixement a la seva llarga trajectòria educativa.

A la foto veiem el començament del carrer; és una travessia del carrer Lluís Millet; al fons l´avinguda dels Dolors.

Agraïments per la informació i documentació facilitada a:
Josep Herms i Mateu, Dolors Berenguer i Josep Herms i Berenguer

Bibliografia
Selga i Ubach, Simeó- Jaume Herms Mateu- Metge Carismàtic-
Dovella estiu 2000
Regió7- reportatge "En nom de Dona" 14-1-2006

Maria Noguera i Puig (1906- 2002). Pintora i esmaltadora

2008-04-09T17:00:00.045+02:00

Autoretrat de Maria Noguera. Donació feta al Museu Comarcal de Manresa.

Nascuda al barri de les Escodines, filla del forn de Cal Jordi, que era situat a la plaça Sant Ignasi. Pintora i esmaltadora, estudià a l´Escola Municipal d´Arts i Oficis de Manresa i més endavant a l´Escola Massana de Barcelona, de la qual esdevingué professora. Va muntar una acadèmia de dibuix i pintura a la pl. St. Ignasi de Manresa, on feia classes, abans d´incorporar-se a l´Escola Massana.

En pintura es va dedicar sobretot a fer paisatges i flors, però on realment va destacar va ser en la tècnica de l´esmalt, que va acabar ensenyant. Fou deixebla del pintor Rafael Benet i de l´esmaltador Miquel Soldevila, va rebre el títol de mestra esmaltadora. Va treballar els esmalts aplicats sobre argent, or i altres metalls. Els seus esmalts tenen un colorit molt personal, amb predomini de la temàtica religiosa.

Va exposar juntament amb el grup Basiana a les galeries Dalmau (1933) i a la Sala Parés, i en exposicions col·lectives al Palau Nacional de Barcelona. A la capital del Bages, participà sovint en l´Exposició d´Artistes Manresans.

Les seves peces d´art sacre es poden trobar a l´església del Sagrat Cor de l´Havana, a la Casa d´Exercicis de Sarrià de Barcelona i a l´església del Sant Esperit de Terrassa.

A Manresa hi ha el copó de l´església del Carme, les figuretes de la porta del sagrari de la Coveta i del sagrari de la església de la Cova de Sant Ignasi. A la Seu, un calze fet per ella mateixa.

Al Museu Comarcal de Manresa hi trobem tres olis sobre tela, donats per l´artista. En són els temes, un jardí d´hivern, l´autoretrat de la capçalera i el bodegó que mostrem aquí.

Bibliografia

Fundació C.E. Manresa, Història de la ciutat de Manresa (1900-1950), volum III, 1991.

Regió 7, 25-6-2002

Clara Ramos i Rojas ( 1919-1983). Pintora i poetessa

2008-04-09T16:28:00.040+02:00

Nasqué a Madrid, però aviat vingué a viure Manresa. Fou pintora i poetessa. Estudià a l´Escola Municipal d´Arts i Oficis amb Evarist Basiana, de qui fou deixebla, com també de l´escultor i dibuixant manresà Lluís Uró.

La seva pintura, molt personal, especialitzada en flors, utilitzà l´oli i el llapis de plom.Va ser guardonada l´any 1941 a Marsella, amb un premi atorgat pel Consolat General de Mèxic . En aquest país té obra exposada a la Casa del Gobierno.

Individualment o en companyia de la seva filla Rosa Maria, exposà en diverses ciutats. A Manresa la seva primera exposició individual es pogué veure a la galeria Ciutat l´any 1972. Més tard, exposà a la sala Xipell i a l´Institut Francès. Treballs seus foren exhibits pòstumament en mostres com Artistes desapareguts, Art de Dona i Pintors Manresans, com també a la galeria Món Art de la capital del Bages.

Clara Ramos es autora del llibre de poemes Mis Sencillas Poesias(1970) publicat a Manresa per la impremta Sant Josep. Aquesta obra fou seleccionada per la Biblioteca del Museu Britànic de Londres i diverses universitats dels Estats Units i el Canadà.

Bibliografia

Boixet J., Gent de Casa, 1992

Fundació C.E.Manresa, Història de la Ciutat de Manresa. 1900-1950, volum III, 1991.

Bertran i Teixidor, Josep Maria, "Entrevista", Manresa, 25-11-1972.

Carme Mir i Llusada (1903-1986)

2008-04-01T18:24:00.079+02:00

Arxiu familiar Gabriel Garriga Mir

Manresa ha tingut molta tradició en l'art de cosir. Els anys vint tingué noms coneguts com el taller Quatre Cases, el de la modista Conxita Rubinat i el d´Emília Fernández.

La modista que tingué el taller amb més anomenada fou Carme Mir. De família manresana, va néixer a Balsareny, on la família residia temporalment a causa de la feina del seu pare, que es dedicava a muntar fàbriques. Es va casar molt jove i tingué dos fills

Carme Mir obrí el taller a Manresa l´any 1940, al carrer Arquitecte Oms. Hi havia 35 noies treballant-hi, entre aprenentes i oficiales: una veritable indústria artesanal .

Foto de "l´Abans"- Treballadores del taller de Carme Mir de l´any 1951. Entre les quals trobem: Isabel Roca, Dolors Pacs, Teresa Vilaseca, Paquita Tarragó, Teresa Fontanet, Angelina Servitja, Angelina Martinez, Anna Parcerisas i Gertrudis Parella .

Durant la dècada 1950-1960 Carme Mir va esdevenir una de les modistes d´alta costura més destacades d´Espanya. Vestia models i dames de l'alta societat. La seva firma d´alta costura s´instal·là a Barcelona, a la rambla Catalunya i al carrer Provença. A Madrid tingué dues cases de costura, a la Puerta del Sol i al carrer Alcalá.

Carme Mir féu un salt internacional en participar en desfilades a Nova York, on s´endugué les models del nostre país, fet inusual a l´època. A Houston vestí el personal de l´Ajuntament. Va ser també l´encarregada de dissenyar l´uniforme dels atletes espanyols als Jocs Olímpics de Mèxic, el 1968, entre d´altres encàrrecs.

A primers dels setanta fou una de les creadores d'alta costura que més seguí les tendències renovadores del moment: s´inspirava en corrents pictòrics. Dona de caràcter emprenedor i arriscada, fou una gran creadora de talent, amb una gran projecció internacional: les seves col·leccions desfilaren per Europa, Austràlia, i els Estats Units. Destaca la seva participació en la Fira Mundial de Nova York, l'any 1965.

Carme Mir obtingué el 1967 a Barcelona el títol d´Importadora de l´Any. Actualment la continuadora de la firma és la seva jove Elisa Lacambra.

Bibliografia
L´Abans. Recull Gràfic 1876-1965. Ed. Efadós, 2001

Nota: El nostre agraïment al Gabriel Garriga i Mir per les informacions i fotos facilitades

Montserrat Bové i Marsal (1879-1930) Metgessa

2008-03-29T17:28:00.053+01:00

Anuncis i felicitació d'any nou a la revista Mujer Moderna. Manresa, 01-01-1905
(Hi trobem la metgessa i activista Trinitat Sais, col·laboradora de la revista manresana i de la barcelonina Feminal. La publicitat de la manresana Montserrat Bové apareix sovint en els números de la revista que es conserven a l'Arxiu Comarcal del Bages)

Montserrat Bové i Marsal va néixer a Manresa el 1879, es graduà el 1904 a la Facultat Vella de Barcelona i va ser una de les primeres metgesses titulades de Catalunya. Va ser el 1882, que s'aprovà la llei per la qual les dones podien fer l'examen de llicenciatura i el doctorat. Bové es va especialitzar en ginecologia i pediatria.

Filla del manresà Joan Bové, va viure a Barcelona, al carrer de la Llibreteria, 5 i va tenir la consulta a la ronda de Sant Pere, 26. L’any 1905 va obrir consulta a Manresa, a la ctra. de Cardona, 37. Més endavant, es traslladà al núm. 1 del Passeig, on també visitava el seu marit, l’oftalmòleg Wenceslao Marín Simon. Hi va tenir consulta oberta fins al 1928. Va morir a Barcelona l’any 1930.

Nota: Trobem documentat el cognom de la Montserrat
de dues formes, Bobé i Bové. Hem optat per la segona.

Bibliografia

Metgesses de Catalunya, web del COMB (Col·legi Oficial de Metges de Barcelona)
Fundació C.E. Manresa. Història de la Ciutat de Manresa, 1900-1950, volum III, 1991.

Concepció Piniella i Blanqué (1877-1953)

2008-03-28T19:13:00.097+01:00

Foto " Cròniques de l´Orfeó Manresà". 1909.

Nascuda a Prats de Lluçanès, procedia d´una família de tradició política liberal que a finals del XIX s´establí a Manresa. Va estudiar música i pintura, segurament a la Llotja de Barcelona.

Es va casar amb Joaquim Amat i Palà, confiter de les desaparegudes pastisseries La Confiança -després Pastisseria Ribera-, al carrer Sant Miquel. Fou mare del manresà Joaquim Amat i Piniella (1913-1974), escriptor, periodista i polític destacat.

Dona d´una gran formació intel·lectual i artística, fou professora de cant i solfeig durant més de vint anys a la secció de noies de l´Orfeó Manresà .

La constitució de l´Orfeó Manresà fou autoritzada el 6 d´octubre de 1901 pel consistori . El dia 26 del mateix mes van començar les classes a les acadèmies de solfeig i teoria, a les tres seccions d´homes, senyoretes i nens.

Concepció Piniella s´hi incorporà molt aviat, segons reflecteix la premsa:

Article de Pere Ausió Rovira "El Orfeó Manresà a través de los tiempos (IV)".
Diari “ Manresa”. 27-3-1948.

“17-12-1903 fue nombrada profesora de la sección femenina la Sra. Dª Concepción Piniella d´Amat atendido su amor y entusiasmo al noble arte de la música, y por el cariño que desde un principio sentia para el “Orfeó”. El nombramiento recaido a favor de la Sra. Piniella, fue recibido por los orfeonistas con vivas muestras de aprobación y satisfacción reconocidos por todos los excelentes conocimientos musicales que poseia la nueva profesora”

Als impressos de l´Orfeó Manresà de 1901-1905, Concepció Piniella hi apareix com a professora.
Programa del concert fet al Teatre Conservatori. 13-3-1904. Arxiu Comarcal del Bages.

Segons la revista mensual Cròniques de l´Orfeó Manresà (volum 1910-1918), el novembre de 1910 la presidència de l'entitat l´ocupava l´alcalde Maurici Fius i Palà. N´era el president Blai Padró, mentre que Joaquim Amat i Palà figurava com a representant de la junta del Teatre Conservatori i Concepció Piniella com a professora de la secció de senyoretes. En aquesta mateixa revista apareix com a professora de solfeig durant el curs acadèmic 1916-1917.

Últim programa trobat on consta la Concepció. Arxiu Comarcaldel Bages. 8-12-1910

Concepció Piniella va obrir una acadèmia de música per a noies al carrer Carrió. Va ser una de les impulsores de la sardana a Manresa. Ensenyava a ballar sardanes acompanyant-les amb el piano.

El vessant pictòric

La primera informació que trobem al respecte està relacionada amb l´exposició Manresa (1901), organitzada per l´ajuntament per commemorar el trasllat a la ciutat dels Cossos Sants. Es pot considerar la primera manifestació col·lectiva artística de la capital del Bages. S' inaugurà el 29 d´agost per la Festa Major. Hi havia pintures de Concepció Piniella.

La segona informació procedeix d´un article de Pere Ausió Rovira publicat al diari Manresa l´1 de juliol de 1948 . S´hi esmenta Concepció Piniella amb motiu de l´ homenatge al mestre Estanislau Casas Sanmartí, primer director de L´Orfeó, mort prematurament a l´edat de 23 anys:

“El diumenge 18-11-1906 al teatre “Círcol Manresà” sesión necrológica dedicada al maestro Casas con la marcha fúnebre de Beethoven. Presidia l´acte una fotografia de Casas feta pel amic de l´orfeó Enrique Orrit . La finisima y sentida alegoria que orlaba la efigie del malogrado era original de la notable artista y Dibujanta Sra. Piniella “

Va morir a Santander l´any 1953

La ciutat de Manresa, en reconeixement a aquesta intel·lectual i artista, li va dedicar un carrer al barri de la Font dels Capellans, al costat de la residència assistida de la Font.

El web memoria.cat publica una imatge inèdita que forma part de l'arxiu familiar de Marcel Amat. Concepció Piniella pintant a Santander, a casa de la seva filla Rosa, a començaments dels anys 50.

Bibliografia

Fundació C.E.Manresa. Història de la ciutat Manresa (1900-1950), volum III, 1991
Arxiu Comarcal Bages
-Impressos i Programes de l´Orfeó Manresà
-Cròniques de l´Orfeó Manresà
-Diari "Manresa". 27-3-1948

Josefina Oliveras i Ferrer (1910-1996). Farmacèutica

2008-03-28T17:48:00.067+01:00

Va néixer a Castellbell i el Vilar el 18 de febrer de 1910. Féu els primers estudis en un col·legi de religioses. Fou la primera batxiller en ciències que aprovà el curs a l´Institut de Manresa, acabat d´inaugurar l´any 1927. Es llicencià en farmàcia el 1934.

El 26 de juliol de 1939, per primera vegada en la història de la farmàcia a Manresa, una dona titulada es convertí en propietària i titular d´un establiment, en adquirir la botiga situada al carrer Escodines número 14, que pertanyia a Juli Sabanés i Beltran. Després la farmàcia Oliveras es traslladà a la plaça Sant Ignasi, a la cantonada amb el carrer Viladordis. Fou, doncs, una pionera en la seva professió.

Josefina Oliveras va ser una persona molt estimada al barri de les Escodines per la seva dedicació i servei, juntament amb el seu marit, el metge Sebastià Guañabens i Pujol. Seguint la tradició heretada de la mare, la seva filla Josefina ha exercit de farmacèutica al mateix barri fins fa poc temps, en què es va jubilar.

En la celebració del 25è aniversari de l'Institut Lluís de Peguera. 1952.:
Hurtado, Carbonès, Rosal, Oliveras, Selga, Amat-Piniella, Herms.
Foto: Arxiu familiar de Josefina Guañabens

Activitat cultural i de recuperació al poble de Rocafort

Josefina Oliveras ha deixat una especial petjada al poble de Rocafort. Les seves inquietuds culturals i l´ interès que mostrà per la seva recuperació, juntament amb l´estima pel poble i la seva tasca eficaç que hi portà a terme, l’han fet protagonista del que actualment és Rocafort.

Va escriure i publicar treballs com Rocafort, tres capítols de la seva vida (1986), Rocafort a començaments de segle. Festes i institucions (1990) i Rocafort. Les campanes de Santa Maria (1991).

Josefina Oliveras va ser també la responsable de reinstaurar la Festa Major, després d’uns anys d’absència a causa del decreixement del poble. Va intervenir en reconstruccions com la del Pedró i en la recuperació de tradicions com la benedicció del terme o el ballet de Déu de Rocafort del Bages, l’any 1979, en el marc de la Festa Major.

També va impulsar treballs arqueològics, com els de les tombes de La Creueta i la Pedra de les Creus, i va aconseguir que reconeguts experts n´estudiessin i difonguessin el valor.

Va morir a Rocafort el 30 d´abril de 1996, amb la intenció de recordar-la i homenatjar-la, la família i el poble de Rocafort ha instaurat des de l’any 1997 el Premi de poesia Josefina Oliveras, que s’atorga cada primavera dins dels actes de la Festa Major. Anteriorment, l´any 1990, el poble de Rocafort li tributà un merescut homenatge.

Més fotos

Fotos i publicacions:
Arxiu familiar Josefina Guañabens

Bibliografia
Boixet, J. Gent de Casa. 1992
Fundació C.E.Manresa- Història de la Ciutat de Manresa, 1900-1950, 1991
Fulletó Museu de Rocafort. Festa Major 1989
Oliveras i Ferrer, Josefina. Rocafort, Les Campanes de Sta. Maria
Oliveras i Ferrer, Josefina.Rocafort començaments de segle. Festes institucions

Anna Solà Sardans (1918- 2004)

2008-03-28T13:29:00.039+01:00

Anna Solà Sardans va néixer a Manresa l’1 de novembre de 1918. El pare, Josep Solà Franquesa, havia nascut a Artés i era fuster. La mare, Francesca Sardans Vinyas, era de Santpedor i s’ocupava de les feines de casa. La seva germana, quinze anys més gran que ella, es deia Maria i feia de modista.

L’Anna era mecanògrafa. El 15 de juliol 1937, amb 19 anys, va entrar a treballar d’auxiliar a les oficines de la Delegació d’Economia del govern, a Manresa.

Militant del jove Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), participa en manifestacions, mítings a la comarca (Callús, el Pont de Vilomara....), programes de ràdio i escriu articles a la premsa de la ciutat.

En nom de la Unió de dones de Catalunya el 18 d’abril de 1938, en plena guerra, fa una crida a totes les manresanes antifeixistes, siguin o no d’algun partit o sindicat, a treballar conjuntament per ajudar materialment i moralment els combatents. Podeu llegir l’article complet, publicat al diari El Dia, que va ser una de les proves més contundents en la seva condemna.

Los carteles de la guerra civil española. Ministerio de Cultura

El 23 de gener, el dia abans que entrin les tropes franquistes a Manresa, marxa cap a Vic, on viu amb un oncle. El 5 d’abril torna a la ciutat. És detinguda i el 10 d’abril ja ingressa a la presó de Manresa. El 29 de maig és sotmesa a un consell de guerra juntament amb setze persones més, entre elles la també manresana Assumpció Solà Casas, d’ideologia llibertària.

Acusada de “rebelión militar” i de “propagandista roja”, el fiscal demana per a ella la pena de mort i el defensor la "pena immediatament inferior a la pena de mort". És condemnada a vint anys i un dia. Compleix la condemna a la Presó Provincial de Dones de Barcelona (Presó de Les Corts). En sortirà en llibertat provisional el 5 de juliol de 1941, havent complert 2 anys, 5 mesos i 27 dies.

Havíem perdut la pista de l'Anna en sortir de la presó, però la seva filla, l'Anna Maria Batalla i Solà, en trobar aquest web, ens ha explicat que es va casar amb Josep Batalla Salvat. El Josep era un extinent republicà que va estar presoner en els camps de concentració d'Argelers (França) i d'Orduña i posteriorment fou condemnat a 30 anys de presó, dels quals en va passar 7 a la Model de Barcelona. Va morir el 27 de desembre de 1985.

L'Anna, a Manresa, mai més va trobar feina de mecanògrafa. Durant molts anys es va haver de presentar a la policia per a controls rutinaris, i va haver de suportar tot tipus de comentaris vexatoris. Però l'Anna i el Josep van ser valents i van tirar endavant; de portes endins no van deixar de parlar del que els havia passat. El seu cercle de relacions, recorda la seva filla, van ser els companys de presó de qualsevol ideologia, perquè els altres els van girar l'esquena. L'Anna va morir el 21 de gener de 2004 a Torredembarra.

MÉS INFORMACIÓ SOBRE l'ANNA SOLÀ.

Fotos: Arxiu familiar de l'Anna Maria Batalla
Premsa: Diari El Dia. Manresa

Arxius consultats:
Arxiu comarcal del Bages: Fitxa policial.
Tribunal Territorial Militar Tercero (Barcelona)

Àngela Margarida Prat de Serafí, "Mare Serafina" (1543-1608)

2008-03-27T00:07:00.041+01:00

Àngela Margarida i Prat és coneguda com la Mare Serafina, perquè era vídua del mestre sastre Francesc Serafí. Va ser la monja que va fundar l'ordre de les Caputxines a Espanya. Aquest fet va comportar que el 1896, segons Sarret i Arbós, col·loquessin «el seu retrat a l'ajuntament sense cerimònia oficial o pública, dins la galeria de Manresans I·lustres». El 1883, l'alcalde Marià Batlles i March havia inaugurat aquesta galeria en què, fins a l'actualitat, és l'única dona que figura.

Va néixer en una casa del carrer Talamanca, anomenada del Trull, i va ser la primogènita d'una família nombrosa de pagesos humils, el Maties i la Coloma. De molt jove va quedar orfe de mare, i el pare es tornà a casar. Curiosament, la casa on va néixer es transformaria després en el convent de les seves monges caputxines. Una làpida col·locada al costat de la pila d'aigua beneïda, en la derruïda església, assenyalà durant tres segles el lloc del seu naixement.

Es traslladà a Barcelona a fer de minyona. a la casa del mercader Salvador Molins. Tot i els desitjos de fer-se religiosa, i influïda pel pare i la madrastra, es va casar als trenta-dos anys amb el mestre sastre Francesc Serafí, a la parròquia de Santa Maria del Mar. Va quedar vídua al cap de set anys. El canonge Pere Dalmau descriu la vida matrimonial de l'Àngela «com una creu i turment continuat, ara en diríem una crua experiència de "violència domèstica"». (1)

Tingué tres fills, dels quals només sobrevisqué una filla, Bàrbara, que es féu religiosa franciscana. En morir el seu espós, l'Àngela torna a Manresa amb la seva filla, i al carrer de Sobrerroca obre un cosidor de «costura de noies», a la casa d'Elionor de Peguera, una acreditada brodadora.

III Centenari de la seva mort 1908, placa col.locada al carrer del Born on va viure.

En aquesta època sent la vocació religiosa. Diu la tradició que li parlà la imatge d'un santcrist. El 1584, a l'església de Sant Bartomeu de Manresa, vesteix l'hàbit caputxí.

A Barcelona el 1586 comença una nova experiència de vida religiosa junt amb altres companyes com a comunitat seguint la regla més estricta de Sta. Clara. Tenien la protecció del bisbe Dimes Lloris. Es trobaven al convent de Sarrià i després es traslladren al carrer del Carme de Barcelona. La fundació de l'orde s'esdevingué el maig de 1599, després d'un temps de formació. Fou el 12 d'agost de 1602, festa de santa Clara, que va rebre com a abadessa les primeres novícies, en una cerimònia presidida pel bisbe Alfons Coloma. L'any 1604 van rebre l'aprovació pontifícia del papa Climent VIII.

La Mare Serafina morí la vigília de Nadal de l'any 1608. El procés de beatificació no s'inicià fins al 1665 i prosseguí per diverses etapes, però va quedar deturat com a «causa històrica».

A Manresa, el convent de les Caputxines es construí el 1638, al costat de la seva casa natal. Abans de la seva mort, els consellers de la ciutat li van oferir l'església de Sant Miquel, però sorgiren dificultats que van fer que finalment no s'hi construís.

L´any 2008 es celebren els 400 aniversari de la mort de la "mare de les caputxines" amb aquest motiu, l´11 de desembre es celebrà al saló de sessions l´Ajuntament de Manresa una conferència glosant la figura de la fundadora a càrrec del manresà Fra Valentí Serra.

Les monges caputxines de Manresa, ho van celebrar al seu convent del carrer Talamanca, amb una xerrada sobre "l´Espiritualitat Caputxina ahir i avui" a càrrec de la germana Pilar Lumbreras. Acabant els actes amb una eucaristia d´acció de gràcies presidida pel P.Duran i Boada ministre provincial dels caputxins.

Fotografies actuals del convent de les Caputxines, al carrer de Talamanca.

Bibliografia
Puig, Dr. Sebastià. La Madre Serafina, 1915.
Gasol, Josep M. Informació a Pax, maig 1943.
Gasol, Josep M. Galeria de Manresans Il·lustres.
Notes
(1) Full Diocesà Solsona-Vic, 21 de setembre de 2008. Article central de fra Valentí Serra, de Manresa.

Maria Casajuana i Oncins (Manresa, 1912- 2011)

2008-02-20T00:18:00.050+01:00

10/febrer/2011: Ha mort la militant republicana Maria Casajuana

Republicana i catalanista des dels dinou anys, ingressa a ERC pocs mesos després de la seva fundació. Ella i altres dones com Antonieta Feliu, Anna Espelt o Isabel Arderiu, entre d’altres, el gener de 1933 van constituir el Grup Femení d’ERC de Manresa. Va intervenir en presentacions públiques a Artés, Avinyó, Puig-reig, etc.

Les dones d'ERC, com les dels altres partits, es van començar a organitzar arran de la proclamació del sufragi universal en la Constitució republicana de 1931. (Les dones d'esquerra 1931-1939).

Va néixer el 23 de febrer de 1912 a Manresa. De família treballadora —el pare era manyà i la mare teixidora—, era la gran de quatre germans. Als catorze anys va entrar a treballar a la fàbrica. Va voler ser nuadora. Fins que esclatà la guerra, va treballar a Cal Roca, a Cal Torres i a la Fàbrica Nova.

Amb un sentit de la justícia molt estricte, va treballar des de les files d’ERC i del sindicat CNT, durant la República i la guerra. L’alcalde Marcet, amb qui va establir una gran amistat i col·laboració, li va proposar fer de delegada del Ministeri de Defensa als hospitals de Manresa en temps de guerra. Sortia de la fàbrica i anava als hospitals a resoldre les mancances que anaven sorgint.

El desembre de 1938, per motius de salut, el metge li recomana un canvi d’aires. Marxa cap a la Coma i la Pedra, d’on no tornarà fins al cap d'uns anys. Primer perquè en Marcet, en acabar la guerra, la va anar a visitar i li recomanà de no tornar. Després pel seu casament amb en Francesc Pujol, amb qui va viure vuit anys, fins que ell morí. Als quaranta-tres anys torna a Manresa i torna a treballar en el ram del tèxtil fins als anys seixanta.

Actualment viu amb el seu germà Jaume a la Residència Montblanc. Amb el cap clar va complint anys i li agrada estar al corrent de la política del país. Això sí, enyorant els anys de la República.

Somriu recordant la «gresca» que van muntar les dones quan, al començament, els homes no les volien en el partit, i com se’n van sortir. Traspua credibilitat i generositat quan explica que els que realment van salvar la Seu durant la guerra van ser en Marcet i l'Antonieta Feliu, i que darrere seu s’hi van apuntar totes les entitats.

La JERC l’ha volguda homenatjar creant el premi que duu el seu nom i que cada any, amb motiu del 8 de Març, s’atorga a una manresana que té una trajectòria compromesa amb la societat.

Maria Casajuana rep del director de la revista El Pou de la Gallina el premi Oleguer Bisbal, l'any 2006.

Video enregistrat el 25/02/2006 en motiu del V Premi Maria Casajuna.
Enregistrat per M.Alba Riu. Va fer el muntatge, Núria Sala.

Més informació:
El Pou de la Gallina. Maig 2005. Entrevista